Sergi Pàmies: ‘El teu fill és més important que els teus principis’

L’escriptor Sergi Pàmies (1960) acaba de publicar ‘Confessions d’un culer defectuós‘ (Empúries), on explica la relació que té amb el seu club, el Futbol Club Barcelona. Pàmies és nascut a París, fill de pares comunistes a l’exili, López Raimundo i Teresa Pàmies. Explica com va entrar el futbol en una família tan polititzada, per què no és antimadridista i la importància de Cruyff per a l’orgull nacional holandès i català. Pàmies diu que primer és amant del futbol, després de Cruyff i finalment del Barça. Actualment fa una columna sobre futbol al diari La Vanguardia. I rep VilaWeb en un hotel que es diu Presidente, davant de Luz de Gas.

—Dediqueu el llibre a Josep Lluís Monreal. Qui és?
—És el meu sogre. Jo estic separat, però molt ben separat, que és com s’han de fer les coses. Nosaltres tenim ex, però els sogres són per a tota la vida. Un home generosíssim que m’ha permès d’anar al Camp Nou amb el seu carnet del Barça. I encara ara. Ell fa molts anys que no hi va. Gairebé diria que aquest carnet l’administro jo. I sempre intento que hi vagi algú.

—Dieu que sort en vau tenir, de ser un nen amb ‘futbolitis’. Així la vostra mare us tenia ocupat.
—Em tenia ocupat i en bones mans. Els meus pares van tenir un exili molt agitat fins als anys seixanta, quan vaig néixer jo. Des del 1939 fins a l’any 1960 normalment s’estaven a ciutats o domicilis durant mig any. Un any màxim. Tot molt inestable. I l’any 60 hi ha una pausa. Trobem una casa a París i ens hi estem onze anys, a la mateixa casa. Va ser un moment esplendorós. Imagina’t, l’any 60, a París. Era una època collonuda. Una ciutat ideal amb un ajuntament comunista amb molta inquietud pels temes socials. Et resolien la casa, l’escola i el club esportiu, el lleure. Tot això era públic. Per això em vaig trobar tot el dia al carrer, jugant a futbol, i amb l’escola a tocar de casa. I un club de futbol que a partir dels sis anys es fa càrrec de tu, i dos cops per setmana t’entrenaves, i els caps de setmana fèiem partit. Ma mare va veure la llum. No cal que m’ocupi d’aquest home, i està en bones mans! I, diguem-ho tot, no fot el gamberro. Perquè el barri era molt degradat. Ah, i a més a més tenia el conservatori, on estudiava música, també a través de l’ajuntament. Vaig tenir una educació de marquès.

—Frase del llibre: ‘Llegia premsa esportiva amb la mateixa fruïció que els meus pares llegien Mundo Obrero’.
—Sí. Llegia premsa esportiva amb la mateixa fruïció que a casa llegien Mundo Obrero…i Nuestra Bandera! Les dues publicacions més populars que hi havia a casa meva. Mundo Obrero és la que feia el Partit Comunista. L’òrgan oficial. I Nuestra Bandera era una revista més teòrica que tenia un al·licient encara més gran: la feia la meva mare a casa. I alguna coberta l’havia feta el meu germà, dibuixada. Amb aquesta revista hi teníem molta relació.

—Els pares comunistes no us van inculcar la idea que ‘el futbol és l’opi del poble’?
—Al contrari. L’educació que vam tenir dels nostres pares es va basar en la llibertat. Els pares eren l’essència de dues interpretacions del comunisme. Una de més combativa, ma mare, i la versió més oficial, mon pare. Però nosaltres vam rebre una educació basada en la llibertat. A veure, la llibertat dels comunistes, no et pensis! [Riu.] Però sobretot basada en l’humanisme. Que fossin comunistes no vol dir que fossin idiotes i no s’adonessin de les contradiccions. Però la fe passa per sobre. I la prova és que de quatre fills que van tenir, cap no ha estat militant comunista. Aquí tens la prova de la llibertat. L’ambient era molt dialèctic, molt de debat i discussió.

—Dieu que no sou antimadridista i per tant sou un culer defectuós. Però que amb el fill us redimiu. Ara ho és ell, d’antimadridista. Ha!
—Sí. Ja ho hem solucionat. La genètica ha tingut una baixada, amb mi. Perquè mon pare no ho era gaire, d’antimadridista, però tampoc no els tenia gaire simpatia. Ell era de Saragossa, arriba aquí a disset anys i es fa del Barça com un procés d’integració. El Barça d’Alcántara. Ell explica que la primera o segona vegada que arriba a Barcelona va anar a Canaletes, per veure l’ambient. Però quan ve la guerra, apareix el comunisme i ho arrossega tot. És al cap dels anys que ho recupera, això del Barça. Fa un procés molt similar al meu. Quan arribem a Barcelona, som orfes. Perquè el poc coneixement que jo tenia del Madrid era de l’any 1971 en una doble final en què el Madrid perd. El vaig veure amb republicans exiliats a París. Ploraven. Per tant, no vaig conèixer el Madrid del Nodo, imperial, impositiu, el Madrid franquista. Jo era de l’Ajax. Pel Cruyff. I quan arribo aquí, a 11 anys, no acabo mai d’agafar el gen antimadridista. Un gen molt justificat en l’educació sentimental d’aquí. De fet, mon fill té 20 anys i li surt.

—’El dia que el Camp Nou sigui com el Palau Blaugrana no hi penso posar els peus mai més.’ I els sorollosos camps anglesos, no us agraden?
—M’encanten. Però per ells. He estat a estadis anglesos i ho entens, quan veus qui canta. Qui canta? Un que ha estat tota la setmana en un bar, aturat, i el futbol per a ell no és cap broma. Van a totes. Ara, a mi un dentista del carrer de Calvet que faci veure que és un ‘hooligan’, doncs no. És una impostura. Estic convençut que la meitat de l’estadi són classes populars. Però fins i tot les classes populars d’aquí són diferents de les d’allà. Potser tenen un restaurant per a fer calçotades. O un pagès. I no estan tot el dia al bar amb la cervesa, formant part de la tribu més expansiva. Nosaltres no ho tenim tant, això. Jo allà seria dels primers. Però aquí, no.

—’El Barça és compartir una incondicionalitat en la rancúnia’
—El Barça és una olla de grills. L’olla que surt a l’escut del club. La capacitat que tenim de covar una rancúnia, per exemple amb Cruyff. O Luis Suárez. És una rancúnia africana. El Barça t’ofereix ‘bonus track’. Vostè vol ser un culer ‘premium’? Ara li dono l’oportunitat d’odiar Johan Cruyff. Però jo seré igual de culer? Sí, sí, però a més a més li ofereixo la capacitat de sentir rancúnia.

—No pareu de citar llibres sobre futbol. N’hi ha un que m’ha interessat molt. ‘Brilliant Orange’, de David Winner. Dieu que parla d’Holanda a través de Cruyff i la resta de jugadors holandesos.
—Molt bo. Molt. Jo no parlo anglès però l’entenc en un 50%. L’he llegit dues o tres vegades i amb els anys n’he entès el 60%. I he parlat amb gent que sí que l’entén el 100% i m’ho han confirmat. Meravellós, de veritat, aquest llibre. Intenta explicar la història d’Holanda. La influència de la generació de futbolistes de l’Ajax en el progrés i l’expansió i de la identitat autoafirmativa d’Holanda.

—Lliga aquesta generació de jugadors i els famosos dics holandesos. Tots dos tenen el punt comú que creen espai on no n’hi ha. Uns al camp de futbol, els altres sota el nivell del mar.
—Preciós, això. I a més a més la creació d’espais no és només la creació de l’espai, sinó el reforçament de la identitat nacional. L’autoestima. Quan Holanda construeix els dics tothom els diu pirats. Viure sota el nivell del mar? On vas? Doncs ho fan. Aquesta autoestima. Això ell ho compara amb l’efecte que va tenir la generació dels jugadors de la ‘taronja mecànica’. Llibre meravellós.

—Expliqueu el mateix efecte que va tenir Cruyff a Catalunya.
—Xavier Sala Martín és el gran profeta d’aquesta teoria. Gairebé et diria que ell lliga el procés de la independència amb Cruyff. Interessant, ni que sigui com a hipòtesi. Fins que no arriba Johan no ens adonem que podem guanyar. I no només això: ens adonem que pensant que podem guanyar, guanyarem. Com que li va bé que sigui així… Però té una lògica.

—Dieu que Cruyff va jugar fort a favor de la intuïció, més que no pas la tecnificació del joc. Per això les dones van entrar al Barça amb Cruyff? Elles també són molt intuïtives.
—Et diria que el lligam no és tant la intuïció com les ganes de canviar-ho tot. I de fer coses més justes. Per exemple: Cruyff és un dels primers valedors dels jocs paralímpics, l’esport per a discapacitats. Ho aprèn als EUA, d’un veí que té un fill impedit. Veu el potencial normalitzador que té l’esport per a gent que està tancada a casa, i amagada. Amb les dones passaria això mateix. La importància de Cruyff va més enllà del futbol. Fa que els peluts, prims, fumadors, discapacitats, dones, gent de tota mena que en principi no estaven destinats al futbol, hi entrin. És una revolució social. Elimina les barreres socials.

—Frase del llibre: ‘Les abraçades dels presidents de futbol denoten consciència de classe.’
—Sí. La gent més humil, o més pobra, no abracen amb aquesta immoralitat. Hi ha una manera de fer-ho pel broc gros. L’abraçada dels presidents de club de futbol, no només els del Barça, és intimidadora. Laporta i Rosell són els que abracen millor. La de Laporta és inequívoca. No hi ha segones lectures. És la de l’ós potent. La de Sandro és més subtil, però també té encant. És com si disparés amb efecte. Aquests dos són els millors.

—Seducció, distanciament i emprenyamenta. Què són?
—En la relació entre els presidents i els periodistes esportius, o els satèl·lits com ara, aquests són les tres fases. Això és un clàssic. Hi ha un moment que es volen fer conèixer, normalment quan són candidats. Organitzen aquelarres, on mostren la seva cara més seductora i encantadora. Fase de seducció. Hi ha una segona fase, en què tenen el poder, ja estan una mica mosca que tu no entenguis totes les circumstàncies del que fan. La famosa ‘realpolitik’. I finalment hi ha el moment que es caguen en tu. Ja no t’abracen ni et saluden. Estan molt emprenyats. És un moment trist. És el moment de la separació. A mi m’ha passat amb tots els presidents, menys amb Bartomeu. Ell els tres processos els fa molt més contingut, ell. I per ara no hem arribat a la tercera fase.

—Els nens que han tingut el carnet del Barça abans d’anar al registre civil. Són la ‘crème de la crème’.
—Aquests són els que marquen la identitat. La identitat és el que no ha triat. Primer eren del Barça. Abans que res. La meva, no, la meva és: primer m’agrada el futbol, després Cruyff, i finalment sóc del Barça. La majoria d’afeccionats del món ho són perquè volen. Perquè els ha enamorat el joc, o la ciutat. Els que marquen l’essència de la tribu no han triat. Són Obelix i han caigut a la marmita i reaccionen de manera instintiva. Són culers primitius. Són el nucli primitiu i marquen la identitat.

—Els presidents del club, són d’aquests?
—Núñez no. Gaspart, probablement. Sandro segur, perquè son pare era de la junta. I Laporta també. Tot i que podria ser de la segona corona. La primera corona són els culers des del primer dia. I la segona, són els que quan tenen dos anys van al camp amb l’avi. Entren sense pagar. Diria que Laporta és d’aquests. Són igual d’autèntics. Es fan del Barca amb un preceptor. Tenen un Panoramix que els dóna la poció màgica.

—Acabeu el llibre amb uns dilemes morals amb un filòsof.
—He deixat de veure el Barça per Qatar. La frase me la diu un filòsof, que és Jordi Graupera. Vaig trobar-ho molt interessant. I jo intentava vendre-li la moto: però tu no trobes que encara demostres estimar-te més el Barça si, tot i ser de Qatar, ho ets? Això ho fem amb els fills. No treballaré mai per a Qatar. Però i si vénen i ofereixen contracte i milions al teu fill, els de Qatar? Doncs la meva reacció seria posar abans el fill que els meus principis. Perquè el teu fill és més important que els teus principis. Li intentava vendre la moto que al Barça l’estimem tant que estem disposats a anar contra els nostres principis. Explico això: la dicotomia que tenim entre això en què es va convertint el Barça, el context en què es mou, i nosaltres. Perquè al final pots triar entre Qatar i Gazprom, que tampoc no són angelets. Jo estic convençut que ha d’existir una nova via de patrocini. Però conscient que estàs en un context. I ens preocupa. Però aquesta dissidència del Graupera, doncs no. Jo prefereixo ser corrupte. [Riu.]

—El Barça ja és un fenomen global.
—Ha estat un gran moment. A partir del 2003. L’èxit futbolístic et permet de fer l’extensió internacional. I una expansió que canvia el relat de la identitat. La directiva d’aleshores són gent que vol una clara manifestació de catalanisme. I això també és nou. I no tots els culers ho vèiem amb gran alegria. Alguns arrufem al nas. Recordo un debat a sang amb Fermí Puig sobre la bandera a la samarreta. A sang. Jo deia que era innecessari, ja és a l’escut. I ell deia: escolta, tal i tal. I jo ara quan veig el Fermí dic: tenies raó. No va ser una cosa plàcida. Laporta és acusat d’haver-se excedit. Però collons, quin efecte no ha tingut, això.