abril valencià núria cadenes

Això que passarà dissabte, 13 d’abril, a València, és important.

I sí, ja sé que cada any ho és. Cada any.

Com que no s’ha declarat festa oficial, la commemoració fluctua segons el context, els caps de setmana, les possibilitats. Fluctua però cada any hi ha manifestació a València. Sempre al voltant del Vint-i-cinc d’Abril, la data que recorda la batalla d’Almansa, la pèrdua a mans dels borbons espanyols d’allò que genèricament anomenem ‘les llibertats nacionals’ (exactament igual com passa amb l’Onze de Setembre, i tinc clar que ho sabem, però també que tantes vegades com calgui ho repetirem). I cada any, efectivament, és important. Pel sol fet de persistir, d’existir, de constatar que les maltempsades no ens han desolat la terra. Ni tres-cents anys, ni tres-cents dotze, ni tres-cents-cap: no ho han pogut fer. Cada any és important. Per la constància, també. La perseverança. Cada any. Però aquest, més.

Perquè ja fa temps que es nota un canvi, a la societat valenciana. Un canvi de fons, lent. Un canvi (o molts canvis, recuperacions, evolucions) que, a la seva manera, es va fer visible l’any 2015, quan finalment la dreta espanyolista, que durant dècades havia ocupat amb poder absolut i absolutista les nostres institucions, va perdre aquella hegemonia electoral abassegadora que tenia (abassegadora: més del 50% dels vots), i sota la qual semblava que res més no hi pogués respirar, al sud.

Encara que no fos cert, ho semblava.

Ara aquella dreta espanyolista s’ha fracturat, i es reparteix els brams i afila navalles i es desespera  i no aconsegueix de presentar cap programa que no sigui l’insult i la revenja.

La revenja.

Què més voldrien.

El lema de la manifestació que convoca Acció Cultural és doble, enguany. Hi ha el record cap als temps aquells, recents, del cancan i les ximpleries, de la trinxamenta lingüística i la trinxamenta del camp i la trinxamenta del patrimoni cultural i la trinxamenta dels serveis públics i la trinxamenta general: ‘Perquè no torne el passat’, diu, i ja és això. Metafòricament i literalment: que no torne. Però hi ha també, o hi ha sobretot, la proposta: ‘Continuem avançant’.

I és aquesta crida a futur, sobretot, que ens explica allò que dèiem abans, que la commemoració d’enguany és (especialment) important: perquè hi ha la constatació del canvi, de l’evolució sociològica, que no és un ahir érem blaus i avui som rojos, així en general i en grandiosa simplificació, però que és, i que és de fons.

I de segur que és massa incipient encara, i amb massa possibilitats de regressions, però la qüestió és que ha passat. I que és fonamental que perduri. Que es consolidi i creixi. I que avanci, dimoni, que hi ha tanta feina pendent encara, i és tan necessària!

L’altre dia un amic em deia que segurament devia ser una impressió subjectiva, però que li semblava que, d’un temps ençà, sentia més gent parlar català als carrers de València. I m’hi va fer pensar. I em vaig adonar que jo també la tinc, aquesta impressió. Com si s’hagués desfet un nus. Com si s’hagués descriminalitzat. Com si s’hagués aturat la persecució institucional. Com si la gent pogués sortir de l’armari on l’assenyalament, l’encalçament, els havia fet recloure.

Com si, sense renou, tragués el cap la primavera.

(I no s’ha acabat l’article encara, no s’ha acabat perquè avui és 11 d’abril, i cada 11 d’abril diem Guillem Agulló. Cada 11 d’abril. I també el 12. I el 13, a la manifestació. I el 14. I sempre. Però especialment l’11 d’abril, des d’aquell 1993, a Montanejos. Vet aquí les coses que provava d’explicar abans i que se’m condensen ara en una data. Que no és la de la por que  el feixisme vol transmetre, sinó la de les coses que ens queden per fer; que no és la dels assassins, sinó la dels divuit anys invictes del Guillem Agulló. El nostre abril.)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb