Tina Vallès: ‘M’interessava explicar com es traspassa la memòria, com es fabriquen els records’

Tina Vallès acaba de publicar La memòria de l’arbre, novel·la guanyadora del Premi Anagrama 2017. És la història d’un avi i un nen, que va molt més enllà. Vilaverd, el barri de Sant Antoni de Barcelona, molts arbres i un desmai, rellotges. Tot un univers, aparentment senzill i planer, que, sense ni una espurna de carrincloneria, aconsegueix despertar-nos una tendresa reconfortant i inquieta, mentre ens explica com es pot preservar la memòria que és perd. O, dit d’una altra manera, ens parla de com es fabriquen els records. Com, mentre uns perden la memòria, uns altres la van fent.

Tina Vallès, editora de Paper de Vidre, articulista de VilaWeb, enamorada de la seva primera novel·la, Maic, autora de diversos llibres infantils, és una activista del món de les lletres en tots els formats, que combina la professió i la passió amb una naturalitat envejable. És fàcil de trobar-la pel Raval o Sant Antoni de Barcelona, dos barris que ha retratat amb destresa. El seu posat entusiasta amaga una picapedrera culta, amb visió pròpia, gens amiga de les modes, que va a la seva i a qui agrada que tot encaixi i no improvisa. La seva sensibilitat i tendresa neixen d’una ment estructurada i precisa.

—La novel·la té referències autobiogràfiques?
—Per construir els personatges he agafat molts elements dels meus avis. Un trosset de cadascun. Vaig barrejar els dos avis per no patir, però pateixo igualment perquè quan toques coses que no són només teves ets a la corda fluixa.

—Com és que trieu un avi i un nét de protagonistes?
—L’any 2013 vaig començar a pensar en l’herència que dóna un avi a un nét, que és diferent de la que dóna un pare a un fill. M’interessava el transvasament de la informació d’avi a nét, com es traspassa la memòria, com es fabriquen els records. Com l’un es queda sense i l’altre la recull tota. Afegir a la història la pèrdua de la memòria de l’avi em donava més joc per a explicar com es transmet aquesta herència. Però no és una novel·la per a entendre l’Alzheimer, ni tan sols hi faig sortir el nom. Molts avis van perdent, encara que no tinguin aquesta malaltia; es van encongint, van minvant. És sobre això, que escric, i ho he fet des del punt de vista poètic o emocional, si vols.

—Algun dels vostres avis tenia Alzheimer?
—No, però sí que vaig tenir una relació molt intensa amb un dels meus quatre avis. Va ser un referent molt important per a mi fins que es va morir. Jo volia explicar aquesta oportunitat que tenim alguns d’establir aquesta relació amb els avis. Una relació que al cap dels temps et permet de repetir frases que eren del teu avi. No la té tothom, aquesta oportunitat.

—A la família de la novel·la hi ha molta tendresa i complicitat…
—Volia centrar-me en la història de l’avi i el nen. Per això, l’únic problema havia de ser aquesta pèrdua de l’avi i que tota la resta anés més o menys bé.

—Però no és gaire habitual una família com aquesta? Tot podia ser molt dramàtic i no ho és.
—N’hi ha moltes que funcionen més o menys així. La meva era així. És clar que literàriament vinc de Maic, l’altra novel·la, on tot era desestructurat i tràgic. En aquesta, el focus està en la relació avi-nét i tota la resta l’acompanya. Cada personatge té un pes i un paper. Per exemple, el pare és com un ciment que els lliga tots i desdramatitza. Amb la història que explico, és difícil de fer equilibris per no caure en el sentimentalisme, que em fa molta cosa.

— Com l’eviteu?
—Sóc molt autocrítica i tinc uns filtres mentals molt bèsties per a no caure en el sentimentalisme. El barranc del sentimentalisme sempre hi és, ben il·luminat per a veure’l bé.

—És difícil d’escriure des de la veu del nen?
—Vaig triar la veu del nen perquè no hi posa el dramatisme que hi posaria un adult en una situació com aquesta, bàsicament perquè encara no ha viscut prou per posar-l’hi. També m’interessava que fos un nen que fins llavors hagués tingut una vida plàcida i tranquil·la, que no tingués cap bagatge previ, res que la hi fes veure d’una altra manera que no fos la seva i es pogués fer les preguntes des del seu punt de vista, sense tenir en compte el dels adults.

—Una cosa dolenta, la malaltia de l’avi, acaba essent bona?
—Els nens tenen això: moltes coses que per a tu són dures, per a ells no.El paper dels néts en situacions com aquesta és important perquè ajuden a aguantar.

—Tenim temps per a la memòria?
—No gaire, no hi dediquem prou temps, tampoc a la memòria familiar. En aquest sentit, quan en una família hi ha tres generacions que conviuen es recupera una mica, els nens fan allò de preguntar. Et fan esforçar a recordar.

—La felicitat pot ser tan senzilla com un doble sis d’una fitxa de dòmino?
—A casa jugàvem molt al dòmino i volia crear situacions quotidianes i de cop i volta tot ho veia rodó. Hi havia ‘os’ pertot arreu. Em vaig haver de contenir perquè no hauria parat. Realment quan vaig trobar les rodones dels punts de les fitxes va ser ‘uau!’ Em van servir molt.

—Potser el joc amb les os té a veure amb la vostra passió amb en Perec?
—Potser, però inconscient. A mi m’agradava el joc dels dos noms, de Jan i Joan. Tot i que va ser fortuït. Un dels meus avis es deia Joan, i si l’avi i el nét es deien igual era un embolic per al llibre. Vaig pensar de posar-li Jan. I llavors vaig trobar que només hi havia una o de diferència. I com que l’avi és rellotger… Em va començar a encaixar tot. A vegades també és casualitat trobar aquestes imatges. Tens la sensació que tot són caramboles. Tinc molta mania a fer-ho encaixar tot.

—Per què no s’escapi res?
—Amb les dues novel·les –i ara en començo una altra– m’he de pautar molt. Després sempre surten imprevistos, però necessito una estructura per a estar tranquil·la i que tot sigui explicable. Tot ha d’encaixar.

—Fa tres dies que la novel·la ha sortit i sembla que ja hi ha com un consens que és un llibre important. Teniu aquesta sensació?
—Per a mi, abans de presentar-me al premi ja era important. M’ha costat tres anys ben bons, fer-la. Volia filar tan prim que necessitava fer-la a petites dosis. Ara, no tinc la sensació que sigui el llibre, però sí que és un gran què.

—També pot ser un llibre popular, per la manera com és escrit, per la temàtica, perquè pot ser per a totes les edats…
—Això no ho pots controlar… deixem-ho. Maic, l’anterior novel·la també podia haver-ho estat. Fa sis anys i tot el que li ha passat al llibre no ho ha explicat ningú. I ha estat brutal, superemocionant. He anat a clubs de lectura, escoles, ateneus… a tot arreu. I encara es ven però no se n’ha parlat. Potser en Jan tindrà la sort que en Maic no va tenir, però no ho sé.

—Com escriviu? No deu ser fàcil arribar a aquesta condensació?
—Jo no sóc d’esborranys i polir molt. Més aviat, sóc més de pensar molt i començar a escriure quan tinc molt clar què vull fer. Sóc molt d’anar rumiant i quan trobo la veu és quan engego. Per a mi trobar el com és molt important. El què m’interessa molt perquè sense tot seria un exercici d’estil i no aniria enlloc. Però, el ‘de què va’ no és el que m’interessa d’un llibre, ni com a escriptora ni com a lectora. Fins que no sé el com, vaja, fins que no sé amb quina veu, amb quin punt de vista, com em miraré la història, no engego.

—La veu del nen és determinant, però també l’estructura amb aquests texts curts.
—L’estructura és important, té un valor, el fet de fer-ho amb escenes petites, tipus auca, com petites pinzellades amb les quals el nen va fent fotos o va recollint pistes per saber que està passant, que és aquest canvi que significa l’arribada dels avis, que vénen de Vilaverd a Barcelona.

—Per què el número 11?
—Són 11 capítols i 11 escenes i ho relaciono amb el nen que està a punt de fer onze anys. El Jan ha de saber la història del desmai quan en faci onze, que és quan la va saber la seva mare, però potser no hi arriba a temps i la sabrà a les onze (hores)… Són manies meves, d’això que et deia abans que m’agrada que encaixi tot.

—I el desmai?
—En la primera versió no hi havia el desmai i hi trobava a faltar una cosa. Em calia alguna cosa més que l’avi perdent la memòria i el nen adonant-se’n. I, de cop i volta, va aparèixer el desmai, perquè en teníem un a casa. Necessitava trobar quina espècie d’arbre utilitzaria i quan vaig pensar en aquell de casa en va semblar perfecte. Tot és anar trobant les peces que encaixin.

—Fa anys que treballeu amb llibres, heu fet de tot: correctora, traductora, escriptora…
—Sí, he picat pedra. Jo em pensava que seria ‘profe’ però no… Vaig arribar a vint-i-tres anys de becària a Edicions 62 i allà vaig començar a corregir, traduir… i he fet tots els papers de l’auca fins avui.

—De seguida vàreu ser coneguda a la xarxa amb el vostre bloc ‘L’aeroplà del raval’
—El bloc va ser important per a agafar confiança amb el que escrivia. Jo escrivia coses i em presentava a concursos de contes. Quan vaig descobrir el bloc va ser perfecte, perquè jo era d’explicar històries als amics i va ser ideal, ja no ho havia d’enviar. L’Eva Piquer ens va fer un reportatge a uns quants i vam quedar col·locats allà. Després l’editora Ester Andorrà, de LaBreu Edicions, em va proposar de fer-ne un llibre i jo al principi no ho veia, però quan m’hi vaig posar vaig veure que tenia raó, i va ser tota una oportunitat que li agrairé tantes vegades com calgui.

—També feu de traductora.
—Com que tradueixo castellà-català no té gaire glamur. He fet alguna cosa maca com la traducció del llibre de la Mercè Ibarz sobre Rodoreda, Exili i desig, que va ser una experiència molt maca. També ha estat bé traduir els Mortadel·los o la Biografia d’un silenci d’en Pablo d’Ors. Ara tradueixo molta literatura infantil i juvenil i he fet coses maques com La iaia no hi toca.

—Deixareu de fer traduccions? Us dedicareu només a escriure.
—No. Una vegada la Mercè Ibarz em va dir que has de tenir una feina a part d’escriure, que és molt sa no viure només d’això. Però això no treu que vulgui que quan escric se’m valori. Però dedicar tota la jornada laboral només a escriure i que sigui la meva única feina, no. Crec que això em trauria llibertat creativa, amb perdó de l’expressió!

—Una de les altres coses que feu des de fa anys és ser editora de Paper de Vidre.
—Són quinze anys de Paper de Vidre. La van fundar en Guillem Miralles i l’Anna Costa i jo m’hi vaig afegir un parell d’anys més tard. És una cosa que fem per amor a l’art, però també sabem que el dia que aquest amor que no sigui suficient el tanquem i ja està. Estem molt contents amb aquesta llibertat de dependre de nosaltres i prou. Els primers anys es va fer molta feina. Fèiem unes entrevistes molt llargues i també especials. Ara ho hem centrat en el conte. Estem molt contents d’aquest moment, va ser una cosa molt impulsiva, de tots dos. Vam dir, hem de canviar i ho vam fer. Hem publicat més de cent contes i ara ens vénen moltes propostes, de gent que publica, d’editorials… Potser feia falta una empenteta al món del conte.

—En un article recent reivindicàveu la necessitat del biblioteques escolars.
—Cada vegada hi ha un tipus de nen, a la ciutat, que sense bibliotecària escolar segur que no tindrà accés a la literatura. L’única cosa que arribarà a llegir seran lectures obligatòries. No tindrà mai l’oportunitat de triar un llibre perquè vol, o perquè li ve de gust llegir. Si no hi ha una figura de bibliotecari escolar que faci aquest paper no tindrà aquesta oportunitat. No et moriràs si no llegeixes però sí que et perdràs una cosa que és molt important en molts sentits, no tan sols en el sentit de distreure’s.

—Què t’orientin és fonamental?
—Tu també t’has d’equivocar, però hi ha d’haver algú que et posi llibres a l’abast. Per a mi en Martí Rosselló, que era el bibliotecari de Premià, va ser fonamental. Quan vaig començar a anar a la biblioteca llegia moltíssim, tot el que em queia a les mans…. Però no sabia si estava llegint, no tenia criteri. En Martí em deia: i si proves aquest? I em col·locava un Salinger allà al mig o un Gerald Durrell… I a poc a poc anaves descobrint coses que et portaven a unes altres coses. Si podem fer que això passi a molts nens, serà important. Fem-ho!

—També us fa angúnia que a les biblioteques de les escoles hi hagi llibres tan obsolets?
—És important que els llibres que els nens es trobin es renovin. Els llibres de primera lectura s’han de renovar perquè caduquen molt ràpidament. Els veus i fan picoreta… Si cada setmana ve una rampoina d’aquestes a casa, et preocupes. No pot ser que ara les aules tinguin llibres del 96 per a primers lectors, perquè són llibres que no aguanten. Els nens d’ara són diferents. Si vols que aquest nen ho apagui tot i dediqui un temps a fullejar un llibre, si és del 96 no ho aconseguiràs.

—Quin consell donaríeu a uns pares a l’hora d’animar els seus fills petits a llegir?
—Que entrin a les llibreries i es passegin per la secció infantil. Hi trobaran coses interessants, segur. I si no n’hi troben, han de preguntar i deixar-se assessorar per llibreters. No sé per què la gent no pregunta. Busquen i se’n van. La gent ha de preguntar a la llibreria, a la botiga, a classe… Hi ha llibres per a tots els nens.

—Es pot seduir els joves perquè llegeixin?
—Llegir és una manera molt barata de distreure’s i conèixer coses noves. Si entres en un llibre pots viatjar. Tampoc no cal llegir literatura. Si els agraden els dinosaures no cal que els facis canviar de tema. Hi ha molts llibres de dinosaures. Hi ha llibres de qualsevol tema, moment o estat d’ànim… Hi ha de tot. El ventall és amplíssim.

—Aquests dies es parla de la Ginzburg, ens en vàreu regalar un article traduït a VilaWeb. Us agrada molt?
—No m’apuntaré al carro Ginzburg perquè per a mi no és una autora de referència. Però m’agraden molt els seus articles i la seva mirada sobre la realitat.

—Quins autors de referència teniu?
— Gonçalo M. Tavares, perquè m’agrada molt com es planteja el fet d’escriure. Periscopi ara li ha publicat Breus notes per a literatura-Bloom, que parla molt de l’economia del llenguatge, de si pots dir una cosa en dues frases no en posis tres. Si hi ha una frase que no diu res de nou la treus. Que cada frase sigui una obra i tingui el seu pes. En aquest sentit és molt Ramon Barnils. Després hi ha una obra d’ell que per a mi és cabdal i difícil de superar, que és Un viatge a l’Índia, que és una mena de nova versió de l’Odissea. La recomano moltíssim. Si tens el temps i la paciència d’entrar-hi, un cop hi entres és un univers, a part de la història en si.

Crítica d’en Joan Josep Isern : ‘ Un nen, un avi, un desmai i un entrepà cruixent’