És tradicional que el president dels EUA sortint, abans d’abandonar el famós despatx oval, signi uns quants indults. Barack Obama, quan va deixar la Casa Blanca el gener passat, no va ser-ne una excepció. Entre els beneficiats pel perdó del 44è president nord-americà hi havia el militant porto-riqueny Óscar López Rivera, considerat un dels dirigents de les Forces Armades d’Alliberament Nacional de Puerto Rico (FALN) i empresonat pel govern dels EUA des del 1981 sota l’acusació de conspiració sediciosa, robatori amb violència i transport d’armes entre estats, a més d’un intent de fugida.

Després de trenta-sis anys a la presó, el 9 de febrer va poder volar cap al seu Puerto Rico natal, però no és fins el 17 de maig que es concedeix finalment la llibertat a l’últim independentista porto-riqueny engarjolat als EUA. López Rivera és un dels símbols del moviment independentista a l’illa caribenca, un moviment ple de cognoms catalans des que va començar a articular-se el segle XIX –contra el domini espanyol– fins ara mateix –contra la lliure associació amb els Estats Units.

Al llarg del segle XIX, en efecte, les autoritats colonials espanyoles a Puerto Rico van viure una trentena de conspiracions, algunes de les quals es van convertir en veritables revoltes populars. La més important va ser l’anomenat Crit de Lares, l’aixecament independentista del 23 de setembre de 1868 al municipi de Lares, amb el crit ‘Viva Puerto Rico libre, abajo los impuestos’. Els artífexs de la conspiració, que va arribar a proclamar una efímera República de Puerto Rico, foren l’escriptor i metge Ramón Emeterio Betances y Alacán, ‘El Antillano’ (1827-1898), i l’advocat Segundo Ruiz Belvis, ‘El Emancipador’ (1829-1867). Aquest últim era originari d’Hormigueros, on té dedicats carrers i places i una escultura de Frederic Marés, i on el seu pare, Mateo Belvis, va ésser majordom-tresorer del conegut Santuari de Monserrate, que va donar origen a aquest municipi occidental de l’illa de Puerto Rico.

Juan Rius Rivera
Entre els participants en la rebel·lió de Lares, hi havia el general Juan Rius Rivera, nascut sols vint anys abans a Río Canas Abajo (Mayagüez) en el si d’una família d’hisendats cafeters formada per Eusebio Rius, nascut al Vendrell, i María Ramona de Rivera, porto-riquenya. Rius, que va estudiar batxillerat a Barcelona i dret a Madrid, després de participar en els fets de Lares es va embarcar cap a Nova York, on va entrar en contacte amb cubans que organitzaven expedicions d’armes i medicines per al creixent moviment independentista a l’illa veïna. Al final, s’hi va acabar sumant i va lluitar tant en la Guerra Grande o de los Diez Años (1868-1878) i en la Guerra Chiquita. Finalment, es va integrar en l’Exèrcit Alliberador Cubà durant la guerra començada pel descendent de valencians José Martí el 1895. De fet, Rius va ser el militar porto-riqueny de més alt rang en les guerres per la independència cubanes.

Quan Espanya va perdre Cuba el 1898, Rius fou nomenat governador civil de l’Havana i, més tard, secretari d’Hisenda de la Nació, però poc després va abandonar l’illa per diferències polítiques i es va instal·lar a Hondures, on va aixecar un imperi bancari i va morir-hi el 1924.

Antonio Mattei Lluberas
L’altre gran intent d’insurrecció popular del segle XIX contra les autoritats espanyoles a Puerto Rico va ser l’anomenada Intentona de Yauco del 1897, dirigida per Antonio Mattei Lluberas (1857-1908), un altre ric propietari de plantacions de cafè l’avi matern del qual, Jose Francisco Lluberas Mitchans (batlle de Yauco del 1843 al 1847), era nascut a Vilanova i la Geltrú.

El 1897, Mattei Lluberas va viatjar a Nova York i va visitar el Comitè Revolucionari de Puerto Rico, format, entre més, per un grup d’exiliats de la revolta del Crit de Lares del 1868. En va tornar amb una bandera porto-riquenya i plans d’una insurrecció, que va esclatar el 24 de març de 1897 amb un atac fallit contra els quarters de la Guardia Civil espanyola a Yauco. El fracàs de la revolta es va saldar amb molts detinguts i exiliats com el mateix Mattei Lluberas, que se’n va anar a Nova York. L’intent de Yauco va quedar en la història com la primera vegada en què la bandera de Puerto Rico fou utilitzada a l’illa. Una bandera que, juntament amb la cubana, va inspirar al cap de poques dècades l’estelada catalana ideada per Vicenç Albert Ballester i Camps.

Juan Antonio Corretjer
L’episodi de Yauco es va produir a les acaballes del període colonial espanyol a Puerto Rico, atès que el 25 de juliol de 1898 els EUA van ocupar l’illa. Al cap de pocs dies hi va haver una altra revolta local, aquesta vegada contra el nou ocupant. En l’anomenada Revolta de Ciales, ocorreguda el 13 d’agost de 1898, hi van participar el pare i l’oncle del poeta i polític Juan Antonio Corretjer Montes (1908-1985). En un bloc oficial sobre el poeta nacional, títol que li va atorgar l’Ateneo Puertorriqueño, se’n diu: ‘Com ben pocs a la colònia [de Puerto Rico], Corretjer va néixer veritablement lliure. Des de la infantesa, el si de casa seva va ser una escola d’amor patri. Les seves cançons de bressol van ser els versos de José Martí i els càntics èpics al·lusius a la gesta de Juan Ríus Rivera, Máximo Gómez i Antonio Maceo a Cuba. De llavis dels familiars va escoltar l’èpica patriòtica de la insurrecció de Ciales quan el 13 d’agost de 1898 més de sis-cents camperols van declarar a viva veu la independència de Puerto Rico. En la direcció d’aquell aixecament hi havia involucrats el seu avi Juan Montes Núñez i el seu oncle Ramón Montes.’ Respecte al seu primer cognom, havia arribat precisament a Ciales dues generacions abans de néixer ell, provinent de Pineda de Mar.

Corretjer va escriure el seu primer poema a dotze anys, ‘Canto a Ciales’, i des d’aleshores va dur a terme una important tasca literària i també política, sempre amb la independència i el socialisme com a banderes. El 1936 fou nomenat secretari general del Partit Nacionalista de Puerto Rico (PNPR) i, poc després, jutjat per sedició als EUA i empresonat del 1937 al 1942 a Atlanta. Ja els anys 1960 va ajudar a crear el Movimiento Pro Independencia (MPI), de tendència marxista i nacionalista, i va organitzar la Lliga Socialista, des d’on va secundar lluites contra el servei militar obligatori imposat pels EUA a Puerto Rico, contra la usurpació de les terres de Vieques en poder de la Marina, contra l’explotació minera de l’illa i contra el plebiscit considerat colonial organitzat per les autoritats el 1967.

José Coll y Cuchí
Al PNPR, Corretjer va coincidir amb un altre descendent de catalans, José Coll y Cuchí (1877-1960). Nét d’un comerciant català, el seu pare Cayetano Coll y Toste fou nomenat el 1913 historiador oficial de Puerto Rico, mentre que la seva mare Adela era filla del pintor José Cuchí y Arnau, antic batlle d’Arecibo i també d’ascendència catalana. Coll va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, ciutat on va començar a mostrar interès per la política i a involucrar-se en el moviment independentista de Puerto Rico. Ja tornat a l’illa el 1920, va presidir l’Asociación Nacionalista, composta per un grup de militants del Partido Unión de Puerto Rico (fundat, entre més, pel descendent de mallorquins Antonio R. Barceló) que en defensava la independència. L’associació es va transformar el 17 de setembre de 1922 en l’històric Partido Nacionalista de Puerto Rico, del qual fou fundador i primer president. Dos anys després, s’hi va sumar Pedro Albizu Campos, partidari de la confrontació armada amb els EUA per a alliberar el país i que el 1930 va ocupar-ne la presidència arran de la marxa de Coll del partit, per desavinences polítiques.

Coll va publicar uns quants llibres, un dels quals, El nacionalismo en Puerto Rico (1923), resumeix el seu ideari polític i fou premiat per l’Acadèmia Espanyola de la Llengua com la millor obra escrita d’aquell any.

Juan Mari Brás
I al l’MPI, més endavant, Corretjer també va coincidir amb un altre descendent de catalans, Juan Mari Brás (1927-2010), la figura de més importància i transcendència en la lluita per la independència i l’alliberament del poble porto-riqueny a la segona meitat del segle XX. Aquest advocat és considerat el forjador i principal ideòleg del que es coneix com ‘la nova lluita d’independència’, gràcies sobretot a la fundació del Movimiento Pro Independencia l’11 de gener de 1959.

A més, és conegut perquè va convertir-se en el primer porto-riqueny que va renunciar voluntàriament a la ciutadania nord-americana, concedida automàticament als residents de Puerto Rico a partir de la Llei Jones del 1917. Va ser l’11 de juliol de 1994, a l’ambaixada dels EUA a Caracas (Veneçuela). En una entrevista posterior (2 d’abril de 2009), recollida al llibre Experiencing Puerto Rican Citizenship and Cultural Nationalism (2015) de Jacqueline N. Font-Guzmán, detallava a l’autora aquell acte: ‘La [funcionària] veneçolana que no havia badat boca en cap de les reunions [amb personal de l’ambaixada] em va preguntar sobre els meus cognoms: Mari i Brás. I li vaig respondre: “Mari és cors i Brás és català; el meu rebesavi era català.” I ella va deixar anar: “No m’estranya” [i va riure]. Perquè els corsos no es consideren francesos i els catalans no es consideren espanyols.’

Juan Dalmau
Tot i els més de dos segles de moviment independentista a Puerto Rico, actualment la seva presència a la Cambra de Representants de l’illa és testimonial: sols un dels cinquanta-un escons de la cambra actual pertany al Partit Independentista Porto-riqueny (PIP). Es tracta d’una formació de línia socialdemòcrata, nascuda el 20 d’octubre de 1946 i amb una bandera pròpia que recorda la utilitzada al Crit de Lares del 1868, que té actualment com a secretari general un jove advocat anomenat… Juan Dalmau.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]