A la mani amb filtre de mare

Aquesta manifestació del 8 de març és diferent. La primera com a mare. Hem quedat amb la Sandra, amiga i companya de lluites de fa anys. A les sis a la plaça de la Universitat, o una mica abans per poder situar-nos, que hi haurà molta gent. Anar a la mani era avui per a mi autocura. Temps propi, temps de germanor entre amigues. Encara que, precisament avui, sortir, sigui recordar el que visc dins de casa. Sabeu allò que quan estàs embarassada veus més les embarassades? A mi em passa ara amb les mares. Vull oblidar per unes hores que ho sóc, però surto i em ve al cap una vegada i una altra. La gran paradoxa. Les veig totes. Les que arrosseguen de la mà la criatura de quatre anys que no vol caminar, la que duu lligat el portanadons com una faixa pressionant les lumbars, i vés a saber quants quilos carrega al dia. Capto també per sobre la mitjana els cotxets que em passen per la vora i penso si és pràctic tan petit o tan gros o tan trail. A mi, que no m’agradava escriure sobre maternitats o pensar que si ets mare només parlaràs de les teues avorrides enrònies. Jo també tenia l’enemic interioritzat. Avui, potser de primeres no ho havia previst així, però he vingut a reivindicar-ho. Tornem a la manifestació. Veig les mares, les joves, i les que fa anys que ho han estat, i les persones en general que cuiden algú. Si ho pensem bé, no hi ha ningú que no cuidi algú, que no materni d’alguna manera. M’imagino els seus minúsculs maldecaps de logística diària acumulats. Deuen ser com els meus, o potser pitjors. Del metro comencen a sortir humans que volen manifestar-se. Diem amb la Sandra que hi ha més homes que uns altres anys. No sabem si acompanyant les xicotes per fer alguna cosa el dissabte a la tarda o si realment perquè s’aprecia un canvi de paradigma. Les criatures corren per allà, en el seu món de joc i d’anarquia. Alguns han passat per la pastisseria Mistral, que té cua, a comprar coques o croissants als menuts i que no passen fam. Es respira aquella potència de la prèvia. Jo sento que surto també d’una letargia particular. Que torno als carrers després de travessar un túnel indeterminat que m’ha convertit en mare. Un túnel fet d’hores de criatura i soledat. Això tenia un nom i no ho sabia. Temps de cures. Hores d’allò que se’n diu postpart, que dura més d’un any, si no tota una vida. Avui som al carrer perquè, precisament, la mani d’enguany va d’això. De les cures a les criatures, a la gent gran, a les persones amb diversitat funcional. De les cures que també haurien de rebre les mares. De les cures cap a les treballadores sexuals, de les cures cap a les dones migrades que netegen cases sense contracte. De les cures cap a les dones trans o les dones d’altres països que sobreviuen en plena guerra. De les cures que hi són però no es veuen. Per allà sobrevola un submarí de plàstic amb les inicials del sindicat, i per allà un globus violeta d’un partit i darrere les pensionistes. Comencen a sentir-se les botzines i alguns càntics. Tot està preparat per iniciar la marxa. Jo em vaig fonent entre cares desconegudes. Com sempre, faig d’observadora, És la meua manera de relacionar-me. Ja fa temps que sé que, encara que observi, és una contemplació empàtica. Observar, per mi, no és un acte passiu. Observo perquè me’n sento part. Quan passem la universitat i som a tocar del passeig de Gràcia veig una pancarta: Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional. Porten escrit que no volen favors, sinó recursos. Quin encert parlar de la paraula “favors”, la protecció feta d’actes privats o de petites voluntats. Quants favors hem de demanar les mares per a sobreviure? Els miro les cares. El seu túnel de soledat deu ser més llarg que el meu. Si ja és difícil la criança en general, l’exigència d’haver-ho de fer vint-i-quatre hores, i sense recursos professionals, espanta. La Sandra em diu: quina sort que s’hagin trobat i hagin creat una associació. Penso que ens cal recordar sovint l’obvietat. Cal col·lectivitzar això que vivim, amigues. Seguim caminant cap endavant fins a la capçalera de la marxa, que en aquest punt travessa els comerços amb lletres xineses de la ronda Sant Pere i ja enfila cap a l’Arc del Triomf. Sorpresa, uns tricicles de color vermell transporten dones grans sobre rodes mentre sona la música. Anem darrere d’una voluntària que activa els pedals amb la seua força motriu. Això també són cures. I unes cures físiques precioses, per cert. Porta una motxilla amb un gosset que treu el capet curiós davant de la cridòria. La mani és, efectivament, transversal. Es veu que són d’una iniciativa que es diu “En bici sense edat”, que es dedica a passejar gent gran per la ciutat i que no només hagin de veure les manifestacions per la televisió. Tenir les més veteranes encapçalant la marxa no és un fet menor, dóna autoritat. Van assegudes com si fossin reines emèrites de les cures. Avui tenen aquell poder moral que els dóna ser transportades en carruatge. I jo els veig la força a la cara i la reivindicació que ve de lluny. Segurament, fa anys que van començar a lluitar per acabar veient la multitud d’avui. Ja ho diu una escriptora jove que acabo de conèixer, Lola Olufemi, en un llibre que publica Raig Verd, Feminisme interromput. Rebentar el poder. “Sempre mira cap endavant, inverteix en futurs que encara no podem arribar a copsar.” La manifestació del 8 de març és una mica això, no deixar-se vèncer per la fatalitat i la frustració de qui diu que ara tot va malament. La Sandra i jo crec que conservem aquesta confiança que alguns titllen d’innocent. Creiem que podem fer alguna cosa. I anem xerrant, i diem que les TERF deuen anar dos o tres carrers més avall, però que, efectivament, són quatre gats. Ja hem arribat a l’inici de la desfilada. Una pancarta llarga travessa la ronda i els ditets de moltes dones, més de trenta, l’aguanten fort. “Les cures sostenen la vida”, hi diu. Més endavant, amb una bici amb altaveus, les joves aixequen el micròfon i marquen les proclames del vespre. Tornem a mesclar-nos entre la gentada, hi trobem les metzineres, les dones d’una cooperativa al barri del Raval, i també l’associació Petra de Maternitats Feministes que lluiten pels drets laborals de les mares, per les baixes i els permisos. La Sandra em pregunta si ja ho sé, això que ara en el món del cinema s’ha popularitzat la figura del coordinador d’intimitat perquè les escenes puguin filmar-se en un ambient més respectuós. I pensem que això també són cures i que aquest concepte és realment amplíssim. Tan ample que podria cabre-hi tot. Per aquí vénen els de la cooperativa Laifari, que potencien la llengua de signes catalana, i defensen els drets de les persones sordes. Això també són cures. Continuo veient milers de cares mentre camino ara a contracorrent de les manifestants, de camí al metro. No puc registrar tot el que veig. Com la Ventafocs, he de marxar a casa abans d’arribar a la lectura del manifest. La criatura m’espera i el temps del “favor” s’acaba. En el trajecte cap a casa, començo a rumiar en el sopar, en allò que durant segles ha ocupat l’espai mental diari de totes les mares del món i que s’ha relatat tan poc. Abans d’arribar-hi, passo per la farmàcia a comprar un col·liri per la conjuntivitis de ma filla i en arribar al pis, tatxam!, unes decimetes de febre. No saps si la cosa empitjorarà o no, i si demà podràs escriure aquest article. Les cures també són conviure amb l’absoluta certesa que sempre vius en la incertesa. “Cures explotades, mares revoltades”, deia una pancarta menuda amb lletres violeta. Anar a la mani a mi m’ha donat l’energia que necessitava per a tornar a fer del meu cas una lluita més. El carrer té aquella cosa miraculosa que dóna forces a qui hi surt. S’encomanen. Hem de fer política més sovint, companyes. Aquestes són les nostres cures.