07.12.2017 - 22:00
|
Actualització: 08.12.2017 - 14:38
Durant aquesta darrera dècada, el creixement, la consolidació i les victòries de l’independentisme han estat fonamentats i marcats per les grans mobilitzacions populars. Des del carrer, la gent ha empès els polítics a convocar referèndums i eleccions, a guanyar referèndums i eleccions, a formar govern, a proclamar la República. Ho ha fet ajuntant mans o aguantant els cops de bastó. Amb calor i amb fred. Desplaçant-se fins on calgués. Ahir, la gran manifestació de Brussel·les va significar, en aquest sentit, un nou un impuls monumental. A la capital de la Unió Europea s’hi va veure un poble simplement admirable. Excepcional.
La policia belga, com totes, compta els manifestants a la baixa. La xifra oficial de quaranta-cinc mil persones és, en qualsevol cas, espectacular. Impressionant. No crec que cap més país del món estiga en condicions avui d’organitzar una cosa comparable. Tants milers de persones desplaçant-se per donar suport al seu govern en l’exili i per dir-li a Europa que desperte i se n’adone que té un problema gran que, encara que no ho vulga veure, l’afecta.
El tractament que han fet els mitjans belgues i europeus de la demostració ajuda molt a fer notar la pressió a les institucions europees. La sorpresa per allò que veien era gran i la impressió que els va causar, important. Espanya intenta vendre la imatge que té controlada la situació catalana i que el president i el govern són uns excèntrics. Però tots els alts càrrecs de la Unió Europea que van veure desfilar ahir tantes persones per davant els edificis comunitaris difícilment compraran la tesi després de constatar personalment el suport enorme que tenen el president i el govern republicà exiliats. L’esforç anònim i individual fet per desenes de milers de catalans té molt de sentit.
Però no tan sols té sentit per a despertar Europa sinó també per a reforçar-nos com a nació i com a moviment. El cop d’estat espanyol va semblar que estabornia, per un moment i una mica, el moviment independentista. Segons que passen els dies i les setmanes, però, cada vegada és més clar que l’independentisme no tan sols resisteix la brutalitat repressiva a que ha estat sotmès sinó que creix amb força, posant la mirada, en primer lloc, en l’horitzó electoral del 21 de desembre.
Per això Espanya està tan nerviosa. I d’ací vénen els insults descontrolats, les provocacions infantils com la d’Antena3 ahir mateix a Brussel·les, les amenaces –ara ja diuen que voldrien prohibir l’estelada!–, la censura contra TV3 –no li van deixar retransmetre la manifestació–, la por que els obliga a retirar les euroordres, el pànic que senten quan comproven que, per més enquestes que intenten cuinar, els números, simplement, no els ixen.
La manifestació d’ahir a Brussel·les romandrà en la memòria del nostre país per sempre. La dignitat, la contundència, la fermesa i l’elegància amb què es defensen la llibertat, la independència, els presos polítics i els exiliats genera una força descomunal, una alegria de lluitar que ha d’alimentar la República proclamada. Ahir tothom, els de Brussel·les i els qui ho vam seguir en la distància, ens vam tornar a sentir forts i capaços de derrotar democràticament i de manera pacífica qualsevol adversari que se’ns pose al davant. Per això, també, gràcies a tots i a cadascuns dels qui vàreu fer tants quilòmetres des del Principat, des de la resta dels Països Catalans o des de qualsevol lloc d’Europa. Sou un poble admirable.
Des de Brussel·les, gràcies per aquestes paraules.
Ha sigut un honor poder-hi estar i participar.