A la manera de Fuster

La reflexió nacional i cívica de Joan Fuster té aquest doble vessant, justament: l’afirmació de la catalanitat i la pràctica de la racionalitat

Núria Cadenes
Núria Cadenes
22.06.2022 - 21:40
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

A mesura que el llegim, se’ns desplega: vet aquí una de les grandeses de l’obra, extensa, intensa, incitadora de Joan Fuster. I d’acord que no ens haurien de caldre excuses per a llegir-lo (ni per a rellegir-lo, que des de l’aforisme famós ja sabem que és l’única manera seriosa de llegir), però tampoc no passa res si un toc o recordança (en forma d’any commemoratiu, per exemple) ens ofereix el pretext de tornar-hi. De tornar a fer un article sobre Fuster, per exemple. Perquè sí. Per ganes de fer-lo. Perquè Fuster no s’acaba, perquè tiba i burxa i estimula i ahir en parlaves a la Biblioteca de Catalunya i demà en sentiràs més coses qui sap on i ara, davant el full en blanc metafòric que és la pantalla de l’ordinador, les incitacions assalten i assalten i assalten fins que el prenen.

Per compartir això que parlàvem ahir, per exemple: la manera de fer de Joan Fuster, aquesta contínua, sistemàtica, pràctica reivindicació de la raó. No pas en el sentit de tenir-la (“tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges”), i encara menys d’imposar-la, sinó de fer-la servir, és a dir, de raonar.

Diu Enric Sòria que Joan Fuster era un escèptic en un país de fervorosos. Trobo que és una bella descripció. A l’entrevista que Montserrat Roig li va fer per a la televisió (fonda i llarga i sense cercar la gracieta ni el titular cridaner: quina enyorança), ell mateix ho explicava clarament (tan clarament, que sembla un redactat: així parlava Fuster, amb aquesta precisió): “L’escepticisme és un mètode, és posar a prova les teves idees permanentment, i les idees dels altres, és una desconfiança inicial, però no per a abolir un principi de veritat, sinó per a depurar-lo.”

La reflexió nacional i cívica de Joan Fuster té aquest doble vessant, justament: l’afirmació de la catalanitat, diguem-ne, com a projecte de futur col·lectiu, de modernitat positiva (“la ‘unitat’ que som abraça i tolera una pluralitat perceptible”), i l’exigència (l’autoexigència, també) i la pràctica de la racionalitat.

No era un filòsof, no va confegir un sistema de pensament. No era aquesta la seva pretensió. Fuster va saber bastir un discurs d’idees coherent i amarat dels arguments d’autors que li servien d’antecedents reconeguts i reivindicats, els de l’escola de l’humanisme racionalista, els il·lustrats als quals anomenava “llibertins”. I el seu combat de fons, salvant la distància dels segles i les circumstàncies, era el mateix: contra l’escolàstica inquisitorial, contra la immobilitat històrica de l’absolutisme. Montserrat Roig li va preguntar en què creia. La resposta va ser clara: “Crec en la vida, en l’home en el sentit clàssic del vell humanisme, és a dir, en la plenitud dels seus drets i llibertats.”

Tot al llarg de l’obra que ens va deixar escrita, ja fos en textos d’explícit calat intel·lectual, d’estudi literari o històric específic, de “pamflet” per a l’acció cívica i política, de circumstància amb aparença superficial, etcètera, s’hi pot trobar, sempre, explícita o implícita però sempre, la reivindicació del fons i la manera de fer que representen els valors propis d’aquell humanisme racionalista i il·lustrat: amb el reconeixement i el respecte per la diversitat humana (tant pel que afecta als individus com pel que respecta a les societats que aquests individus conformen); amb l’afirmació del mètode científic com a manera d’aproximació a la realitat; amb l’escepticisme i el dubte racional (“propugno la suspicàcia metòdica, però”); amb la defensa irreductible de la llibertat de pensament i d’opinió (aquell antidogmàtic definir-se, si és que els preguntaires li insistien que trobés definició, com a “liberal addicte al Manifest comunista“, perquè “és un llibret molt il·lustratiu”, i perquè “convé que la gent se’l llegesca, i després que adopte l’actitud que vulga”); amb la denúncia de l’autoritarisme (prengui el color que prengui); amb el gust pel contrast d’idees i amb la disposició oberta a qüestionar les pròpies (tan complicat sempre): “Jo, pràcticament sempre, he estat en contra de tot el que ha dit Unamuno, però la seva obra t’obliga a pensar i a prendre posicions”; amb la pretensió de sotmetre la realitat a la crítica de la raó (que no és una raó dogmàtica i encarcarada sinó atenta al context i a la història, i, sobretot, posada al servei del benestar humà). I, en fi, amb l’assumpció de la perfectibilitat humana. I, lligada amb ella, l’aspiració al progrés social sense que s’entengui com a conseqüència de cap determinisme però sí com a possibilitat certa, fruit de l’acció.

La importància d’aquest corpus d’idees ordenades i presentades amb brillantor característica, excitants de noves idees en contrast o continuació (“Corregir i augmentar, això és la cultura”) radica, també, en el seu paper de revulsiu social. I ha tingut un impacte fort, una translació directa en fets, en iniciatives culturals, associatives, cíviques, polítiques. Ben podem dir que en aquest país hi ha un abans i un després de Joan Fuster. Però és que, al mateix temps, n’hi ha un altre, d’impacte, val a dir, com una lliçó fins i tot més profunda, més de maneres de fer i d’entendre el món, i és precisament el d’aquesta reconnexió amb l’humanisme racionalista il·lustrat, i tot el que això implica. I aquest seu pensament elaborat, i la manera de fer que modela i que n’emana, té una actualitat i una vigència absolutes.

Perquè l’humanisme fusterià, racionalista, escèptic i profundament capficat pel benestar humà (pel benestar específic de cada persona diferenciada de les altres i pel benestar al qual tenen –tenim– dret d’aspirar i de reclamar també en el conjunt que formem com a societat), la seva preocupació gramsciana per la transformació positiva dels valors socials dominants, són l’eina necessària, fins i tot diria que imprescindible, contra l’emergent populisme irracionalista i reaccionari, legitimador de desigualtats i opressions, i negador de l’existència de la realitat i de la veritat com a fets contrastables.

Potser ens ho hauríem de prendre com un propòsit útil per a encarar aquest nostre trasbalsat tram del segle XXI, això de fer a la manera de Fuster.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies