La tertúlia proscrita

50 graus a l’ombra i 25 al llit: què són aquestes noves onades de calor tan intenses?

  • Durant les dècades vinents vorejarem els cinquanta graus · Cal, doncs, començar a pensar a construir refugis climàtics i a adaptar la societat a temperatures extremes

VilaWeb
Una dona caminant per Lleida, dimecres passat, davant un termòmetre que marca 47 graus (fotografia: Ramon Gabriel).
Javier Martín Vide
19.06.2022 - 21:40

Les onades de calor són un risc climàtic ben conegut a la conca de la Mediterrània a l’època estival. Aquests episodis de rigor tèrmic, especialment de mitjan juliol a mitjan agost (el període canicular), han estat constants a l’estiu a bona part de l’estat espanyol. N’és excepció la franja més septentrional, on el clima no és el mediterrani, sinó el temperat marítim de les costes occidentals.

L’expressió “quaranta graus a l’ombra” ha estat el titular repetit, gairebé cada any, als mitjans de comunicació quan, per exemple, Sevilla, Còrdova o alguna altra població de la conca del Guadalquivir atenyien aquest valor rodó. Tanmateix, aquesta darrera dècada alguna cosa ha canviat.

Ja es pot afirmar, amb l’aval de les dades registrades per les estacions meteorològiques de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), que avui les onades de calor són més freqüents que en el passat. Concretament, durant el decenni 2011-2020 van tenir una freqüència que va duplicar l’observada en les dècades anteriors, si més no d’ençà del 1975.

Què anomenem “onada de calor”?

Per fer aquest càlcul precís, s’ha d’especificar amb rigor què és una onada de calor. L’AEMET fa servir una definició que inclou un llindar de percentil dels valors de temperatura màxima, l’extensió territorial (expressada en percentatge de territori afectat pel llindar esmentat) i la durada mínima (expressada en dies).

En concret, cal que a cada lloc la temperatura màxima superi el percentil 95 de les seves màximes diàries de juliol i agost durant el període 1971-2000, i que almenys es compleixi aquesta condició al 10% del territori durant un mínim de 3 dies consecutius. Aquesta definició precisa ha permès d’establir, sense ambigüitat, la duplicació esmentada del nombre d’onades de calor al conjunt de l’estat espanyol.

El sospitós principal: l’escalfament global

En vista d’això, de seguida ens demanem quina relació té aquest augment amb l’escalfament global. Cal dir, d’entrada, que hi ha hagut onades de calor en el passat, molt abans que parléssim de canvi climàtic.

A més, la vinculació d’un episodi meteorològic determinat, fins i tot extrem, al canvi climàtic és gairebé sempre molt difícil de demostrar. Com es pot establir una relació de causa a efecte entre la nova realitat climàtica i un esdeveniment concret? Els estudis d’atribució, mitjançant l’ús d’anàlisis probabilístiques, són capaços, en alguns casos, d’establir aquesta relació.

Tanmateix, la situació és diferent quan se sobrepassa un determinat llindar repetidament o quan augmenta la freqüència d’un fenomen compatible amb l’escalfament de manera estatísticament significativa. I és això que comença a passar amb la freqüència de les onades de calor a l’estat espanyol, que donen un senyal estatístic a l’alça.

L‘escalfament global no s’expressa tan sols amb un augment estatísticament significatiu de la temperatura mitjana anual i durant la majoria de mesos i estacions, afegit a l’augment de les temperatures mitjanes de les màximes i de les mínimes, sinó també amb més onades de calor.

Com més va, més aviat arriben les onades de calor

Un altre fet que anem observant i que també s’adiu amb el canvi climàtic és l’aparició com més va més primerenca, el mes de juny, de les onades de calor. L’estiu, quant a valors tèrmics mitjans, arriba abans. I també arriben abans, doncs, les ratxes de dies consecutius amb temperatures tòrrides.

Segons les dades de l’AEMET, l’últim decenni aquestes primeres onades de calor –algunes, abans d’arribar al solstici del juny– s’han triplicat amb escreix en comparació amb les dècades anteriors. L’estiu –i el rigor estival– s’avança i es prolonga fins a la tardor. Per això, els cultius tenen una maduració avançada i hi ha més efectes negatius en general.

A l’estat espanyol els valors màxims absoluts de temperatura durant les onades de calor ja sobrepassen llargament els 40 ℃. Durant l’onada del juliol del 2017, la localitat cordovesa de Montoro va registrar 47,3 ℃, i durant la de l’agost de l’any passat, la mateixa població va arribar a 47,4 ℃. Ja es comença a entreveure, doncs, que aquests decennis vinents es podrien vorejar en algun lloc els 50 ℃.

Les insofribles nits tropicals

Encara que les temperatures màximes són les que expressen més bé les onades de calor, no es poden deixar de banda les mínimes registrades durant aquestes onades. En climatologia, hi ha un índex que expressa bé les mínimes elevades: el nombre de les “nits tropicals”, és a dir, quan el termòmetre no baixa de 20 ℃.

Al centre de ciutats com Barcelona ja hi ha més de 90 nits tropicals l’any de mitjana, pràcticament totes les del trimestre estival. Però és clar que els centres urbans a la nit tenen un plus de calor a causa del fenomen de “l’illa de calor”.

Recentment, hem proposat un nou índex, el de “nit tòrrida”, en què la temperatura no baixa de 25 . Imagineu-vos quina temperatura es pot assolir en una nit com aquestes en una cambra d’un pis alt orientada a ponent, des d’on el sol escalfa les llargues tardes d’estiu. Segons alguns mesuraments en espais interiors, a mitjanit s’ha arribat fins a 30 °C o 32 ℃. I en aquestes condicions és impossible de descansar.

A més, gràcies a algunes recerques s’ha demostrat que durant les onades de calor, amb les nits tropicals i tòrrides, augmenta clarament la morbiditat, és a dir, els ingressos hospitalaris. I també creix la mortalitat, especialment de la gent gran o amb malalties cròniques.

El fet és especialment crític quan aquestes persones viuen en condicions de pobresa energètica, és a dir, que no tenen cap aparell d’aire condicionat o, tot i tenir-ne, no el poden fer servir pel cost de l’electricitat. És, doncs, un problema de salut pública.

Els models climàtics anuncien, amb un gran nivell de confiança, que durant les dècades vinents continuarà l’escalfament i, doncs, l’ocurrència d’onades de calor més freqüents, intenses i llargues. Per tant, s’imposen les mesures de prevenció i protecció contra aquest risc, com ara els refugis climàtics, i, en general, l’adaptació a un país i a un món més càlids.

 

Javier Martín Vide és catedràtic de geografia física a la Universitat de Barcelona. Aquest article fou publicat originalment a The Conversation. 

The Conversation

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any