Vuitena planta del Departament de Vice-presidència, Economia i Empresa. Sortim de l’ascensor sense cap mena d’indicació. Se senten veus, telèfons i un munt de siluetes es mouen per l’espai. Adam Majó apareix de darrere una porta. Duu una camisa blava i el bigoti li tapa lleument el somriure. Dóna la mà amb força, com si entomés una pilota de rugbi. Ens convida a entrar al despatx, on fa poc més d’una setmana que s’ha instal·lat. ‘Tinc les coses suficients per a treballar’, explica. En un racó, tapant un quadre, hi ha un domàs amb l’eslògan ‘Llibertat presos polítics’. Un gran finestral permet de veure com la rambla de Catalunya desemboca a la Gran Via. És impossible no pensar en el 20-S, però sota el sol només hi ha turistes acabant d’esprémer la vida de les terrasses. Seiem al voltant d’una gran taula rodona. Amb Majó parlem de la seva tasca al capdavant de l’Oficina de Defensa dels Drets Civils i Polítics.

Heu estat nomenat recentment director de la nova Oficina per la Defensa dels Drets Civils i Polítics. Per als qui no us coneguin encara, qui és Adam Majó?
—Personalment, quatre coses bàsiques. Ara faré cinquanta anys. Sóc de Manresa, però fa cinc anys que visc a Berga, d’on és la meva dona. Tinc dos fills i de formació sóc filòleg alemany. En l’àmbit polític, he estat vinculat a l’esquerra independentista. El 1987 vaig començar a militar al Moviment de Defensa de la Terra i el 1990, dins l’estratègia d’unitat popular, vaig participar en la fundació de la CUP a Manresa. El 1995 aconseguim dos regidors en coalició amb Iniciativa, però l’experiment no va acabar bé. I fins al 2007 no tornem al consistori amb un regidor: Roger Torras. Quan ell renuncia, a principi del 2008, jo entro a l’ajuntament. I continuo la legislatura següent amb en Jordi Masdeu. Van ser gairebé vuit anys com a regidor.

Són molts anys de militància. Teniu algun referent polític?
—No sóc de referents.

Algú a qui escolteu o llegiu habitualment, doncs.
—Us podria dir alguns noms, però suposo que Carles Castellanos. Puc estar en desacord amb algunes coses, però és algú a qui encara llegeixo per saber què pensa. Vinc de l’MDT-IPC [Independentistes dels Països Catalans] i ell, d’alguna manera, era el dirigent o l’ideòleg d’aquest sector.

Trenta anys després, continuen les divisions en l’independentisme. Algunes coses no canvien.
—L’MDT estava dividit en dos. Els enfrontaments i les baralles amb el PSAN eren molt dures. Mires les discussions d’avui i fan gràcia. Abans no eren pas per Twitter, eren força més crues [riu].

Parlem de l’Oficina per la Defensa dels Drets Civils i Polítics. Com us van fer l’oferiment?
—Aquest estiu, Vice-presidència es va posar en contacte amb mi. Era una mena de sondatge per a veure què em semblava la idea. Més tard, en Pere Aragonès, personalment, m’ho va proposar de manera formal.

Vau dubtar?
—M’ho vaig pensar dues i tres vegades [riu]. En l’àmbit professional i polític no en tenia cap dubte, perquè em sembla una feina útil i necessària, però sí que en tenia en el vessant personal. A Manresa tenia una feina que m’agradava molt [dirigia el comissionat del Centre Històric], que m’ha sabut molt de greu deixar, però sobretot visc a Berga, que no és pas aquí al costat. La logística familiar no és senzilla. Baixar a Barcelona gairebé cada dia amb canalla petita no és un tema menor.

Venint de l’entorn de la CUP, és cap contradicció haver acceptat dos càrrecs adjudicats gairebé a dit?
—No pas.

Quines funcions té l’oficina?
—L’oficina té bàsicament quatre funcions. Escoltar, acompanyar i assessorar totes les persones i col·lectius que considerin que han patit vulneracions dels drets civils i polítics. Nosaltres els rebrem, però serem proactius. Anirem a cercar les víctimes. En segon lloc, treballar i col·laborar amb les entitats, col·lectius i persones individuals que ja defensen i lluiten per la protecció d’aquests drets. I dic col·laborar, no pas substituir. La feina que fan és indispensable i els ajudarem i farem de pont amb el govern. També volem tenir una funció divulgativa, és a dir, explicar què són els drets civils i polítics i qui els defensa. Però no únicament això, tenim la intenció d’obrir i impulsar debats sobre temàtiques que considerem interessants, necessàries o controvertides. Per exemple, com encaixa la dicotomia entre llibertat d’expressió i noves tecnologies. I per últim, sobretot, emetrem informes que recullin les vulneracions que a parer nostre hagin quedat ben provades i els elevarem a l’opinió pública nacional i internacional.

En l’acompanyament de les víctimes no es preveu de participar en el tràmit judicial?
—Nosaltres no som jutges. No emetem sentències ni tenim capacitat sancionadora. D’entrada, pel que fa a les vulneracions que detectem, recomanarem a les víctimes que les denunciïn als Mossos d’Esquadra. Si cal, les acompanyarem físicament a comissaria. Si aquesta persona fa tot el recorregut administratiu i judicial i no veu satisfeta la seva demanda, la derivarem al Síndic de Greuges, anirem a la premsa o on calgui. La qüestió primordial és fer costat a les víctimes. No vull que passi allò de ‘m’han agredit i no m’ha trucat ningú’. Jo trucaré i oferiré els serveis de l’oficina. L’ADN de la institució és ajudar les víctimes.

L’oficina està plenament constituïda?
—Funcionarem a ple rendiment quan l’equip estigui format. Ara sóc jo sol. Però l’oficina ja funciona. He tingut reunions amb entitats diverses i ja tenim disponible la pàgina web, on hi ha la bústia per a presentar les denúncies i queixes.

Qui formarà l’equip?
—Serem jo, un tècnic i un administratiu. Això és l’equip estricte de l’oficina, però comptem també amb el suport dels serveis jurídics de Vice-presidència, Economia i Hisenda.

També es preveu l’existència d’un consell assessor?
—Això és a banda, i ho anem treballant. Els informes, els volem contrastar amb gent de solvència i experiència en camps com el dret, el periodisme, l’activisme, etc. Ho volem fer amb molta cura i amb persones representatives de tots els punts de vista de la nostra societat, fins i tot ideològics i polítics. El consell assessor ha d’aportar un plus de credibilitat i prestigi a l’oficina.

Heu dit que l’oficina ja funciona. Quines prioritats teniu?
—La primera és donar-me a conèixer i escoltar tothom qui treballi en aquest àmbit. Per exemple, m’he reunit amb SOS Racisme i he visitat la Tamara Carrasco a Viladecans. La setmana que ve em reuniré amb Amnistia Internacional i l’Associació Catalana pels Drets Civils. La meva intenció és reunir-me i parlar amb tots aquells que treballen en aquest àmbit. Una altra prioritat és fer un primer informe que reculli totes les vulneracions dels darrers quinze mesos. Evidentment, no treballarem des de zero, moltes entitats i persones ja han fet feina en aquest sentit.

De casos individuals també es faran informes?
—Sí, per descomptat.

El vostre càrrec no l’hauria d’ocupar un expert en drets civils i polítics?
—Com he dit, comptem amb un servei jurídic potent que ens assessorarà. Cal desmitificar o rebatre la idea que la defensa dels drets només la poden fer els juristes. Com si els sindicalistes, les feministes o qualsevol altre col·lectiu fossin erudits en lleis i drets. Em sembla absurd. Els drets civils i polítics són uns conceptes molt bàsics. Per defensar-los cal integritat, compromís i voluntat de sacrifici.

Què diferencia la vostra oficina del Síndic de Greuges?
—La primera diferència és de dimensions. La sindicatura és gairebé un govern paral·lel. Té un centenar de treballadors, convenis amb ajuntaments… És un organisme molt potent, i molt necessari, també. L’altra diferència és que la sindicatura depèn directament del parlament i ha de mantenir una neutralitat política escrupolosa. Nosaltres, en canvi, pengem de Vice-presidència i, per tant, del govern. Podem anar una mica més enllà en la defensa dels drets civils i polítics.

Què voleu dir?
—Us poso un exemple. L’article número 1 del pacte internacional dels drets civils i polítics diu que tots els pobles tenen el dret de l’autodeterminació. Per a la sindicatura pot ser complicat defensar aquest punt, perquè és un dret que ha estat qüestionat políticament per determinades forces polítiques que tenen molta presència al parlament. En canvi, nosaltres podem defensar-lo de manera desacomplexada.

I en quines altres coses podeu anar més enllà?
—També volem ser molt bel·ligerants amb aquells portaveus polítics que banalitzin o facin un ús fraudulent del concepte de drets civils i polítics. Quan un polític diu que a Catalunya hi ha un apartheid, tenim l’obligació d’exigir-li que aporti proves. Si no les aporta, s’haurà de retractar perquè difama. Aquesta mena d’acusacions, a més de ser molt greus, només serveixen per a malmetre i menystenir els drets civils i polítics. A l’oficina serem combatius. Això es podria aplicar a Dolors Montserrat, que al congrés espanyol va dir que la meitat dels catalans eren ciutadans de segona sense drets. Si té proves sobre això, que les presenti al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides. En cas contrari, que es retracti.

Però demanar a Montserrat o Casado que rectifiquin… Ells s’hi poden negar. Aleshores, què?
—Podem recollir-ho en informes i fer-los arribar a tots aquells que ens vulguin escoltar. Segurament, molt més que això no podrem fer. Però ja ens sembla útil. Constatar que a l’estat espanyol hi ha sectors polítics que acusen sense cap mena de prova o de base que a Catalunya es vulneren els drets de manera genèrica contra certs col·lectius… Això em sembla reprovable i denunciable públicament. Potser no legalment, però sí públicament. És important que l’opinió pública i organismes internacionals sàpiguen que hi ha gent que promou aquesta mena de discurs fraudulent.

Com arribareu a aquestes instàncies internacionals?
—La Generalitat té moltíssimes eines. Per exemple, Meritxell Serret, la delegada davant la Unió Europea, ens pot permetre d’accedir a les institucions europees. Però també la secretària d’Exteriors, Mercè Salvat. I fora del govern, jo mateix puc trucar a la porta d’Amnistia Internacional, Human Right Watch, etc. Tenim mitjans. L’estat espanyol bé que juga totes les seves cartes i influències en l’àmbit internacional. Nosaltres, com a govern, també ho hem de fer.

Què fareu si determinades instàncies espanyoles o internacionals no us volen escoltar?
—Intentarem que ens escoltin, fins i tot, aquells que no vulguin.

Com?
—Haurem de cercar maneres alternatives per a arribar-hi. Per exemple, podem recórrer a certs mitjans de comunicació que tenen influència i sabem que són llegits pels centres de poder. Però l’objectiu no és tant influir en aquests centres o organismes com influir en l’opinió pública d’aquí i de fora, perquè al final és la que acaba mobilitzant les instàncies polítiques.

Tenint en compte el vostre passat polític i que pengeu del govern, temeu que us puguin acusar de partidista.
—L’oficina dels drets civils i polítics no és apolítica, perquè aquests drets no ho són. No parlem de parcs i jardins. En aquest sentit, no serem neutrals, però defensarem els drets amb una visió àmplia i gens restrictiva. Per nosaltres, els drets civils i polítics van davant de qualsevol opció política. Aquesta oficina és oberta a tothom que tingui queixes. Ens creiem els drets civils i polítics. Per nosaltres, no són una eina, són un fi en si mateix. Volem una societat on es respectin. D’altra banda, volem que els nostres informes siguin creïbles i rigorosos, i per això cal que ens fem ressò de tots els casos sense fer distincions.

Què fareu si Societat Civil Catalana o Jusapol vénen a l’oficina?
—Els escoltarem. És el nostre deure. Si Societat Civil Catalana vol fer un acte a la universitat i algú ho impedeix, nosaltres ens posarem al costat de Societat Civil Catalana. Tenen tot el dret de fer actes públics allà on vulguin. En el cas de Jusapol, també.

El canvi d’itinerari de la seva manifestació és una vulneració?
—Això és una altra cosa. Les autoritats sempre poden estudiar i considerar on i quan és millor que es faci una manifestació. Ara bé, el dret de manifestar-se el tenen i a l’oficina el defensarem. Només ens hi oposarem si la convocatòria és amenaçadora o el cartell fa apologia de la violència o en denigra les víctimes. Puc afegir una cosa?

Endavant.
—L’oficina no existeix solament per tractar temes vinculats al conflicte entre Catalunya i l’estat. Volem anar més enllà. Per exemple, tenim la intenció de treballar i denunciar els casos de persones que fa deu i quinze anys que viuen aquí i no tenen els papers en regla, no poden votar, etc. Volem ajudar a canviar la llei d’estrangeria espanyola perquè és un desastre absolut.

Temeu que la volatilitat parlamentària acabi escapçant la vostra feina?
—És una oficina i no un càrrec de confiança. Per tant, si el govern cau, jo no ho faria de manera automàtica. El nou executiu hauria de decidir si em ratifica en el càrrec o no. Dit això, quan vaig acceptar el càrrec ja sabia què podia passar. És un risc que correm, però crec que val la pena per la feina que fem.

Retornant a la vostra militància. Per què vau deixar la CUP?
—És un allunyament progressiu. Jo vaig començar a militar l’any 1990, la CUP i jo hem canviat amb el pas dels anys. Hi havia coses que no agradaven i va arribar un punt que ho vaig posar tot a una balança i no em compensava continuar militant. Va ser un procés llarg, però en cap cas traumàtic. Potser vaig aguantar una mica massa, ara quan hi penso. Em sabia greu anar-me’n. Eren molts anys de militància.

Com us heu pres les crítiques al vostre nomenament?
—No crec que fossin crítiques. Han desvinculat el nomenament d’una suposada estratègia per a acontentar la CUP. Si algú es pensava que fitxant-me a mi fitxava la CUP, s’equivocava.

Sou un apàtrida polític ara?
—Sóc independentista i d’esquerres, com ho he estat tota la vida. Simplement no tinc carnet de partit, però ja m’està bé. Es viu més tranquil així.

Com veieu el moment polític?
—El veig millor ara que fa uns mesos.

Expliqueu-vos.
—En clau independentista, el moviment ha passat un any pràcticament de dol i de perplexitat per provar d’entendre què ens havia passat. Penso que més o menys públicament, tots els sectors han arribat a les mateixes conclusions. Crec que tard o d’hora és inevitable que trobem noves fites i nous horitzons per a continuar treballant. Bàsicament perquè la gent continua empenyent, per sort.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb