Anna M. Villalonga qualificava Andreu Martín com el “millor negrot en actiu” del panorama literari català en un article publicat a Núvol l’any passat. És impossible sentir el nom de Martín i no relacionar-lo amb la novel·la negra, si bé també ha escrit nombroses novel·les per al públic juvenil. Ha publicat més d’un centenar de llibres i ha rebut nombrosos premis i reconeixement per les seves obres, com el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil (1989), el Premi Hammet, el Memorial Jaume Fuster (2003), el Crims de Tinta (2012), el Ciutat d’Alzira de Novel·la (2013) i el Gaziel (2016).

1. L’element més important d’aquesta feina, per a mi, sempre serà la història que s’ha de contar, com deixaré ben clar al llarg d’aquest llibre, encara que no puc negar que l’atenció del lector només es pot captar, en primera instància, a partir de la forma.

2. L’estil, la manera de relatar una història, la forma que li donem, té tanta importància com la veu, com el timbre, la impostació, la pronunciació, la capacitat de seducció de l’orador o del rapsode. No obstant això, per a mi, el que realment acaba capturant i apassionant el lector no és com es diu sinó què es diu.

3. L’essència de tota novel·la policíaca rau en el fet que algú viola la llei, principalment la més transcendental de les lleis, la que diu que no mataràs.

4. En tota bona novel·la, hi ha acció. Jardiel Poncela assegurava que ha d’haver-hi acció trepidant fins i tot en el monòleg d’un tetraplègic i puntualitzava que no hem de confondre l’acció amb l’atrafegament. Tal com deia Highsmith, “en les novel·les de suspens l’acció tendirà a ser més violenta”.

5. L’enginy és l’element més seductor de la novel·la policíaca. Hi ha enginy en les trames, com a mecanismes de rellotgeria, on totes les rodes encaixen a la perfecció i fan avançar l’engranatge de sorpresa en sorpresa.

Descobriu els cinc restants en aquest article a Núvol.