Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aquests dies hi ha una discussió que pot fascinar o encuriosir aquells qui no hi estan avesats. Allò que es coneix com a ‘acadèmia’ ha tingut un sotrac quan un medievalista valencià, de la Vall d’Albaida, ha gosat posar nom d’autor a l’anònim del segle XV Curial e Güelfa. No és la primera volta que algú ho intenta, però sí que és la que ha tingut més repercussió. L’investigador es diu Abel Soler i ha escrit una tesi de cinc mil pàgines per dir que l’autor del Curial és Enyego d’Àvalos, camarlenc d’Alfons el Magnànim. Soler li catalanitza el cognom, per bé que D’Àvalos va nàixer a Toledo i va escriure l’obra –si n’és l’autor– a Nàpols.

A l’altra banda d’aquest ring imaginari i bizantí hi ha la doctora i també medievalista Lola Badia. Després de llegir un article de Soler i les declaracions públiques que ha fet, posa en dubte la troballa. En veritat no se’n creu ni la investigació ni el resultat. Badia ha dit que l’anunci, la manera com es va fer i tot allò que l’envolta no és sinó ‘filologia espectacle’.

Soler llegirà avui una conferència al IEC i parlarà de l’autoria del Curial. L’hi acompanyaran el director de la tesi, Antoni Ferrando, i el lingüista mallorquí Joan Veny i Clar. Lola Badia no anirà a escoltar-lo perquè té classe (aquí podeu llegir l’entrevista a Lola Badia sobre el mateix tema).

Abel Soler i Lola Badia han volgut respondre a les preguntes de VilaWeb. Tots dos aporten motius i raons per a mantenir encesa la flama de la polèmica. Una d’aquelles polèmiques antigues que han sortit de les biblioteques polsoses i s’han situat, durant unes hores, en les portades dels mitjans de comunicació.

Per què us vàreu decidir a cercar l’autor del Curial?
—Sóc historiador, medievalista amb una trajectòria al darrere. Faig recerca en arxius des de fa dues dècades. Des del 2007 estudie la literatura catalana del segle XV i els seus protagonistes: Marc, Martorell i el Tirant, una biografia-diplomatari de més de nou-centes pàgines sobre Roís de Corella, etc. El 2012, per a doctorar-me en filologia catalana, vaig decidir d’estudiar els aspectes literaris del Curial, les fonts i els referents culturals, però sobretot els contextuals, és a dir, l’ambientació, els personatges… Volia contextualitzar amb una base documental i uns resultats que foren definitius un clàssic que els treballs de Maria Teresa Mallol en 2011 i els trenta-nou estudis d’experts editats per Antoni Ferrando ja situaven molt clarament a la cort de Nàpols i en la dècada del 1440. Solament calia estudiar a fons el lloc i el temps apuntats i, amb sort, ens hi trobaríem l’autor. I entenc que així va ser.

Podeu confirmar que Enyego d’Àvalos és l’autor del Curial?
—Amb múltiples indicis documentals, filològics i bibliogràfics concurrents en ell, sí. Amb proves documentals apodíctiques, és a dir, amb una declaració signada on diga: ‘Jo, el gran camarlenc de Nàpols, vaig escriure el Curial‘, no. Precisament, el repte intel·lectual de localitzar l’autor partia de l’existència d’un còdex únic mancat de pròleg i de signatura. Tampoc no hi ha cap document que certifique que Jaume Roig escrigué l’Espill, però ell mateix el signa parlant del peix llicer i de la seua muller, de cognom Pellicer; a banda de més evidències que porten a pensar en el metge Roig. És el mateix que trobem en el Curial, un text molt més personal i autobiogràfic que no el Tirant. En les primeres pàgines del Curial, l’autor ja signa heràldicament l’obra amb el lleó rampant que travessa els dos camps de l’escut. Però això és només un detall entre moltíssims més. Per això la nostra tesi ha costat uns quants anys de redactar.

En què més us baseu?
—En un paper de Milà del 1447, sabem que D’Àvalos hi era ambaixador del rei d’Aragó. En una lletra cancelleresca de l’entorn napolità de Joan Olzina en què D’Àvalos es reia amb ell de temes mitològics, com fa al Curial. En una enquadernació toledana de l’esborrany amb papers de cals Fuensalida, quan sabem que en 1449, un germà de D’Àvalos, cunyat del senyor de Fuensalida, se’n torna a Toledo. En un interès especial per la història boccaccesca de Guiscardo e Guismunda que D’Àvalos va manar transcriure en 1443 –la còpia es conserva a Siena. En les preferències lèxiques valencianes, quan sabem que D’Àvalos es cria a València del 1422 al 1430, i conviu a Itàlia amb valencians. En els coneixements diplomàtics precisos, els escenaris montferratesos que solia freqüentar ell el 1446, i moltíssims més detalls plasmats en l’onomàstica. I, per si no fóra prou, l’escut del cavaller. Com diu el modern adagi castellà: ‘¿Blanco y en botella? Leche!’

Hi ha uns quants estudiosos que han provat de trobar l’autor del Curial, hi han treballat, però no s’han atrevit mai a ser concloents. Per què penseu que l’heu trobat?
—Que jo tinga notícia, aquesta recerca sobre l’autoria, a diferència d’algunes altres obres medievals europees no signades, ha estat la gran assignatura pendent. Els editors del 1901-1933 van suggerir que podria ser algun secretari de la cancelleria de Nàpols. El 1980, Antoni Ferrando va pensar que aquest secretari podria ser el valencià Joan Olzina. Però, després d’algunes recerques documentals, el va haver de descartar en escrits del 2007 i el 2013. Tanmateix, ara sabem que Olzina fou molt amic de D’Àvalos. El 1987, Júlia Butinyà pensà en un cavaller de la cort de Nàpols, Lluís Gras, autor d’una novel·leta sentimental, però l’estil d’aquest opuscle té poc a veure amb el del Curial. Finalment, el 2011, Maria Teresa Ferrer i Mallol, procedint com a historiadora, metòdicament, com nosaltres hem fet, va pensar en el català Lluís Sescases, bibliotecari i secretari del rei a Nàpols. S’hi acostà molt, perquè precisament Sescases fou notari i arxiver de la Sommaria, l’organisme napolità que dirigia D’Àvalos, i company d’Enyego a Milà en l’ambaixada del 1446-1447. És probable, fins i tot, que ell supervisara el treball del copista. Siga com siga, les recerques de Ferrer foren determinants per a estretir el cercle al voltant de l’escriptor i, finalment, per a poder-lo identificar i documentar.

Penseu que és important que l’autor del Curial siga valencià?
—Per a mi, no gens. La cosa important és l’excel·lent qualitat literària de Curial e Güelfa. Lògicament, la premsa valenciana va tractar la novetat com una confirmació de la ‘valencianitat’ del text, ja argumentada per lexicògrafs prestigiosos com ara Giner i Marco, Coromines, Sanchis Guarner, Colon, Veny, Ferrando… Però, mireu com també algun diari espanyol es va afanyar a destacar que l’autor era nascut a Toledo, on sols va viure els set primers anys. De l’estudi en profunditat del text, es pot deduir que l’escriptor se sentia una mica llombard de cor, perquè fou a la Llombardia –la pàtria de Curial el llombard– on Enyego es realitzà com a cavaller i com a lector, pels anys 1435-1447. L’autor del Curial, curiosament, elegí de ser sepultat a l’església napolitana de Santa Anna dels Lombards, a poques passes de la tomba de ‘Gabrielet Curial’, Gabrieletto Curiale, patge predilecte del rei Alfons, amic i protegit de D’Àvalos i inspirador del Curial adolescent de la novel·la. La identificació del Curiale de Nàpols amb el Curial de la ficció no és nostra. Ja ho havia escrit la gran medievalista que fou Maria Teresa Ferrer i Mallol, l’any 2011.

La doctora Lola Badia ha fet públiques unes declaracions en què considera precipitades les vostres conclusions. Així mateix diu que hi ha un nodrit grup d’especialistes que pensen com ella.
—L’entenc perfectament. Ella s’ha passat anys dirigint un equip que situava erròniament el Curial en les corts ibèriques dels Trastàmara, segons un article del 2010 titulat ‘Entre Tristán y Orlando’. Pensava en un autor ancià i de mentalitat medieval, assimilable al personatge curialesc Melchior de Pando. Que ara arribe a Barcelona un doctor de València –em sembla que m’ha qualificat de ‘provincià’ o alguna cosa així– i la faça rectificar deu haver-la molestada una miqueta. En qualsevol cas, no he llegit encara cap article acadèmic, amb arguments meditats o amb una crítica formal a la meua proposta, que seria benvinguda. De fet, ara accelere com puc el procés d’edició de la tesi per a posar-la a disposició dels experts, de la comunitat universitària i científica, per tal que siga revisada i matisada punt per punt, com es fa amb qualsevol altra publicació universitària. Paciència!

Algunes de les crítiques que us fan és que probablement heu fet la investigació a l’inrevés. És a dir, que primer heu decidit qui era l’autor i després heu cercat i recol·locat les proves per a justificar-ho.
—Supose que ho ha dit algú de manera apriorística i poc meditada. Potser Lola Badia? He procedit metòdicament i com pertoca. Només faltaria! I amb un tribunal constituït per catedràtics experts i de reconeguda trajectòria, que ha atorgat un excel·lent cum laude al treball. He passat milers de dies submergit en biblioteques i arxius d’Espanya, Catalunya, França i Itàlia, per a documentar més de dos-cents cortesans ibèrics i seixanta-dos humanistes italians integrats en la cort d’Alfons el Magnànim. Tots els qui tenien relació amb les lletres han estat biografiats. Això ja és la meitat de la tesi. I, entre tots, únicament un reunia la biblioteca, les aptituds, les lectures, les amistats, els coneixements, etc. per a ser l’autor del Curial. Evidentment, jo no tenia cap notícia de l’existència d’aquest D’Àvalos abans d’investigar; ni jo ni els experts en la novel·la! Ha estat un descobriment en certa manera sorprenent. La crítica que referiu és absurda i inacceptable. La tesi té més de 16.000 notes a peu de plana, que remeten a llibres, articles i documents d’arxiu: proves empíriques, científiques. També em sembla inquietant que un periòdic se suposa que seriós, com La Vanguardia, parle d’uns ‘misteris’ del Curial i es faça ressò ara d’especulacions sobre l’autenticitat del manuscrit, certificada científicament per codicòlegs i paleògrafs el 1991. Aquesta diguem-ne ‘deriva esotèrica’ d’un suplement cultural de Barcelona, sí que la trobe una mica preocupant. El Curial és una obra del seu temps, sense misteris.

Els medievalistes diuen que la versió que es coneix del Curial és una còpia; en canvi, vós la considereu l’original.
—Un capítol del meu treball revisa els estudis dels paleògrafs i concloem que es tracta del que Enric de Villena, autor coetani del Curial, i que influeix molt en l’obra, denominava ‘la minuta’, és a dir, un esborrany darrer, previ a la còpia definitiva, on s’efectuaven les correccions definitives. El text conté buits d’última hora i frases corregides. S’explica també que hi manquen el pròleg, l’índex, les rúbriques dels capítols i les caplletres. Els filòlegs sospiten que el copista era aragonès d’origen, cosa que explicaria algunes faltes que comet, del tipus ‘rodas’, en compte de ‘rodes’. L’escriptor, el bilingüe D’Àvalos, s’hi adreça en castellà i anota al marge d’un full ‘corrige’, i no ‘corregeix’, com seria d’esperar normalment en un català de soca-rel. Això ja no és, doncs, cap misteri.

El vostre director de tesi, Antoni Ferrando, ha reconegut que l’afirmació que Enyego d’Àvalos és l’autor del Curial no deixa de ser una hipòtesi, una conclusió.
—Evidentment. Tanmateix, no es tracta d’una hipòtesi aventurada o primerenca, sinó d’una atribució documentada metòdicament i basada en una multiplicitat d’indicis concurrents en un mateix personatge. Aquesta acumulació d’indicis exclou qualsevol altra possibilitat. No passa com en algunes altres atribucions d’autoria d’obres medievals, on podríem dubtar entre dos o tres possibles autors. Ací, no s’hi veu cap alternativa possible.

Dijous llegireu una conferència a Barcelona, amb Antoni Ferrando i Joan Veny i Clar, però el títol no parla expressament de l’autoria del Curial. La defensareu al IEC?
—En efecte, la conferència es titula ‘Curial e Güelfa: text català, context italià’, perquè fins ara no s’ha dit ben clarament que el protagonista de la novel·la és italià. O que les fonts literàries són bàsicament italianes. El país on fou escrita és Itàlia. Els personatges i escenaris són majoritàriament italians. Fins i tot, les estàtues i les grades són de marbre… En fi, el fet que l’autor s’haguera criat a València, Perpinyà o Menorca és un fet secundari. La cosa important és que les lletres catalanes disposen d’un clàssic de gran volada europea, de ‘cavalleria humanística’, com en diuen els italians. El Curial representa la gran aportació de la literatura catalana al primer Renaixement italià. Però, no tingueu cap dubte que en parlarem, de l’autoria de l’obra. Perquè, com comprendreu, és la novetat més destacada, i allò que suscita més expectativa mediàtica. Espere que vinguen oients amb ganes de conversar sobre literatura medieval. L’acte del IEC serà un acte bonic, obert i participatiu, d’acord amb la transcendència històrica de la troballa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.