A Ucraïna, i a Rússia, la gent vol viure en pau

"No sé si hi parem prou esment, si tenen prou reconeixement les veus que, malgrat tot, continuen alçant-se des de Rússia mateix per denunciar els actes criminals que el govern de Putin perpetra en nom d'un poble que ni els vol ni els reclama"

Núria Cadenes
10.03.2022 - 08:30
Actualització: 10.03.2022 - 09:30
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De què parles, de què escrius, quan a casa celebres que, després d’uns dies de pluja necessària surt una mica de sol que també ho és, de necessari, i que t’alegra la vida; quan cerques temps d’on no n’hi ha per deixar-te vèncer pel darrer Óssipov que t’ha caigut a les mans, pels contes de la Murià, un Pedrolo que et faltava, els diaris, per fi!, de Joan Fuster; quan això que t’aclapara són terminis de lliurament que s’escurcen, sí, i projectes incitants; quan etcètera i en petit, en minúscul davant de la guerra, la puta guerra que ho sotraga i que ho trinxa i que ho esclafa tot?

Que no ve d’ara ni aquesta serà l’última. Que si pretenguéssim enumerar-li malvestats no acabaríem. Que en el còmput recent hi cou encara Afganistan i Síria i els uigurs que tan horriblement se’ns fan, des d’aquí, un peu de pàgina. I la resta que condensaré ara mateix, injustament, en un etcètera. Que la història en va farcida i que quan encara no havíem inventat la pólvora, quan la humanitat tenia una altra dimensió (en quantitat, em refereixo: no hi ha, aquí, cap al·lusió a cap innocència primigènia; els humans som això que som i així com som des que som humans: animals socials i territorials que la cultura, de vegades, mig domestica) els clàssics ja en deien, amb raó, “la guerra funesta” (allò que Horaci va deixar en vers, per exemple, i que recordava com “en va fugíem sempre/ de la guerra funesta/ i del mar flagel·lat per la tempesta”).

Que tot plegat ho sabem bé si ho volem veure i que aquest saber-ho no evita que se’ns torni a encongir l’ànima davant de la malvestat que assola una altra part del món. I que se’ns encongeixi especialment, fins i tot, perquè ara la guerra funesta és tan a les portes de casa que pràcticament la tenim a dins (que això és una injustícia, que tan funesta és aquí a prop com allà lluny, i que tots dos conceptes, a prop i lluny, són tan relatius com ho és la posició de la mirada, però que tampoc no hauríem de flagel·lar-nos per aquests sentiments, si els tenim: comprendre’ls, apamar-los, controlar-los i, si de cas, acceptar-nos en les nostres imperfeccions).

I que per això no em sentia capaç d’escriure res que no digués Ucraïna, avui. Que no recollís el fred i el dolor i l’esquinçament terrible de la fugida obligada. El rebuig dràstic a la invasió. El dret que tenen de defensar-se. I les excuses tronades que encara mig se senten per a trobar justificació a l’acció imperialista (com si l’epítet només es pogués col·locar al costat dels Estats Units i, si no, no).

La guerra no és un aiguat que et caigui a sobre: té culpables. Concretíssims. I en aquest cas, el govern rus (és a dir, Vladímir Putin, el sinistre personatge que l’acapara), és qui l’ha causada: seva és la culpa de les ciutats bombardades, de la destrucció, dels assassinats de tanta gent innocent. No hi ha, aquí, mitges tintes que valguin.

Poc després de la invasió d’Ucraïna, es va fer públic un manifest. I això no seria notícia si no fos perquè el signaven uns quants centenars de científics i periodistes científics russos, i perquè s’expressaven nítidament, valerosament contra l’atac. Valerosament, dic, i també hi valdria heroicament: en l’estat dictatorial que és la Rússia de Putin, constret a les mans dels oligarques corruptes i dels aparells policíacs i militars, on la discrepància política es castiga amb l’ostracisme, la presó o l’assassinat, fer públic un manifest com aquell és un acte de valentia veritable.

“Ucraïna és un país proper –deien els científics russos–. Molts de nosaltres tenim familiars, amics i companys de professió que hi viuen. Els nostres pares, avis i besavis van lluitar plegats contra el nazisme. Aquesta guerra, causada per les ambicions geopolítiques dels líders russos i basada en fantasies d’historicitat dubtosa, és una traïció cínica a la seva memòria.”  I una acció contra el mateix poble rus: els oligarques de l’extracció i l’especulació s’engreixen en un règim de corrupció autoritària, però la gent s’hi empobreix. En perspectives i també materialment. Aquell manifest ho constatava cruament: “L’aïllament de Rússia del món accelerarà el declivi cultural i tecnològic del nostre país. La guerra amb Ucraïna és un pas cap enlloc.”

No sé si hi parem prou esment, si tenen prou reconeixement les veus que, malgrat tot, malgrat l’amenaça i el perill gens abstracte, continuen alçant-se des de Rússia mateix per reclamar la llibertat que se’ls nega, per denunciar els actes criminals que el govern de Putin perpetra en nom d’un poble que ni els vol ni els reclama.

Que entre dos-cents-no-sé-quants milions de persones, aquestes veus valentes són minoria, certament. Però ja són una minoria significativa. I que tota resistència, tot moviment que s’encari amb una dictadura ho és, una minoria. D’entrada.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €