A cor obert

Hi ha tanta intel·ligència en la producció d’aquesta sèrie, que tot i que cou i remou i hi ha vegades que acabes encongidíssima al sofà, necessites veure-la

Tina Vallès
03.11.2022 - 21:40
VilaWeb
Jo Hartley i Gabrielle Creepy a ‘In my skin’.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Serà complicat escriure aquest article perquè l’escriuré a cor obert. A cor obert després de veure la sèrie britànica In my skin i sentir que tot i que no he viscut res del que s’hi narra, ho he sentit tot. He sigut la Bethan i he estimat desesperadament sa mare com si fos la meva. La Bethan és una noia de setze anys que va a l’institut i fa tot el que solen fer les noies de la seva edat, fins que arriba a casa i s’enfronta a la seva realitat familiar, un pare alcohòlic i maltractador i una mare bipolar que entra i surt del psiquiàtric cada dos per tres. El plantejament et pot fer enrere i confesso que vaig mirar-ne el primer capítol amb molta prevenció, perquè de ganes de veure drames en tinc més aviat poques, però és que mare i filla (i la resta d’actors) ho fan tan bé, els diàlegs són tan de veritat, tot plegat està tan ben explicat sense ser mai ni massa evident ni gens moralista, hi ha tanta intel·ligència en la producció d’aquesta sèrie, que tot i que cou i remou i hi ha vegades que acabes encongidíssima al sofà, necessites veure-la, perquè no se’n fan gaires, de sèries com In my skin, que a més té el valor afegit” de no ser gaire llarga i acabar ben tancada m’hi jugo el coll que no hi haurà tercera temporada, i en total són dues temporades de deu episodis cadascuna (de 35-45 minuts).

Veig que tothom s’ha centrat a elogiar la gran actuació de Gabrielle Creepy, l’actriu que fa de la jove Bethan, i no els vull pas dur la contrària, perquè és evident que la sèrie se sosté en ella i que aquesta noia s’ha empassat el personatge i només amb la mirada ja et sap dir tot el que pensa i tot el que sent en cada moment. Vius dins seu cada capítol, quan és a l’institut somrius i respires, tot i que no sempre li va tot bé per allà, tampoc, però si més no en aquell entorn és una noia normal, que és tot el que vol ser ella, si és que vol ser alguna cosa. Ara bé, quan camina arrossegant els peus, de tornada cap a casa, tu també carregues el pes de la seva motxilla i també deixes de respirar quan posa la clau al pany i obre la porta sense saber què s’hi trobarà, a dins. I és tanta la connexió que estableixes amb ella, o més ben dit, és tanta la connexió que he establert veient la Gabrielle Creepy fent de Bethan, que he sentit que estimava de debò la seva mare, l’espectacular Jo Hartley, i que l’estimava tan incondicionalment com ella, tan desesperadament com ella.

No sé si havia vist mai tan ben plasmat en pantalla aquesta mena d’amor, aquest amor d’et cuidaré passi el que passi, aquest amor de si tu no estàs bé jo tampoc, aquest amor de no et jutjo i sóc al teu costat, aquest amor d’aturo la meva vida perquè em necessites. La Bethan estima així la seva mare i la sèrie és la narració d’aquest amor de la filla per la mare, d’una filla que s’anul·la per la mare, d’una filla que és dues persones diferents, la de fora de casa i la de dins de casa, i que quan, inevitablement, aquests dos mons topen, tu et sents tan perduda i atrapada i desarmada com ella, perquè ja ets ella.

La Bethan és una adolescent i ella i els seus amics són ben de veritat també, no tot és drama, hi ha molts moments feliços, i quan ella somriu se t’eixampla tant el cor! Però la Bethan no pot ser sempre una adolescent, a casa carrega ella tot el pes de la responsabilitat, i aquest pes és el que carregues tu amb ella, anant i venint del psiquiàtric, veient la mare en les seves diferents facetes, suportant les seves crisis i gaudint amb reserves dels seus moments bons…, però sobretot, sobretot, sobretot estimant aquest personatge que encarna Jo Hartley amb tantíssima delicadesa que només de veure-la a la pantalla, dreta, sense fer res, esperant no se sap què, ja t’hi llançaries de cap a abraçar-la, a acollir-la, a lluitar com sigui per garantir-li que no patirà més: el que faria una mare per la seva filla, però al revés, és això In my skin, per això et deixa el cor obert, perquè hauria de ser al revés.

En els ulls de Jo Hartley, fins i tot quan sembla que no hi sigui, també hi veus el pes de no poder fer de mare, el pes de no deixar que la seva filla sigui una adolescent normal, el pes d’estar-li espatllant una època tan important de la seva vida. Però en els ulls de Gabrielle Creepy no veus mai que ella senti que sa mare li espatlla res, no hi ha ni una sola mirada de retret, no hi ha ni un moment que vegis que tingui la temptació de deixar-ho córrer, de treure’s aquell pes de sobre i que siguin els adults els que entomin les conseqüències de tot el que passa dins d’aquella casa. La Bethan no es cansa mai de fer el que sigui per sa mare, i així es va anul·lant i anul·lant, però no li sap greu, no li pesa, està convençuda que fa el que ha de fer i mentirà tant com calgui per protegir-la, protegir-se. I sembla que us ho estigui explicant tot i no us estic explicant res, heu de veure aquestes dues actrius fent de mare i filla, heu de veure aquest amor tan ben narrat i filmat, heu de ser la Bethan estimant sa mare per damunt de tot, perquè l’estimareu, perquè em penso que aquesta és la sèrie que més m’ha commogut tant emocionalment com narrativament des de no sé ni quan.

He subratllat l’amor que sento com a mare i com a filla veient In my skin. Però que amb tot aquest article-sermó ple de sentiments a flor de pell ningú no es pensi que és una sèrie cursi, perquè no ho és gens, està mesuradíssima i compta molt amb l’empatia i la intel·ligència de l’espectador, no et diu en cap moment què has de pensar o què has de sentir, sinó que t’enfronta a dilemes constants, et fa viure els dubtes que té la Bethan, et fa rumiar què faries tu en la seva situació, i en cap moment et diu què és correcte i què no, perquè el que és correcte és el que tu sents que has de fer, i si tu sents que ho has de deixar tot perquè ta mare torna a tenir un brot, doncs ho deixes tot i te n’hi vas, i després ja resoldràs el que s’hagi pogut espatllar amb aquesta decisió presa amb el cor.

I és esperançadora, In my skin, us ho asseguro. Ja fa uns quants dies que la vaig acabar de veure i encara tinc la Bethan i sa mare a dins, als ulls, al cor obert, a la mirada, i crec que una mica m’han canviat, o m’han aclarit coses que tenia enterbolides, i el torrent de tendresa quasi insuportable que he sentit cada cop que Jo Hartley ha aparegut desvalguda en pantalla el considero un dels millors regals que he pogut rebre d’una estona de sofà i sèrie en molt de temps. I acabo dient que poso la mà al foc que no he exagerat gens, us ho dic a cor obert.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes