Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Una de les cançons que més m’agraden de grups valencians de l’actualitat és ‘L’herència’, dels bons amics d’Aspencat. ‘Som la flor que naix de la llavor que vau sembrar’, diu la tornada d’un dels temes més coneguts de la banda de Xaló. S’hi expressa un profund sentiment no tan sols d’agraïment, sinó sobretot de deute, que sentim les generacions més joves envers les persones que van obrir camí a la recuperació de la música i la cultura valenciana durant el franquisme tardà i l’inici de l’època constitucional.

Raimon i tants altres van fer una feina ingent pel País Valencià en un moment d’emergència social i nacional. Van aconseguir donar veu als sense veu i fer-ho en la llengua del Tio Canya. Als que hem crescut en l’època de despenalització, almenys parcial, del valencià com a llengua formal potser ens costa de veure-ho amb perspectiva històrica, sí. Però el simple fet de recórrer quilòmetres i quilòmetres amb una guitarra i una veu donava solució a la necessitat urgent de posar la banda sonora a una generació cridada a canviar moltes coses. I això té un mèrit infinit.

No passa per alt a ningú que molta gent amb qui compartisc generació fem una revisió molt crítica de la transició, que va viure al nostre país un episodi d’extrema virulència antivalenciana, o més ben dit, com concreta Francesc Viadel, anticultural i antimoderna: la Batalla de València. Una de les conseqüències directes d’aquella guerra va ser l’arribada i consolidació de l’hegemonia electoral de la dreta espanyola. Durant els anys foscos, molts –alguns amb satisfacció i altres (pocs, afortunadament) amb resignació– van arribar a pensar que la derrota era definitiva i farciria de claus el taüt del País Valencià. Una de les persones que van exemplificar la repressió cultural antimoderna va ser Raimon. Oficialment silenciat, en certa manera va tornar a la semiclandestinitat.

Afortunadament, el temps de llepar-se les ferides de la Batalla de València ja ha passat. El paradigma és un altre i la reconstrucció del país és en les nostres mans. Sobre les cendres, nosaltres, que diu el també músic Josep Nadal. Les coses han canviat i les dues dècades de boira escampen. Persones com jo tenim l’honor de tindre responsabilitats en el Consell del País Valencià i, sense més dilacions, de forma col·lectiva, hem de saber com fer aquesta reconstrucció de l’ànima cultural valenciana. Amb passos ferms, ritme constant i el nord clar.

Els nous temps han aconseguit, almenys, repatriar Raimon. L’Alta Distinció de la Generalitat i el nomenament com a fill predilecte de la seua ciutat, una Xàtiva que també ha renascut de les cendres, en són només dos símbols. I els símbols també són maons de la reconstrucció. Però ens cal repatriar molta més gent, com ara molts joves que s’han exiliat per les retallades, la baixa qualitat democràtica dels governs valencians anteriors i la manca d’oportunitats.

És de justícia que no únicament les institucions valencianes, sinó que també una generació a priori allunyada en el temps i que ha begut d’uns altres referents reconega figures clau en un primer renaixement i en el manteniment de les constants vitals de la cultura valenciana en els temps més durs. Cap revisió crítica de la transició no ens ha de portar a llevar mèrit a les persones que han posat els fonaments d’un edifici que ningú no ha pogut enderrocar del tot, els fonaments que ens han de permetre de construir el futur del País Valencià que volem. Perquè sense ells, sense Raimon, nosaltres no seríem on som. Perquè som la flor que naix de la llavor que vau sembrar.

Moltes, moltes gràcies.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.