Ja són cent vint els catedràtics i doctors en dret penal d’universitats de tot l’estat espanyol que condemnen la decisió de la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela de decretar presó incondicional per al vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, i els consellers Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Joaquim Forn, Carles Mundó, Jordi Turull i Josep Rull.  El penalistes han deixat clara la seva posició a través del manifest ‘Legalitat penal i procés independentista‘, que el passat 10 de novembre es va fer públic que ja recollia cent signatures. El conseller de Justícia, Carles Mundó, que es troba a la presó d’Estremera, a Madrid, s’ha fet ressò de l’augment de signatures del manifest que denuncia la ‘desproporció’ de la condemna.

Els signants creuen que és un greu error considerar els fets com a constitutius d’un delicte de rebel·lió, per l’absència de violència, i tampoc hi veuen els supòsits d’un delicte de sedició. A més, asseguren ‘amb rotunditat’ que l’Audiència espanyola no és competent per a jutjar aquests tipus de delictes i reclamen a les instàncies fiscals i judicials que se cenyeixin a la llei.

Llegiu ací el manifest íntegre en català:

«Els sotasignats, tots professors de dret penal de les universitats espanyoles, arran de la crisi política més greu viscuda pel nostre país des del cop d’estat de 1981, s’entenen obligats a manifestar la seva opinió experta davant tot un seguit de qualificacions jurídiques que, dutes a terme per la fiscalia general de l’estat i la titular del jutjat central d’instrucció núm. 3 de l’Audiència espanyola, han causat un rebuig general i una preocupació seriosa en els mitjans jurídics espanyols.

De la conducta observada per diversos integrants del Parlament i el Govern català es pot desprendre, amb una alta probabilitat, la comissió de múltiples delictes, que han de ser investigats i, si escau, sancionats d’acord amb el que exigeix el nostre ordenament penal.

Encara més s’ha de dir que l’exigència de responsabilitats penals pel que ha passat ha de realitzar-se amb observança estricta de les nostres lleis penals i processals i respectant de forma exigent el principi de legalitat, d’obligatori compliment en aquest àmbit.

Respecte això, cal assenyalar que en la nostra opinió és greument equivocat considerar els fets com a constitutius d’un delicte de rebel·lió de l’article 474 del CP, i això per la poderosíssima raó del fet que és absent un element estructural d’aquest il·lícit com és la violència; requisit que després d’una viva discussió al senat es va decidir incorporar a la tipificació per, precisament, constrènyer-ne l’aplicació, en exclusiva, a supòsits de la màxima gravetat que no es donen en aquest cas: només conculcant molt greument el principi de legalitat penal pot arribar a afirmar que els imputats, en veient els fets que se’ls ha atribuït, van poder realitzar aquest delicte, o el de conspiració per a la rebel·lió que requereix un acord conjunt de dur-lo a terme amb aquesta mateixa violència.

Tampoc creiem que concorri en aquest cas el delicte de sedició de l’article 544 del CP, pel fet que en cap moment s’ha aportat cap indici que els imputats hagin induït, provocat o protagonitzat cap alçament tumultuari tal com exigeix la llei, i no poden atribuir-se a aquells successos ocorreguts amb anterioritat o realitzats per altres persones diferents, ja que en Dret Penal regeix el principi de responsabilitat personal i només cal jutjar algú pels seus propis fets.

De la mateixa manera s’ha de dir amb rotunditat que l’Audiència espanyol no és competent per conèixer dels delictes de rebel·lió o sedició, i que tal enteniment correspon a l’Audiència Provincial de Barcelona. En efecte, la Llei orgànica del poder judicial en el seu article 65.1 es refereix als derogats ‘delictes contra la forma de Govern’ com a objecte de la competència de l’Audiència espanyola, i en cap moment fa referència als delictes de rebel·lió o sedició. En aquest sentit l’argumentació esgrimida per la titular del jutjat central d’instrucció per reclamar la seva competència constitueix una manipulació poques vegades vista en l’àmbit forense. Més encara si tenim en compte que en l’acta de 2 de desembre de 2008 del Ple de la Sala Penal de l’Audiència espanyola, aquest òrgan jurisdiccional va expressar amb rotunditat que l’Audiència no ha estat competent per al coneixement del delicte de rebel·lió; i el mateix pot dir-se, afegim nosaltres, en relació al delicte de sedició. Insistint en aquesta idea s’ha de recordar que la pròpia fiscalia, en el mateix procediment a què ens acabem de referir, va afirmar que el delicte de rebel·lió ‘mai ha format part dels delictes contra la forma de govern … pel que és totalment injustificat concloure … que l’Audiència posseeix competència per a la seva investigació i enjudiciament’.

Resulta necessari, d’altra banda, denunciar la manca de mesura de la titular del Jutjat Central d’Instrucció núm. 3 tant en la fixació de dates per prestar declaració (sobretot si tenim en compte la decisió presa al respecte per l’Instructor del Tribunal Suprem), com en el dictat de les presons preventives que, sens dubte, han estat greument desproporcionades i mancats de suficient justificació, més enllà d’abstractes manifestacions.

En conclusió: des d’una perspectiva estrictament jurídica reclamem a les instàncies fiscals i judicials que s’atinguin al Dret, a la llei, que investiguin i, si escau, castiguin tot el que l’estat de Dret autoritza i obliga, però exclusivament això, perquè només dins d’aquests marges pot haver-hi oportunitat, proporció i Justícia.

Francisco Javier Álvarez García i María Luisa Maqueda Abreu
Catedràtics de Dret Penal de les Universitats Carles III i Granada»

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]