Dolors Bramon, Teo Loinaz i Rosa Rey.

Que a la llibreria Ona s’han viscut aquests darrers anys alguns actes culturals màgics és quelcom que saben els privilegiats que hi han assistit regularment d’ençà que Montserrat Úbeda, amb una tenacitat fora mida, va decidir de tornar a obrir la porta venent exclusivament llibres en català –una cosa que hauria de ser normal en aquest país, però que es veu que continua essent excepcional. Però que se sàpiga, fins ara, no s’hi havia inventat cap verb ni cap adjectiu. Fins dijous de la setmana passada, quan la llibreria va acollir la presentació de Moros i catalans, el nou llibre de la doctora Dolors Bramon. I allà, en un acte que potser hauria fet posar els cabells de punta als seus col·legues de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser quan es van encunyar el verb i l’adjectiu, tots dos alhora: ‘bramonejar’ i ‘bramonesc’.

‘Bramonejar’: pronunciar (l’autora) el discurs públic en una presentació d’un llibre de Dolors Bramon.

‘Bramonesc’: referit a l’estil concret de les intervencions públiques de Dolors Bramon. Per exemple: estil bramonesc. Per extensió, intervenció pública en què es voreja la irreverència, no es deixa cap ídol dret i hom es fot del mort i de qui el vetlla, fins i tot de si mateix.

L’encunyador de sengles vocables –ara que el IEC accepta tantes coses i liquida diacrítics i dièresis– va ser Teo Loinaz, deixeble de la professora Bramon i una de les dues persones a qui va dedicat el volum que ha publicat Angle Editorial. Loinaz, que es va estrenar com a presentador, explicà: ‘Moros i catalans és un llibre d’història, però contada de manera diferent. Parla de les persones que habiten un espai en un temps concret i de les històries que hi van passar. I a la vegada hi ha una gran quantitat d’informació, d’autors referits, de dates i dades explicades de manera que s’entenen molt bé i que es paeixen molt bé, com palesa el fet que la professora Bramon ha estat capaç de fer un llibre de més de dues-centes pàgines d’història sense cap nota a peu de pàgina, i això cap altra autora no ho hauria pogut fer. Ella té una gran capacitat de portar de cap al públic, d’una manera divulgativa i amb llengua planera, una història absolutament desconeguda que, especialment ara, amb tota la manipulació que hi ha, és important de saber. Bramon ens dóna material per a pensar i per a entendre que hi ha persones que vénen i van i que construeixen un nosaltres en el temps.’

Arribats en aquest punt, i abans d’assajar un exercici de reconstrucció de l’anomenat ‘estil bramonesc’, convé explicar què és aquest llibre. El subtítol del volum potser en dóna clarícies: ‘La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya’. També ens guien les paraules de l’editora Rosa Rey, que assistí a la presentació i que digué: ‘Treballar amb la Dolors és intens, ens ho hem passat molt bé i hem après molt, i en aquest llibre hi ha continguts molt valuosos de la nostra història que ens ajuden a pensar-nos millor i a plantejar-nos com gestionem les herències. Nosaltres ja havíem fet el llibre sobre els jueus i sobre els càtars i ara era imprescindible fer aquest.’

No hi havia un públic gaire abundós, però era selecte: tres professors universitaris –entre els quals, un traductor del persa i Marga Castells, potser una de les millors traductores de l’àrab de Catalunya; una filla i una néta de la historiadora; la regidora de Badalona Fàtima Taleb; i més gent interessada en el tema.

Tot prometia una vetllada que, efectivament, es va allargar i que va començar amb Bramon afirmant: ‘Aquest és un llibre d’història on s’arriba a la història general sumant les històries petites.’ Després s’esplaià parlant sobre el títol: ‘A mi m’hauria agradat més posar-hi “sarraïns”, perquè la paraula “moro” és massa pejorativa avui dia, es diu amb incultura i menyspreu. Cada any em ve algú i em diu que la seva filla festeja amb un moro, però ep, un moro que parla català. En realitat vol dir que la seva filla festeja amb un musulmà, perquè aquí s’empra “moro” per a tots els musulmans, sigui quin en sigui l’origen geogràfic. I és cert que hi ha musulmans que són moros, és a dir, descendents d’habitants del Magrib i batejats així per primera vegada pels fenicis i que els romans recullen i transformen en “Maurus”, però no pas tots.’

Bramon assegurà que volia tenir un punt de fatxenderia amb l’intent de reintroduir la denominació sarraïna, que es pròpia de l’edat mitjana i tal com el rei en Jaume es refereix de manera normal als moros al Llibre dels feits –’potser perquè m’agraden les paraules que formen el femení plural en dièresi, tret que ja l’hagin treta i no me n’hagi assabentat’–, però que va haver de claudicar. ‘Ep, i atenció, que el moro més famós de la història va ser sant Agustí d’Hipona, un del pares de l’església, que geogràficament era ben moro.’ I aprofità l’avinentesa per alertar-nos de la connotació del llenguatge: ‘Dels qui vénen a guanyar-se la vida aquí, en diem “moros”, i en canvi dels qui arriben a Marbella carregats de diners i amb grans iots en diem “àrabs”, i segurament ho fem sense voler, sense ser-ne conscients.’

La professora també va aprofitar-ho per aclarir algun dels conceptes del seu llibre. El primer és posar en dubte que hi hagués cap mena de conquesta musulmana; si de cas, una invasió. ‘Penseu que van trigar només catorze anys a ultrapassar els Pirineus i a arribar bastant més al nord, i això és una passejada. Que sapiguem, ningú no va posar cocodrils a l’Ebre perquè se’ls mengessin, o si ho va fer eren mansos. Per tant, és quasi segur que la immensa majoria de nosaltres hem tingut algun avantpassat que ha practicat l’islam, perquè al segle VIII la gent no marxa, si més no el poble. Un altre cas és l’arquebisbe de Tarragona, a qui van fer tanta por els moros que no va parar fins a arribar a Bari amb les relíquies. I no van marxar perquè en general aquí es vivia tan bé o millor perquè els musulmans ens van portar conreus, meravelles autèntiques en sistemes de regadiu, fruites, llegums i verdures… I després es va girar la truita.’

També va aclarir conceptes: ‘”Moro” no s’ha referit mai a la religió ni a la llengua, només a un concepte geogràfic i també cultural. Pot haver-hi moros de religió musulmana i que a més a més parlin alguna de les 226 variants de les llengües berbers que va inventariar Charles de Foucauld.’ I afegí: ‘Per a la població que vivia aquí, adoptar l’islam era relativament fàcil. És una religió que no té el dogma de la Santíssima Trinitat, és una religió raonable i raonada i que diu que qui es converteixi no pagarà tant com qui no es converteixi, i per tant molts es converteixen. Els qui no ho feren, per exemple, eren els jueus, que estaven molt cohesionats. Això demostra una altra fal·làcia de la història, la de la Hispania cristiana, que no  és certa, perquè el cristianisme arribava allà on hi havia bisbes i la seva influència i poca cosa més.’ I encara reblà el clau parlant d’un encàrrec nou en què treballa: ‘Aquest ha estat un encàrrec divertit. Ara treballo en una introducció a l’Alcorà i això ja no és tan divertit, però a mi m’agrada passar-ho bé i si Déu no admet una broma aquest Déu no m’interessa.’

La professora també va fer una encesa defensa d’aquest passat nostrat i va recordar: ‘Tortosa i Lleida, per exemple, varen ser mores durant més anys que no pas Saragossa i, en canvi, sempre hem menyspreat aquest passat.’

I hi va haver temps per a les anècdotes: ‘Sabeu que a Amèrica Santiago, que aquí sempre es representa amb tot de moros als peus patint qui sap quants turments, allà es representa amb tots d’indis amb ploma patint els mateixos turments? Serveix per a tot, el pobre home.’

Lògicament, el fet d’estar quasi en família també va ajudar a fer sortir unes quantes preguntes i matisos i a exposar unes quantes visions sobre el present: ‘La reivindicació de la normalitat de l’ús de “moro” és molt complicada, i l’actualitat més recent no hi ajuda gens, és una batalla que crec que tenim perduda’, digué la traductora Marga Castells. I afegí: ‘En la construcció de la nostra identitat hi ha determinats passatges que són objecte d’una amnèsia de la història que aquest llibre contribueix a eliminar.’ La regidora badalonina Fàtima Taleb va dir: ‘El títol és una contraposició i està bé perquè fa que se’n parli. Aquest llibre arriba en uns moments crítics des del punt de vista polític.’

A partir d’aquí el debat va derivar cap al tema de les expulsions dels moriscs, amb les noves arribades d’immigrants i fins i tot amb la complicada situació a la universitat, on Bramon va ser molt contundent: ‘Tenim aquí tres doctors en precari de la Universitat de Barcelona, fet que demostra una vegada més que els millors no són dins la institució. Ho dic sempre que puc, perquè no hi estic gens d’acord. És una pena que els millors cervells que serveixen per a ensenyar treballin amb contractes de professors associats i que la gent bona no tingui entrada a la universitat perquè fa ombra als qui hi són. Doncs jo crec no hi ha plaer més gran que veure que un deixeble teu en sap més que tu i pots aprendre’n coses. I aquí n’hi ha tres i això és una injustícia que s’ha de saber. I callo perquè em posaré a plorar de veure en què converteixen la universitat.’ Això es va entendre perfectament: ni estil bramonesc ni res. Una reivindicació profunda i serena. Clara i catalana.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]