17.12.2016 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
‘El no és doble: no a Rajoy, i no als pressupostos’, va dir més d’una vegada el portaveu dels parlamentaris que el PNB té a Madrid, Aitor Esteban, quan va sortir de les reunions celebrades per nomenar Mariano Rajoy president del Govern d’Espanya. Els jeltzales haurien posat damunt la taula el que anomenen la ‘Agenda Basca’, i si el PP no estava d’acord es trobaria amb un no doble: al nomenament i als pressupostos.
En què consisteix, o en què consistia, l”Agenda Basca’? En donar un final ordenat al conflicte, en què el Govern espanyol participi en el desarmament d’ETA, en què es canviï la política penitenciària, en què es compleixi l’estatut, s’acordi el deute de la quota i s’accelerin les infraestructures més importants -sobretot el TAV-. Si el PP no acceptava això, el PNB no donaria suport als pressupostos d’Espanya.
Encara estem a temps de saber en què han quedat les converses entre el PNB i el PP, si al final hi ha hagut acord i, si n’hi ha, quina part de l’Agenda Basca recull aquest acord. Segons el que han publicat diferents mitjans la relació és bona i les reunions van bé.
Sembla que el PP acceptarà les exigències econòmiques dels jeltzales (deute de la quota i TAV) i que rebutjarà les exigències polítiques (implicació en el final del conflicte, la política penitenciària, el compliment de l’estatut …). Això pot suposar un problema per a la imatge d’eficàcia del PNB, perquè una vegada més (i quantes en van?) Les qüestions polítiques queden fora de l’acord.
Tot té un caràcter polític, també la quota, però el PNB està obligat a obtenir èxits de caràcter marcadament polític, perquè els ciutadans no pensin que és una opció política que poden satisfer fàcilment a Madrid, a base de temes econòmics.
Clar que l’eslògan de la Diputació de Guipúscoa per a aquest mandat és ‘Ara, l’economia’. I la pàtria i aquestes coses?
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
‘On no arribem nosaltres ens fa arribar Madrid’. La frase, pronunciada amb un deix d’ironia, me la va dir dijous a la nit un dels diputats independentistes de primera fila del parlament de Catalunya. A aquella hora en moltes ciutats del país la gent es concentrava davant els ajuntaments per expressar el seu suport a la presidenta de la cambra. Era de nit i al matí següent l’escenografia de les grans ocasions acompanyaria Forcadell davant els tribunals. Acusada de permetre un debat polític al parlament.
Aquesta setmana l’estat ha travessat una ratlla de conseqüències polítiques incalculables. Siga quin siga el final del procés judicial unes quantes coses excepcionals ja han passat. Com per exemple veure a Ada Colau llegint un manifest de solidaritat amb llenguatge independentista a la porta de l’ajuntament de Barcelona. O com veure el parlament de Dinamarca exigint al seu ministre d’afers estrangers que es posicione a favor del diàleg i contra la judicialització de la vida pública catalana. Encara més: llegir editorials d’importants mitjans unionistes preguntant-se en veu alta, per fi !, si aquest camí porta a algun lloc.
Aquesta setmana Espanya ha fet un pas en fals monumental i terrible per als seus interessos. La pantomima del diàleg ha desaparegut de cop davant d’una foto repetida no només per la premsa nacional sinó també per la de mig món. És incomprensible que s’amenace la presidenta d’un parlament per ordenar un debat. I per això en la càmera dels comuns britànica diversos diputats, no només escocesos, irlandesos i gal·lesos sinó també anglesos laboristes i verds signen una moció que es pregunta si Espanya és una democràcia. I Forcadell, avui més que mai, creix com el símbol d’un país disposat a arribar al final i convençut ja que és sobirà i que serà, per això mateix, lliure.
