La gran impunitat de la transició espanyola: els noms dels 134 morts per la policia

L'historiador David Ballester documenta totes les morts a mans dels cossos de seguretat de l'estat espanyol, entre el 1975 i el 1982

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
02.05.2022 - 21:50
Actualització: 03.05.2022 - 18:22

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Javier Núñez, un professor de matemàtiques de Bilbao, va ser estomacat per la policia durant una manifestació pro-amnistia el 15 de maig del 1977. Dies més tard ho va voler denunciar i, en sortir de la comissaria, uns agents el van fer entrar en una furgoneta. El van torturar i el van obligar a beure’s una ampolla de conyac i un litre d’oli de ricí. La destrossa del seu estómac va ser tal que ni les vint transfusions de sang no van poder-li salvar la vida després de dues setmanes d’agonia. Aquesta és una de les 134 víctimes que van morir a les mans dels cossos de seguretat de l’estat durant la transició espanyola, entre el 1975 i el 1982. Ho documenta el llibre Las otras víctimas, una investigació feta per l’historiador David Ballester.

Aquesta obra ingent, de 1.200 pàgines i 4.500 hores d’investigació, ha estat avançada i sintetitzada en un reportatge de la revista Sàpiens. El llibre té una fitxa detallada de cada víctima i intenta d’establir criteris per a definir la violència policíaca, de manera que es diferencia de les llistes publicades abans. “Fins ara es feia un totum revolutum de víctimes que sovint no tenien res a veure. Per exemple, es barrejaven les víctimes de la violència policial amb la de l’extrema dreta; o s’hi incloïen els afusellats del setembre del 1975, que no era pròpiament la transició; i de vegades s’hi afegien els morts a les presons a causa dels motins”, diu Ballester en una conversa telefònica amb VilaWeb.

Cent trenta-quatre morts vol dir la policia va matar una persona cada vint dies durant set anys. Podrien ser 139, però hi ha cinc casos dubtosos i Ballester no ha pogut determinar i van ser causats per abusos policíacs. Del total, 38 van morir en manifestacions; 5 arran de tortures; i 91 per armes de foc. Aquesta mort era anomenada “gallet fàcil”.

Totes aquestes víctimes van ser el resultat directe de no haver purgat els cossos policíacs després de la mort del dictador Franco. Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació i Interior espanyol entre el 1976 i el 1979, es vantava en les seves memòries que fou ell qui s’havia resistit a qualsevol mena de depuració. “No es va estar de dir que els policies de la brigada político-social, és a dir, els que més havien conculcat els drets humans i torturat, eren els millors policies que tenia”, recorda Ballester.

Un dels casos més sonats va ser el de Genuíno Navales, un cap de la brigada político-social de Barcelona que va deixar molt mal record entre els antifranquistes. Els detinguts el coneixien per “El muñecas”, perquè la seva especialitat era estrènyer les manilles fins a fer sagnar els canells. Va ser un de tants policies reciclats per la democràcia, i el 1979 la UCD el va voler tornar a situar a la prefectura superior de policia de Barcelona, allà on havia torturat durant anys. Això va originar una gran manifestació ciutadana i al final el govern va rectificar, però el va enviar a Saragossa, a exercir el mateix càrrec. El 1982 va ser el màxim responsable de la seguretat del mundial de futbol, de manera que acabà la carrera en plena democràcia.

Cliqueu al mapa per a visionar l’interactiu elaborat per Sàpiens

L’article de Sàpiens inclou un atles interactiu amb què hom pot consultar la fitxa de cada una de les víctimes i distribuir-les geogràficament. El territori on es concentren més víctimes és al País Basc (40), per davant de Catalunya (18) o Andalusia (19). El cas basc era singular. La lluita armada d’ETA també es traduïa en una oposició al règim molt mobilitzada al carrer i que moltes vegades acabava amb aldarulls.

De fet, els cinc morts per tortures durant tota la transició tenen relació directa amb el País Basc. Javier Núñez, per exemple, esmentat al principi de l’article. “El seu cas és molt bèstia. I també és bèstia que quan la seva filla va ser gran ho va voler denunciar. Aquella tarda li van trucar a casa i la van amenaçar de mort: ‘Sabem on viviu, a l’edifici blau.’”

El període estudiat per Ballester va del 1975 a final del 1982, quan els historiadors consideren que acaba la transició espanyola, amb la constitució del primer govern socialista. Això no vol dir que aquí s’aturés la violència policíaca. L’anomenada “tragèdia de Valmojado”, on la Guàrdia Civil va afusellar un vehicle que no es va aturar en un control policíac i causà la mort d’un nen de dos anys, va obligar el ministre de l’Interior, José Barrionuevo, a implantar una nova normativa d’ús d’armes aplicant les directives del Consell d’Europa, que bàsicament deia que si un delinqüent fugia calia deixar-lo fugir abans que matar-lo. A partir d’aquí tot comença a canviar, però lentament. En el curs dels anys vuitanta, van davallant els casos de gallet fàcil, sense arribar a desaparèixer.

Totes aquestes víctimes durant la democràcia han estat abandonades per les institucions: “Les famílies han estat deixades de la mà de Déu. Hi ha hagut un reconeixement molt tardà, però, d’algun ajuntament o una comunitat autònoma, perquè no totes les lleis de reconeixement arriben fins al 1982”, denuncia Ballester. El seu treball contribueix a posar una mica més de llum a uns fets que quaranta anys més tard encara no han estat reparats.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €