Font: @EskubideenKarta.

Avui té lloc una vaga general convocada a tots els territoris bascos sota administració espanyola. La vaga, convocada per la Carta pels Drets Socials d’Euskal Herria, plataforma formada per organitzacions sindicals i moviments socials del país i de la qual ELA i LAB són el principal motor, ja es pot dir que ha estat un èxit, amb centenars de petits actes i mobilitzacions a tota la geografia basca durant els dies previs. Aquests dos sindicats, que sumen més del 60% de la representació laboral a les empreses del seu país, són també el revulsiu de tot un moviment popular que pretén posar al centre del debat polític la millora de les condicions de vida de la majoria de la societat.

Per avançar cap a aquest objectiu, es plantegen una bateria de reivindicacions consensuades en el marc de la Carta pels Drets Socials d’Euskal Herria. Des de la derogació de les retallades de les pensions del 2011 i el 2013 fins a la derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, passant per l’establiment de clàusules socials en les subcontractacions que fan les administracions. Fins aquí les reivindicacions que podrien ser assumides per la totalitat dels sindicats de l’estat espanyol. Però el sindicalisme abertzale va un pas més enllà i col·loca al centre del debat públic les reivindicacions estratègiques del sindicalisme nacional i de classe: marc propi de relacions laborals i protecció social, salari mínim propi de 1.200€ i complement de la pensió mínima fins a 1.080€.

El sindicalisme nacional i de classe basc ha sabut construir, des de la transició fins avui, un contrapoder a l’estat i al neoliberalisme inigualable a cap altre lloc de l’estat. Ho han sabut fer combinant les reivindicacions sociolaborals amb les reivindicacions de sobirania pel poble basc, fusionant així els dos programes que a Catalunya sovint ens diuen que són antagònics. Sí, les principals organitzacions sindicals basques treballen amb la perspectiva que l’estat espanyol és un estat nociu per als interessos de la majoria treballadora del seu país, i alhora són punta de llança de les reivindicacions socials.

Un exemple de l’efectivitat del sindicalisme basc que pot ajudar a comprendre el fenomen: la millora de les condicions de vida sovint s’assoleix amb conflictivitat, generant el conflicte i, sempre que es pot, guanyant-lo. Euskal Herria té aproximadament 1/3 part de la població activa que tenim a Catalunya i el nombre de treballadors que van participar en una vaga durant l’any 2018 és aproximadament el mateix que trobem a Catalunya durant el mateix període. Fixem-nos bé amb això que diem: 1/3 part de la població activa de Catalunya i mateix nombre de treballadors participant en una vaga. Quan parlem de sindicalisme nacional i de classe no parlem d’un sindicalisme folklòric ni de bandera, parlem d’un model sindical de contrapoder, radicalment diferent del model que va imposar la transició i que ha fet viure tan tranquil·lament l’oligarquia, autèntica propietària del poder a l’estat espanyol.

Els sindicats bascos, com dèiem, han mostrat una enorme capacitat de confrontació per a la millora dels seus drets i les seves condicions laborals. El concert econòmic, sovint esgrimit com un dels elements clau del nivell de vida a Euskal Herria, pot ser una part de l’explicació. L’altra part de la història és la lluita pel repartiment de la riquesa que han fet els sindicats bascos, allunyats del pactisme i la concertació de les dues grans centrals sindicals espanyoles.

Aquesta vaga, a casa nostra, trobarà dues grans respostes: la indiferència dels sindicats del règim (UGT i CCOO), perquè no tenen cap mena d’interès a demostrar que hi ha vida més enllà de les seves fronteres mentals, i d’altra banda, la reinterpretació del contingut de la vaga, amagant les reivindicacions sobiranistes, unes reivindicacions que es troben a l’arrel del problema. A parer de la Intersindical-CSC, aquesta vaga demostra que el sindicalisme independentista és l’eina més útil, ara i aquí, per a construir un futur millor i una vida més digna.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb