Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  02.03.2015  06:00

Autor/s: Martí Crespo

Armènia: el genocidi negat

Enguany es commemora el centenari de la matança d'1,5 milions d'armenis a l'imperi Otomà

Men?ame
 

Per a la majoria, el 24 d'abril és un dia normal i corrent. Però per als ciutadans de la petita República d'Armènia i per a les comunitats armènies de la diàspora és una data marcada dolorosament al calendari: hi commemoren el dia en què va començar, enguany fa just un segle, el genocidi contra aquest poble cristià en terres otomanes. Un milió i mig d'armenis assassinats és una xifra terrible; tan terrible com la passivitat de la comunitat internacional, concentrada en la Primera Guerra Mundial, respecte d'un genocidi que anticipava, amb massa coincidències, l'holocaust jueu, que arribà un parell de dècades després.

L'arrest i assassinat a mans de les autoritats turques de set-cents intel·lectuals armenis a Istambul, el 24 d'abril de 1915, és conegut com el Diumenge Vermell. Aquell dia marca la data simbòlica del començament del primer genocidi del segle XX, perpetrat amb total impunitat durant vuit anys pel règim ultranacionalista dels Joves Turcs que el 1909 havia deposat el soldà Abdülhamit II. En un any i escaig es calcula que 1,5 milions d'armenis van ésser assassinats i 850.000 més van ésser desplaçats i conduïts, en infernals Marxes de la Mort, cap a camps de concentració allunyats de les seves regions. També en van rebre les conseqüències les minories assíria i grega de l'imperi, amb centenars de milers de morts més durant aquell període.

L'argumentari turc dels 'fets del 1915' (una directiva governamental del 2007 prohibeix de parlar de 'genocidi') s'escuda en la convulsa Primera Guerra Mundial, en la qual l'imperi Otomà es va implicar de ple: el temor d'Istambul a una solidaritat cristiana entre armenis i russos al flanc oriental hauria obligat, s'esgrimeix oficialment, a reprimir amb contundència una revolta a la regió de Van, l'abril del 1915.

Però l'odi als armenis i les matances, malauradament, eren anteriors al conflicte internacional. L'abril del 1909, enmig de la pugna pel poder a Istambul entre aquells Joves Turcs i el soldà Abdülhamit II, s'havia produït la matança d'Adana, que va deixar entre quinze mil i trenta mil armenis morts a la província de Cilícia. I una dècada abans, Abdülhamit II mateix havia atiat l'atac contra les comunitats minoritàries cristianes en un intent d'evitar el desmembrament d'un imperi en hores baixes a través de la turquització: entre el 1894 i el 1896 es van produir tota mena d'abusos contra els armenis, amb la col·laboració d'elements kurds. Més de dos-cents mil assassinats impunes, un milió d'armenis desposseïts de béns, conversions forçoses a l'islam i tres-cents pobles esborrats del mapa a la regió de Van en foren el tràgic resultat.

Els mitjans europeus se'n van fer ressò, d'aquelles 'matances hamidianes', i van arribar a qualificar l'instigador, Abdülhamit II, de soldà assassí i sanguinari. Però la reacció internacional no va passar d'aquí, com tampoc no n'hi va haver en els atacs posteriors del 1909. Tots dos episodis, ocorreguts amb total impunitat, van ésser els precedents directes del genocidi del 1915, perpetrat fredament i calculadament pel govern revolucionari dels Joves Turcs, un moviment que seguia la divisa 'Llibertat, igualtat, fraternitat', manllevada de França, i la doctrina del panturanisme, la unió de tots els pobles túrquics d'Europa i l'Àsia.

Les noves autoritats d'Istambul, encapçalades pel primer ministre, Talat Paixà, no sols van reprimir a mata-degolla les regions amb comunitats armènies de l'imperi: també van executar els soldats cristians de l'exèrcit i van destituir tots els funcionaris armenis de l'administració otomana, a més d'ordenar la pena de mort per a tots els funcionaris i soldats turcs que es neguessin a participar en un genocidi amb molts episodis d'incineracions en massa, inoculacions de malalties en infants, ús de gasos tòxics i violacions sistemàtiques de noies. I, per si no n'hi havia prou, el 29 de maig de 1915 es va promulgar la llei 'provisional' de deportació, amb què començaven les extenuants marxes per a allunyar la població armènia supervivent de la frontera amb Rússia i conduir-la cap a camps de concentració i de mort al sud de l'imperi.

I, tot plegat, lluny de la mirada de la comunitat internacional, concentrada en els fronts més calents de la Primera Guerra Mundial. Només al final del conflicte hi va haver alguns pocs processos sumaríssims contra els responsables màxims del genocidi, jutjats i condemnats a mort 'in absentia' perquè havien fugit a Alemanya. I a poc a poc la qüestió armènia va anar quedant oblidada internacionalment, fins al punt que s'atribueix a Adolf Hitler una esgarrifosa frase pronunciada el 1939: 'Se'n recorda ningú, de l'extermini armeni?'

L'oblit i la manca de reacció al món, a més d'esperonar encara més els nazis a perpetrar l'holocaust, va donar peu i coratge a la nova República de Turquia sorgida el 1923 amb Mustafà Kemal, 'Atatürk', a negar-lo. Una negació que han mantingut des d'aleshores els governs turcs, que no han escatimat esforços acadèmics, diplomàtics, polítics i judicials per a perseguir qualsevol esment del genocidi armeni perpetrat ara fa un segle.

La memòria del genocidi es manté, únicament, a la República d'Armènia (nascuda el 1990 de l'esfondrament de l'URSS) i als països amb forta presència de la diàspora. França, amb una comunitat de mig milió d'armenis actualment, encapçala la llista d'una vintena d'estats que han impulsat iniciatives per a reconèixer el genocidi, amb dos intents no reeixits fins ara de penalitzar-ne fins i tot la negació. Per pressió d'eurodiputats francesos, el parlament europeu també el reconeix des del 1987.

Informació relacionada: 

Tast de 'Els quaranta dies del Musa Dagh' de Franz Werfel: Edicions de 1984 publica aquesta monumental novel·la dedicada al primer genocidi sistemàtic del segle XX, i us n'oferim un capítol en pdf.

Men?ame