Un paradís que agonitza: on vas Eivissa?

Una illa de turons i eterna fragància de pins. Banyada per una mar càlida i històricament vigilada des de talaies. Eivissa, la pàtria dels hippies i la calma blanca. Un petit paradís de barrancs i cales refugi per a pescadors solitaris. Una illa de terres argiloses i camperols granítics. ‘El paisatge més verge que mai he trobat’, en paraules del filòsof Walter Benjamin. Però què en queda d’aquest tros de cel? Cada temporada turística, Eivissa s’endinsa més i més en un camí obscur de no retorn. Les platges es massifiquen, les carreteres es col·lapsen i l’entorn ecològic pateix.

L’any passat 2786162 turistes van visitar l’illa, la majoria entre finals de maig i principis de setembre. Durant aquests mesos la població es duplica sense problemes, malgrat que les infraestructures són incapaces d’absorbir tal pressió humana. El 10 d’agost de l’any passat, el dia de més pressió, hi havia 370951 persones a Eivissa; la població és de poc més de 140000 habitants. Diversos grups, entre ells Podem –membre del govern del Consell d’Eivissa–, han posat sobre la taula la necessitat d’aplicar mesures de creixement zero. En canvi, el sector turístic i el mateix PSOE –l’altre soci del govern– no en volen ni sentir parlar. De fet, el sector aposta per quelcom totalment oposat, la desestacionalització: allargar la temporada turística i evitar que l’illa hiverni.

No s’arriba de la nit al dia aquest punt de massificació i col·lapse. Els anys cinquanta es van assentar les bases per a l’activitat turística –s’havia intentat a principis dels trenta, tot i que la guerra ho va parar tot– en una illa austera i rural. Les dues dècades següents van ser les del xoc; primers vols internacionals, boom hoteler i el desembarcament dels hippies –peluts, segons els eivissencs–, l’hedonisme i les ànsies de llibertat. Eivissa començava una ruptura, potser inconscient, però total, amb el seu passat.

Els anys setanta s’obren les primeres discoteques, entre elles Pacha i Amnesia. De totes maneres, els canvis no satisfan a tothom. D’aquella mateixa època és la cançó En aquesta illa tan pobra del grup de música Uc:

‘En aquesta illa tan pobra

es que la van governant

tallen per allí on volen

i es queden sa mellor part’

El turisme i l’augment dels preus expulsen els moviments contraculturals i hippies. D’aquests últims, a poc a poc, només en queden els mercats ambulant i el misticisme de les postes de sol a cala Benirràs. Els anys vuitanta i noranta es consoliden els complexos turístics i l’illa fa el gir definitiu per esdevenir la meca de la música electrònica. Amb el canvi de segle s’assoleixen per primer cop els dos milions de visites. I gairebé any rere any es bat el rècord de turistes. No obstant això, en l’àmbit de les infraestructures no es fan massa avenços. Les principals obres són l’ampliació del port d’Eivissa per a acollir creuers i una variant a la rodalia de la ciutat –en part soterrada– per a millorar els accessos i la connexió amb l’aeroport. Durant la construcció de la variant –anomenada autopista col·loquialment– es van destruir diverses restes púniques. El grup ecologista GEN ha titllat ambdós obres d’atemptat ecològic, a la vegada, que retreu el Consell que no s’involucri en la solució dels problemes reals i endèmics de l’illa.

Aigua bruta i salada

L’aigua, probablement, és el tema més candent i urgent. A Eivissa hi ha onze depuradores per a recuperar les aigües residuals i el rendiment d’aquestes estacions és molt baix. Les instal·lacions pequen de manca de manteniment i d’acumulació de fangs en els tancs de depuració. Quan s’extreuen, part dels fangs són utilitzats com adob pel sector agrícola, però la resta, unes 8000 tones, són enviats al País Valencià perquè a l’illa no disposa d’una planta de tiratge per aquests residus. La situació es descontrola a l’estiu i moltes depuradores fallen o deixen de funcionar. El conseller insular de Medi Ambient, Miquel Vericad, ho reconeix: ‘A l’estiu, el nostre sistema de depuradores està pràcticament caigut’. El 63% de les aigües residuals d’Eivissa s’acaben abocant a la mar. Una de les platges que més ho pateix és la de Talamanca; una de les més concorregudes i exclusives (pels seus beach clubs). Cada estiu la bandera vermella hi oneja setmanes senceres. Els abocaments, a més, afecten els prats d’alga posidònia: un tresor ecològic declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1999.

Tanmateix, la problemàtica de l’aigua, encara té una altra cara. El poble de Sant Jordi de ses Salines –entre Eivissa i l’aeroport– s’ha quedat sense aqüífers i la sal li corroeix les entranyes. El centre plasma al detall una vila clàssica eivissenca. Una església blanca i de contorn arrodonit. Des de dalt del campanar es pot veure el cos estirat de Formentera i com la variant de l’aeroport esbudella el territori. Els carrerons són frescos i ombrívols. Les flors de baladre acoloren les parets de les cases. Més enllà del centre Sant Jordi creix sense sentit, alimentat per qualsevol grapat de terra, encara que sigui rústica. La urbanització salvatge i caòtica ha provocat la salinització dels aqüífers. L’aigua que surt per les aixetes té gust de mar i, evidentment, no és potable. L’Ajuntament ho recorda amb freqüència publicant anuncis a la premsa. Tot i així, continua cobrant pel servei com si fos apte pel consum.

L’urbanisme sense fi

Les construccions il·legals són un altre gran maldecap. Les edificacions en sòl rústic estan a l’ordre del dia. Eivissa ha estat l’illa on més propietaris es van acollir a l’amnistia urbanística de l’anterior govern balear de José Ramón Bauzà (PP). L’actual govern, dirigit per Francina Armengol (PSOE), ha aprovat per decret la derogació de l’amnistia, tot i això, la mesura no té cap afecta sobre els propietaris que ja han regularitzat la seva situació. Els populars han considerat que el decret ‘paralitza el creixement econòmic, el camí del benestar i la creació de llocs de treball’.

A Eivissa es dóna un fet que no passa a Mallorca ni Menorca; s’han urbanitzat fins i tot zones protegides com Àrees Naturals d’Especial Interès. La discoteca DC-10, per exemple, ha operat molts anys com un after als límits del Parc natural de ses Salines. Per si fos poc, el local només tenia una llicència de bar musical i un aforament màxim de seixanta-vuit persones. L’edifici, una casa petita, està construïda sobre sòl rústic i totes les ampliacions s’han fet de manera irregular.

En alguns municipis eivissencs s’han regalat els promotors urbanístics les parcel·les que s’havien de destinar a serveis pel veïnat –escoles, zones verdes o centres de salut– per tal de poder construir més habitatge. A Platja d’en Bossa, per citar un cas, és impossible trobar un solar on oferir aquests espais comuns de primera necessitat. En aquest sentit, els mateixos consistoris que han permès això, com el de Sant Josep de sa Talaia, a la llarga s’han vist obligats a construir aquests serveis en terrenys rústics.

Un altre any rècord?

Aquest any es preveu batre una vegada més el rècord de turistes. Discoteques i hotels ja es freguen les mans. De fet, alguns ja parlen d’assolir els tres milions de visitants. S’espera, doncs, un altre estiu de platges massificades, carreteres col·lapsades i l’entorn ecològic portat el límit. I mentrestant, no es prenen mesures expeditives per a recuperar l’illa.

Eivissa, certament, encara no ha perdut tots els encants. La vida transcórrer a un altre ritme en aquest indret. La mar té més tons blavosos dels que pot capir un mariner. Es Vedrà, malgrat els iots, continua essent la musa de mil i un somiatruites. El sol, com si fos un art, destenyeix l’escorça envellida de les figueres i els garrofers. A s’hora baixa, els estanys de ses Salines reflecteixen pintures impressionistes. I l’aire, mentre no sigui un negoci, tindrà propietats sedants.

Tanmateix, quo vadis, Eivissa?

*imatges del vídeo cedides per Ramon Roca