L’estat espanyol, com de costum, modula la seva crisi segons el vent que bufa a l’escena internacional. El que fou un gran imperi ja és sols una nota a peu de pàgina de la història del continent. I com els països que no tenen capacitat de generar ni tan sols vida política pròpia, que és el mínim vital imaginable, Espanya va adaptant la seva retòrica als llenguatges del moment. Com a satèl·lit que és en tots els ordres, fa segles que vaga per l’espai geopolític com una mala còpia de la civilització europea. Si als anys trenta José Antonio Primo de Rivera volia ser un petit Mussolini, avui Albert Rivera es pensa ser un petit Macron i Arrimadas dóna cops de volant en cerca d’un model entre Passionària i Pilar Primo, topant de cap en una i altra soca. De fet, té una certa originalitat, perquè no li escau ni el to mesurat i empàtic d’una Merkel, ni la intel·ligència d’una Sahra Wagenknecht, ni li convé la inoperativitat de Teresa May, i encara menys el sentit comú d’una Sturgeon. De fet, tant la seva parença sintètica i tibantor del posat com l’automatisme retòric, de CD encallat en una mateixa pista, li donen una retirada amb la Maria de la pel·lícula Metropolis. Res de més semblant, també per l’època que representa, a aquella nina-robot pre-fabricada per sollevar les masses, incitant-les al ludisme institucional i la violència. Amb aquella al·legoria expressionista de l’apocalipsi social, Lang simbolitzà la transformació del liberalisme en feixisme en la metamorfosi de la Maria humana en la seva còpia destructiva. La rèplica dels trets identificadors de la profetessa, clau de l’efecte social del seu discurs, demostra que les forces emergents de la nova societat ja les covava l’anterior sota un aspecte encara benigne.

Europa s’encamina a una crisi que la sacsejarà fins a les darreres estructures i, com als anys trenta, el primer reflex és afermar-se a formes socials periclitades. És un error equiparar la volada que prenen els anomenats populismes amb el feixisme, encara que grups d’aquesta persuasió hi gravitin per raons d’oportunitat. A Alemanya, un partit com Alternative für Deutschland representa capes cada vegada més àmplies de les classes mitjanes que, veient un país profundament transformat demogràficament i econòmicament, voldrien tornar, no als anys  trenta sinó als  cinquanta i seixanta, els del miracle alemany, quan, malgrat la presència de centenars de milers de Gastarbeiter, el país encara era culturalment homogeni. Entre la nostàlgia de l’època d’Adenauer i de Willy Brandt i l’extremisme i agressivitat del Tercer Reich hi ha un univers de distància, i esborrar-la no ajuda a comprendre els fenòmens. A Espanya, el fanatisme amb què una majoria s’arrapa a una institució anacrònica com la corona, malgrat el desprestigi dels Borbons, és un reflex de la desesperació per recuperar la prosperitat dels anys en què el mannà queia damunt l’altiplà en forma de fons estructurals europeus, per vessar-los tot seguit damunt les províncies del sistema clientelar radial. El règim del 78 és mort, i els esforços per a reconstruir-lo  van condemnats al fracàs. Entre altres raons, perquè el reconeixement tàcit del fet nacional català  en restituir-se la Generalitat com a pas previ a l’aprovació de la constitució, amb el pas dels anys s’ha transformat en convicció, a banda i banda, que la convivència, sols possible des del respecte escrupolós als pactes i l’acceptació dels drets que se’n deriven, ha esdevingut inviable. Espanyols i catalans viuen en universos mentals diferents, i malauradament també ocupen espais jurídics diferents. Els uns saben que  continuar dins l’estat espanyol és abandonar qualsevol esperança, i els altres, que l’estat uniforme, condició, creuen ells, de la seva fortalesa, benestar i prestigi, serà una quimera mentre hi hagi catalans. D’aquí vénen l’odi i l’agressivitat intemperant, que, com la història ens ensenya, pot esdevenir assassina amb una gran facilitat. 

Però no és només l’espanyolisme que s’aferra a unes institucions en declivi, i aquí caldria incloure la fixació dels comuns en un esquerranisme identificat amb les migracions internes del segle passat, motivades pels desequilibris d’una economia nacional d’arrels autàrquiques i proteccionistes. El sobiranisme també és mentalment captiu d’un estat de coses periclitat, sobre tot aquella part que malda per alentir la ruptura inevitable. Aquesta part que treballa per restituir l’autonomia no acaba d’entendre que l’autonomisme és indestriable del règim espanyol que s’inclina, corcat en la seva base no per la corrupció sinó  per l’ anacronisme dels fonaments. La corrupció és la conseqüència lògica d’un estat de coses falsejat en origen. La pervivència de l’aparell franquista a les institucions de la monarquia va viciar la democràcia des del primer moment, i els vicis han esdevingut un llast insuperable. A un país que entrava a la modernitat quan aquesta ja feia temps que anava de baixa, la mateixa ambigüitat del procés històric podia fer-li creure que era el model feliç d’una postmodernitat que arreu es vivia com a crisi del sistema. Aquesta i cap altra és l’explicació del malentès produït als anys  vuitanta pel paroxisme dramàtic i insubstancial de la Movida.

La crisi de la modernitat, declarada amb la greu crisi de valors dels anys  seixanta i la crisi econòmica dels setanta, podia representar una oportunitat per un país endarrerit i feble però demogràficament jove, que aspirava a remuntar la seva fatalitat històrica. Era indispensable, però, aprofitar aquell moment únic per  llançar una mirada crítica a la totalitat del sistema que s’enrunava i dissenyar institucions radicalment noves adequades als propis interessos. És cert que les inèrcies eren poderoses, com es comprovà el 23-F de 1981. Però desplegant noves institucions com veles obertes als nous vents de la història, el sobiranisme podia haver empès–com ho  fa ara– la massa morta de l’estat cap al penya-segat. Sols havia d’aprofitar allò que dins els corrents actuals bufava a favor. 

La crisi del sistema europeu dels estats nacionals és, com tota greu crisi històrica, d’una gran complexitat. La pressió migratòria, que els mitjans eviten de considerar en tota la seva extensió, intensitat i durada, com si el problema recomencés a cada transport i el degoteig pogués mantenir-se indefinidament sense pertorbar les societats receptores,  tensa no sols els països més exposats sinó, ara ja, tota la Unió Europea. Però parlar-ne serenament i de manera objectiva és impossible en l’actual clima de pressió basat en una falsa i eventualment catastròfica idea de benestar social il·limitat. Mentrestant, Catalunya perd gent qualificada i guanya aspirants a manters. I la disciplina i el civisme tornen a ser cosa de la dreta, com a totes les fases pre-dictatorials de la història d’aquest trist país. 

L’orientació no sembla pas la més indicada per a encarar la futura crisi del model d’estat basat en el creixement. Ni sembla que d’aquest model en puguin sortir les institucions que haurien de servir per a superar el col·lapse del model europeu d’estats coaliats, un model de l’era industrial nascut amb aquella Comunitat Europea del Carbó i l’Acer de països políticament sobirans però econòmicament subjectats per unes regulacions financeres  com més va més dogmàtiques. El col·lapse, que s’anuncia de moltes maneres i del qual el  Brexit fou el canari a la mina, no serà la causa del que vindrà sinó més aviat un dels esdeveniments que marcaran el desequilibri en les estructures d’una Europa amb els fonaments a la teulada.

El primer d’octubre els catalans van tenir esma d’aprofitar els vents favorables, oposant una institució pròpia, l’urna democràtica, a la institució essencial de la monarquia espanyola: la violència. Europa es va commoure, però no va cedir. Des de Maquiavel que la Realpolitik no és compatible amb la moral. I la Unió també és tensada entre la consciència de final d’època i els esforços per apedaçar un estat de coses que trontolla amb la dificultat de mantenir l’espai Schengen malgrat la inconsistència de les fronteres exteriors i sostenir la moneda única, que vacil·la amb la crònica crisi del deute dels països del sud. 

Dels esforços per afrontar la crisi sorgiran les noves institucions, que res no garanteix que hagin de ser més amables que les antigues. Europa sols pot ser un equilibri de poders, i la Unió, a hores d’ara, no és cap altra cosa que una estructura d’unificació dels mercats nacionals, com l’estat fou una màquina unificadora dels mercats regionals i urbans. El perill que la reacció a la crisi que s’anuncia sigui reforçar les sobiranies dels estats i restablir el mercantilisme competitiu que provocà les guerres europees podria portar a l’escena continental uns protagonistes ideològicament més rígids i més intolerants de les aspiracions catalanes que no pas els actuals, en general refractaris a l’ús de la violència com a mètode de control social. 

Els independentistes haurien de considerar les oportunitats en el context internacional i no només en la política espanyola, que fa dècades que no aporta cap sorpresa ni permet d’esperar cap novetat en un sentit democràtic. Caldria, doncs, prendre consciència de la importància no sols dels objectius sinó sobre tot del ritme dels canvis, i del perill de l’asincronisme. Per adonar-se’n sols cal pensar en els anys trenta. Aleshores Catalunya s’embarcà en una empresa liberal mentre el liberalisme s’enfonsava a Europa i la resta del món. La independència de les petites nacions no és sintetitzable com qualsevol experiment al laboratori, sinó l’efecte d’unes condicions que no es repeteixen mai de la mateixa manera. Portugal el 1640,  els Països Baixos el 1648, Noruega el 1905, Polònia el 1918, els  països  bàltics el 1991, Eslovènia i Croàcia el 1991,  Kossove el 2008 han estat processos de  durada i intensitat diverses, amb més o menys conflicte. Sovint les condicions i els desencadenants no  eren previstos ni eren controlables. La independència arribà sempre, però, quan els pobles copsaren l’oportunitat, oposant l’astúcia i perseverança necessàries per aprofitar en benefici propi la inèrcia del poder. I aquestes oportunitats, que es donen molt rarament, solen fer-ho quan els fonaments de l’ordre internacional són somoguts per les grans esllavissades de la història.

Hi ha un temps per a cada cosa, diu l’Eclesiàstic. Així, doncs, hi ha una saó per a l’eficàcia política. Si  se cerca la llibertat prematurament, és fàcil d’esclafar-se contra les conviccions imperants. Per contra, si l’assalt s’atarda, pot trobar-se amb unes noves institucions refractàries a entomar modificacions que les posin en qüestió. Però si se sap discernir el nadir de la decadència de l’opressor, i  hom es mou ràpidament en la direcció del corrent de la història, llavors s’escau el que de vegades sembla un miracle i no és sinó l’alliberament sobtat de la força retinguda durant molt temps per les estructures que s’ensorren. 

Llegiu ací la primera part: La transformació del sistema mundial (1): el desballestament de l’equilibri 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb