Pedro Sanchez Mariano Rajoy

Un dia d’aquests vaig pujar a Estrasburg acompanyant familiars dels presos i exiliats. De cara a la galeria, i davant tothom, es va fer un acte dins el Parlament Europeu. Va parlar la dona de Raül Romeva, la Diana Riba, perquè el marit havia format part del Grup Verd europeu. Dins la sala hi havia ex-companys seus, com José Bové, el dirigent antiglobalització entusiasta i empàtic amb els independentistes. No tothom pot dir-ho. Parlo amb un veterà del funcionariat europeu, un assessor i un eurodiputat. Tots tres m’expliquen la mateixa cosa: hi ha qui de portes enfora dóna suport als presos, assisteix a actes com aquests i, quan no el mira ningú, juga brut. Eurodiputats que han treballat amb Romeva i que ara als passadissos pressionen perquè el grup afí a Catalunya, anomenat ‘Catalunya Europa’, es trenqui per dins. Volen que els eurodiputats verds i esquerranosos en marxin. De fet, el grup de suport als familiars a Estrasburg es va haver de fer dues fotografies de família. L’una, amb pancarta en favor dels presos. L’altra, sense. I així l’eurodiputat en qüestió hi va poder sortir sense pancarta.

Resulta que pressiona tant, aquest barceloní, diplomàtic de carrera, que alguns dels verds europeus han deixat de parlar-li. Flipa. El seu nacionalisme espanyol els sembla massa agressiu. I la pressió perquè abandonin el grup, intolerable. Hi ha crits, nervis i males cares.

Tornant, dalt de l’avió, vaig pensar que algun dia acabarà essent públic. Algú o altre xerrarà. Una cosa és ser verd i una altra, nacionalista espanyol i diplomàtic de carrera. De moment llegirem entre línies i escriurem acròstics.

Ahir, dissabte, es va constituir el nou govern català. El que haurà de tractar amb el policia bo. ‘Mister Handsome’, que en diu el Financial Times. Parlem del president Pedro Sánchez (PSOE). Un dels ideòlegs del 155. L’home que entra nou i fresc en el càrrec. Fins i tot la cel·la sembla més neta. El recanvi que volien. El govern català tindrà feina recordant que és un dels ideòlegs de la repressió. Perquè l’entusiasme de Podem amb Sánchez no invita a l’esperança.

‘Sí que es pot! Sí que es pot! Sí que es pot!’ Aquests eren els crits d’alegria de Podem al Congrés en favor d’ell. Crits que em fan recordar que el 15-M va néixer com una impugnació al PP i al PSOE. Doncs, pocs anys després, els de Podem en voten un del PSOE que aplicarà un pressupost del PP i boten d’alegria. Emblanquinaran ara un dels ideòlegs del 155?

Un dels qui bota d’alegria, per cert, és l’eurodiputat de qui parlàvem: somnia ser ministre d’Exteriors en un govern de PSOE-Podem.

No hauria de costar gens. Però costa. Als periodistes, ens costa d’acceptar-ho, quan caiem de la moto… i anem a parar a terra. A mi, em va passar la setmana passada. Tot i que, senyant-me en salut, pronosticava, i no al cent per cent, que hi hauria eleccions i que Ciutadans en plena forma portaria el caos. Doncs, no. El caos, no el descarto. Però no tenim eleccions. Tenim Sánchez. No costa pas tant de dir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb