Els comuns passen uns dies complicats, arran de la decisió de desacreditar el referèndum. Per raons estètiques, no poden fer costat al PP ni a Ciutadans en res. Però negant el caràcter referendari del vot del primer d’octubre, fan el paper de reforçar l’ofensiva del govern espanyol. I això té un preu, que no és fàcil de gestionar ni a base de fer una giragonsa darrere una altra.

Alguns dirigents d’aquest espai, catalans i espanyols, han restat descol·locats i s’han refugiat en el tòpic o en la ironia prepotent per mirar de calmar el temporal. I per això hem hagut de suportar barbaritats conceptuals de l’estil de dir que el referèndum legitima les retallades o que la independència va contra la classe obrera –com si la dependència d’Espanya fos, en canvi, un afer neutral.

Tòpics tronats a banda, entre els qui s’han dedicat a la ironia prepotent s’ha destacat Pablo Echenique, segons el qual ‘posar caixetes damunt de taules és legítim i té poques conseqüències de gravetat’. Les ‘caixetes’ en qüestió són ni més ni menys que les urnes i certament és complicat d’entendre com algú que afirma representar la renovació política i el radicalisme democràtic pot arribar a ser tan impertinent.

Per a entendre-ho, cal adonar-se que hi ha una forta irritació en la resposta, i que precisament aquesta irritació la determina: el referèndum no ha estat pensat per a això, però també de passada despulla les contradiccions d’aquest espai polític i les il·lumina com si fos un focus cinematogràfic.

Sobretot perquè les contradiccions entre el discurs i la propaganda i la pràctica són tan visibles i evidents que mouen a la decepció total. És molt difícil de convèncer ningú que el referèndum de Tsipras, convocat en sis dies, tenia totes les garanties, però el català no les tindrà mai. Sorprèn massa sentir-los marcant la legalitat com una frontera a no superar. La gent esclata d’indignació quan veu el vídeo de l’entrevista d’Ada Colau a VilaWeb, en què diu que ells defensaran el referèndum contra qui siga mentre nega que ho puguen fer els del partit de Puigdemont. I corprèn aquell militant de base que recorda a Domènech que la legalitat de l’estat prové del franquisme i que amb la seua actitud la reforcen.

A tot Europa la socialdemocràcia va de baixa i per això han aparegut moviments que malden per ocupar-ne l’espai de gestió de la vida pública, amb totes les implicacions també professionals i vitals que té això. Compten a favor amb la virginitat de la seua actuació política i pugen com un coet mentre la gent creu que els de la nova política realment són diferents. Però cauen com una pedra quan es comprova que són com els altres.

La irritació que una certa esquerra sent vers l’independentisme és, doncs, tàctica però té molt de personal. No hi van en contra ideològicament, però hi van en contra si el gestiona algú altre, per la competència que representa. Hi anirien a favor si fos només una aspiració utòpica que no fes perillar la seua imatge, perquè no volen traginar cap contradicció que puga tacar-los. I es refugien en el menysteniment i la brometa perquè d’aquesta manera eviten haver de fer política. Potser perquè són conscients que el tacticisme i els interessos personals no es poden dissimular quan la revolució ja fa via i probablement pensant que en aquestes circumstàncies l’única eixida possible és negar-la.


[Bon Dia] –Una de les coses més absurdes que passen aquests últims anys amb la premsa és la proliferació de demandes de gent que va cometre un crim o va ser jutjada acusada d’haver-lo comès i que, anys més tard, reclama que el seu nom s’esborre de les informacions que van aparèixer quan va ser detingut o jutjat. En nom del dret d’oblit, s’ataca i es restringeix el dret d’informació i naixen causes judicials contra les empreses periodístiques, a voltes només amb l’interès d’obtenir-ne diners. Per això és una bona notícia que ahir Levante-EMV fos absolt pel Tribunal Suprem en el cas d’una persona que reclamava indemnització per danys per haver publicat una fotografia seua autoritzada pel tribunal durant el judici a què havia estat sotmès. El tribunal considera, com diu la lògica, que el dret d’oblit és qüestionable quan es tracta de ‘fets d’extraordinària gravetat i gran impacte social’.

–Ahir va arribar una altra barca pastera a Cabrera, amb catorze persones a bord. La tendència de l’arribada de pasteres a les Illes Pitiüses i Balears és molt sorprenent. Enguany ja n’hi han arribat dotze, mentre que els anys anteriors només n’hi havien arribat tres. Cal tenir en compte que la navegació des del nord d’Àfrica és molt llarga i cal passar molta estona en mar oberta.

–Ahir es van fer públics uns correus que demostren que el fill de Trump i coneguts seus russos van estar d’acord a intercanviar informació ‘bruta’ sobre Hillary Clinton. El fet és que aquests coneguts feien d’intermediaris del govern rus. Encara sóc molt escèptic sobre la possibilitat que la qüestió de Rússia puga traure cap a res, però és evident que l’escàndol creix i creix…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]