Cada vegada que Toti Soler em sorprèn amb un nou treball acaba sent una celebració en el meu petit univers diari. Aquest desembre passat, el geni de la guitarra publicava Twins (satélite K, 2017), ni més ni menys que el disc número 35 de la seva carrera en solitari. Aquest 35 és un número considerable i sumat a les desenes de treballs com a acompanyant de cantautors com Ovidi Montllor, Pau Riba o Léo Ferré la xifra supera en escreix els 100 enregistraments.

Amb aquests números, dignes del millor golejador de tots els temps, podem assegurar que en Toti és el músic del país en vida amb una discografia pròpia més extensa. Crec que és una dada que cal tenir en compte si a més hi sumem que en tot moment ha conservat un grau de qualitat elevadíssim, sense adormir-se ni tirar de la mateixa fórmula suada.

Ara ens obsequia amb aquest Twins, el disc número 35 -torno a insitir en el número-, un treball que fa palès el grau de qualitat i serenor amb què Toti elabora els seus àlbums. La fórmula és l’habitual, la de la guitarra catalana, o el que és el mateix, el còctel d’estils amb què ha bregat el guitarrista: clàssica, flamenc, cançó popular, jazz i segell personal.

Twins recull un total de tretze temes. Si al treball anterior, Transparències (satélite K, 2016), trobàvem un Toti més enclaustrat, íntim i solitari, en aquest Twins torna a a una sonoritat més oberta, jugant amb d’altres instruments, experimentant amb nous companys i tornant a agafar el fil conductor que en el seu dia havia deixat imprès a Raó de viure (satélite k, 2011). Raó de viure i Twins tenen un mateix fil conductor, els néts d’en Toti. A Raó de viure surten a la coberta, d’esquena, agafats de la mà de l’avi passejant per Palau-Sator. A Twins, a banda de dedicar-los el disc, apareixen a la coberta de cara, en primer pla, en una imatge tendra. A més, intervenen a la primera cançó de l’àlbum creant un joc i un diàleg divertit amb la guitarra que acaba enganxant.

Pel que fa a revisions del passat amb noves harmonitzacions m’ha sorprès gratament la inclusió d’un pedaç de “Dos ocells perduts”, que en Toti havia gravat fa més de 40 anys a l’indispensable Liebeslied (Edigsa, 1972). Toti es basa en aquella lletra de Tagore i n’extreu els millors bocins per servir-los amb aparent senzillesa, amb lentitud, amb pausa, amb les notes justes i ben triades.

Tornant a aquest pont que hi ha entre Raó de viure i Twins, també hi trobem una altra característica que es repeteix, el record a Ovidi Montllor. Si a Raó de viure ens oferia una versió personalíssima cantada pel mateix Toti de “La samarreta”, en aquesta ocasió es val d’un dels temes més famosos i característics d’Ovidi, “Perquè vull”, que cantat per Gemma Humet agafa un caire actual, sensual, més suau, però amb total respecte vers l’original. A més Toti hi afegeix unes harmonies de guitarra que eleven encara més la cançó. Trobo que és una versió que s’ha d’escoltar una vegada i una altra.

Si “Dos ocells perduts” i “Perquè vull” són les dos cançons que en Toti rescata i en fa una nova lectura, la resta del disc és tot nou. Hi ha un tema que m’ha cridat especialment l’atenció, “Evidència”. Diria que és la primera vegada en la discografia de Soler en la qual escolto una peça i l’intèrpret no és ell. Per més sorpresa, no hi sona una guitarra sinó un piano que recorda a Mompou, interpretat per Maurici Villavecchia. En aquest Twins tampoc hi podia falta la dèria del de Vilassar de Dalt pels poetes. Amb les seves cordes musica a Pere Quart, amb el descobriment per la meva banda de la veu d’Anna Ferrer. Menció a part mereix Blai Bonet, que a través del recitat de Massotkleiner agafa una especial intensitat enigmàtica.

M’ha cridat molt l’atenció que en Toti hagi agafat un tema tradicional sefardita, “Asheriko” i l’hagi portat a l’actualitat. M’ha obert noves vies i m’ha fet descobrir alguna cosa que forma part de nosaltres però que resta oblidada.

Podria seguir parlant d’aquest nou disc del geni de la guitarra catalana però és un disc que s’ha d’escoltar i tornar a escoltar en un descobriment constant de matisos nous i sonoritats refrescants que brollen dels silencis. Algú una vegada em va dir que la música del Toti és el més semblant al cant dels ocells, l’aigua que baixa pels rius i el vent que bufa. És naturalesa en estat pur. Esperem gaudir de la seva música i que aquests 35 treballs arribin a ser 40, 50 i molts més.

Podeu llegir més articles sobre Toti Soler a Núvol, el digital de cultura.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb