Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Grup GELA

30.12.2014

El compromís que necessitem

Segons les dades de l'Ethnologue (www.ethnologue.com), el 94,2% de la humanitat parla el 5,5% de les llengües, o, si es vol d'una altra manera, el 5,8% de la humanitat parla el 94,5% de les llengües del món. Si tenim en compte que el 5,5% inclou totes les llengües que tenen més d'un milió de parlants, és evident que és molt més 'normal' que una llengua tingui 50.000 parlants que no que en tingui cinquanta milions. Segons la mateixa font, només 23 llengües dels milers que es parlen al món tenen més de cinquanta milions de parlants. Allò que anomenem llengües minoritàries, doncs, són la majoria; i les dominants, una anomalia històrica que ningú no ha pogut demostrar que hagi estat beneficiosa per a la humanitat. Al capdavall, de pobles que hi han perdut molt més que la llengua quan han alimentat aquest 94,2%, n'hi ha molts. Però de pobles que hi hagin guanyat alguna cosa per haver renunciat a la seva llengua, no se'n coneix cap.


En vista d'aquestes dades, la preservació de la diversitat lingüística apareix ben bé com un objectiu impossible. Com es pot combatre aquesta desproporció? Encara més, com es pot combatre quan tot s'ha dissenyat perquè les llengües amb més parlants vagin ocupant tots els espais a l'abast? Cal tenir present que, si bé de llengües n'han mort sempre, mai no havien desaparegut amb la rapidesa i les proporcions actuals. Des que Colom va arribar a Amèrica, el nombre de llengües existents s'ha reduït a la meitat i, de les que han arribat fins aquí, es preveu que més de la meitat ja no arribin al segle XXII, un 20% perquè ja només tenen darrers parlants i un 80% perquè ja no es transmeten. També hi ha previsions que moltes de les que no es troben en cap d'aquests dos casos puguin desaparèixer durant el mateix període, atès que ja mostren símptomes del procés de substitució i atesa la velocitat dels processos.


També ens pot ajudar a entendre a quina mena de fenomen ens enfrontem tenir present que, no fa ni cinc segles, tres de les llengües que s'han escampat més enllà dels seus territoris --espanyol, anglès i francès-- tenien uns sis milions, quatre milions i tres milions de parlants respectivament.


Alguns encara interpreten que aquesta expansió de les llengües colonials facilita la comunicació. Però la comunicació implica l'intercanvi, i no sembla que aquest hagi estat el fonament de les relacions entre els pobles que han imposat la seva llengua i els que l'han abandonada. És per això que, si volem que la comunicació sigui real i no tan sols una forma de submissió, és imprescindible un canvi profund en la dinàmica de les llengües. I aquest canvi implica el compromís dels parlants de llengües dominants.


Ho faci conscientment o no, quan un parlant d'una llengua dominant impossibilita l'ús de les llengües subordinades contribueix a la mort de les llengües, perquè suma a la banda del 94,5% i impedeix que el 5,5% es mantingui o creixi. Cal tenir present que no fa ni vint anys que aquesta proporció era 94% i 6%. El desequilibri va avançant, doncs. I és cert que hi ha molta pressió per a acréixer el 94%, però un individu que diu no és molt més eficaç que totes les polítiques lingüístiques. Tenim aquesta llibertat, i, per tant, aquesta responsabilitat.


Sigui com sigui, sempre és més gratificant de resistir les pressions i optar per la llibertat que no actuar com un agent de l'imperialisme lingüístic. Perquè la diversitat lingüística no és tan sols cosa dels parlants de llengües subordinades. Com a humans, la necessitem tots. El restabliment de l'equilibri ecolingüístic repercuteix en tots els humans perquè implica relacions més igualitàries i més justes entre els pobles i pal·lia, doncs, les injustícies històriques. S'atribueix a Mitxelena la dita segons la qual una llengua no es perd perquè els qui no la saben no l'aprenguin, sinó perquè els qui la saben no la parlen ('Hizkuntza bat ez da galtzen ez dakitenek ikasten ez dutelako, dakitenek hitz egiten ez dutelako baizik'). És clar. Però ara cal un pas més. El restabliment, la replantació, demana que les llengües les aprenguin i les parlin també els qui de petits en van rebre una altra. Al capdavall, si anem prou enrere, tots tenim una petita llengua en el nostre passat. Moltes ja no les podrem recuperar mai, s'han perdut per sempre. Però en moltes altres encara hi som a temps. Parlants de llengües grans: us necessitem.

Editorial