1993

  • Som ben bé tornats al 1993, però amb la diferència –gens trivial– que el federalisme ara ja no s’escalfa per la banda, com ho feia llavors

Germà Bel
15.01.2024 - 21:40
VilaWeb

L’actual legislatura espanyola té un fort regust de retorn al passat. No al 1997, com s’ha dit; més aviat al 1993. Les eleccions d’aquell any van decebre molt la dreta, que ja es veia fent fora del govern el PSOE. Tanmateix, el resultat de les eleccions fou una majoria parlamentària estreta dels socialistes, i el PSOE continuà al govern gràcies als vots dels diputats de grups específicament catalans (llavors, 17 de CiU i un d’ERC). Per primera vegada, els vots de CiU eren realment imprescindibles per a investir govern (atesa la tenalla PP-IU).

Llavors començà realment l’aplicació pràctica del “peix al cove”, eina nacionalista de relació amb el sistema polític espanyol. En substància, amb el “peix al cove” CiU exhibia concessions del govern del PSOE, obtingudes a canvi del suport parlamentari a Madrid. La reacció de la dreta espanyola fou furibunda. La portada de l’ABC del 12 de setembre de 1993 deia “Igual que Franco, però al revés: persecució del castellà a Catalunya”. Poc després, el 22 d’octubre, ABC titulava en portada “Felipe González, responsable que no es compleixi la Constitució a Catalunya en l’ensenyament del castellà”.

La legislatura durà tres anys escassos. Les eleccions del 1996 les guanyà el PP, però amb una majoria inesperadament estreta. Això va obligar a transitar del “Pujol, enano, habla castellano” de la nit electoral a la seu dels populars fins als pactes del Majestic entre PP i CiU. El “peix al cove” va tocar el cel. Fotos de celebració –ara incòmodes– ho testimonien. I continuà la crítica dura: ara del PSOE contra el PP. L’acusació: afavorir Catalunya en la reforma del sistema de finançament autonòmic, a canvi del suport parlamentari al nou govern de dreta.

Més tard, el 1999, quan Aznar ja havia pres la mida a CiU i el govern català passava a dependre del PP al parlament (després de les eleccions guanyades per Maragall en vots i per Pujol en escons), començà la recentralització aznariana. Mentrestant, la proposta federal s’escalfava per la banda a Catalunya, procés que desembocaria en el tripartit del 2003, la reforma de l’estatut, i… ja se sap, fins ara.

El recent procés de discussió i convalidació parlamentària dels tres decrets llei, fins a la seva aprovació (2) i rebuig (1), han il·lustrat el retorn estel·lar del “peix al cove”, de la mà de Junts per Catalunya. Per ser precisos, el “peix al cove 2.0” ja fou recuperat per Esquerra Republicana la passada legislatura, amb un resultat més aviat de “aigua al cove” (tret d’aquells peixos anomenats indults). No és gens clar que el peix al cove reeixit tingui gaire més molla que el de la passada legislatura, i pot ben bé tornar a ser aigua que s’esmuny pels forats del cove. Tanmateix, tot plegat és prou natural, àdhuc inevitable. Si més no, fins que facin efecte els acords sobre l’amnistia (si en fan). No serà estrany, per tant, que uns tinguin interès a retardar-ne l’aplicació i altres a accelerar-la. En veurem més episodis.

Amb tot, el que és realment important és que els protagonistes actuals del “peix al cove” entenguin la inevitable transitorietat d’aquesta tàctica. Som ben bé tornats al 1993, però amb la diferència –gens trivial– que el federalisme ara ja no s’escalfa per la banda, com ho feia llavors. Ja descansa en pau, després d’aquella elegia amb tan poc glamur que fou la Declaració de Granada (“Un nou pacte territorial: l’Espanya de tothom”, PSOE, juny del 2013), des de la qual ja ningú no en parla seriosament; tampoc a Catalunya. No és debades. A més de la reticència social molt majoritària a Espanya a una federalització substantiva, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre la reforma de l’estatut fa una interpretació de la constitució que exclou el concepte de competència exclusiva per a les autonomies, per la qual cosa no hi ha base per a una federalització de l’estat. No hi haurà proposta federal, de manera que el “peix al cove” ostenta ara en exclusiva el paper d’instrument de relació del sistema polític català amb l’espanyol. No hi ha recanvi.

I quina viabilitat temporal pot tenir el “peix al cove 2.0”? Els admiradors de la política basca, i del seu principal actor institucional, el PNB, ho perceben com una tàctica que pot donar resultats estables al llarg del temps. Per això, digna d’emulació. I és cert que la professionalitat del grup parlamentari del PNB al congrés és impecable, sí. Això admès, tinc la impressió que només pot predicar l’emulació del PNB com a tàctica sostenible qui mai no s’hagi preguntat per què els catalans són vistos majoritàriament a Espanya com a insolidaris mentre que els bascos no; això, tot i el gran dèficit fiscal de Catalunya i la pràctica independència fiscal del País Basc (i Navarra).

La resposta és que, en termes d’anàlisi de relació entre grups territorials, els bascos són percebuts com a part integrant de la nació espanyola (endogrup), en molt major mesura que els catalans (exogrup). I als del propi grup se’ls permeten coses que no se’ls permeten als d’un grup aliè. Això explica que les concessions negociadores en la política espanyola suscitin una reacció tremendista quan tenen com a destinatària Catalunya que no tenen en absolut quan es tracta del País Basc. I, per això mateix, l’activació electoral del “greuge” territorial explota amb el peix al cove.

Els actors polítics no creen la percepció: només l’activen per treure’n rèdit electoral immediat. La base de la percepció és molt més llunyana en el temps, com són totes les qüestions arrelades en la cultura dels grups i el conflicte intergrupal. El seu moment fundacional se situa a la primera meitat del segle XVII, el període que porta de la proposta (frustrada) de la “Unió d’Armes” del comte-duc d’Olivares fins a la guerra dels Segadors (guerra de Catalunya en la historiografia castellana). Un text que ajudarà els interessats a copsar-ho és el de María Soledad Arredondo “Armas de papel. Quevedo y sus contemporáneos ante la Guerra de Cataluña”, publicat el 1998 a Perinola. Revista de Investigación Quevediana (accessible en aquesta pàgina).

El “peix al cove 2.0” desembocarà, inevitablement, en la revitalització de l’agenda recentralitzadora, perquè els seus efectes electorals a Espanya són dolents per al partit espanyol que pacta i rendibles per a qui s’oposa. Quan? Quan els vots dels partits específics de Catalunya no siguin necessaris. I llavors no hi haurà tàctica de relació per a reemplaçar el “peix al cove”. Fóra bo que els partits catalans que defensen la independència ho tinguessin present per a quan arribi el desenllaç (positiu, negatiu… o potser agredolç) de l’amnistia. Perquè tampoc no és un horitzó tan llunyà.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any