L’altre 3%

  • «Derogar la barrera del 5% ha estat reivindicació històrica dels partits de progrés i de país (per posar-hi una etiqueta àmplia). És, de fet, una pura reclamació democràtica, de simple respecte»

Núria Cadenes
16.02.2017 - 02:00
Actualització: 16.02.2017 - 02:20
VilaWeb

Una xifra és una xifra i no té culpa. Però aquesta, pobra, sembla ben destinada a l’anomalia.

Perquè, des de la famosa exclamació del president Maragall, el 3% ha quedat directament associat a allò tan lleig de les comissions (els escarafalls que va provocar, per cert, són dignes d’anàlisi: ‘Vostès tenen un problema i es diu 3%’ era una frase-enigma que va trepitjar ulls de poll…).

Abans d’aquell significatiu moment parlamentari, però, la xifra en qüestió representava tota una altra cosa, val a dir, justament el contrari: la fi d’una indecència, d’un estratagema penós: la barrera.

Així és coneguda la cosa, al nostre sud: la barrera.

O, més concretament, que avui tot va de percentatges, la barrera del 5%.

Una barrera electoral és, en definició viquipèdica, la quantitat mínima de vots que necessita una llista electoral per a entrar en el joc del repartiment d’escons.

Al País Valencià, des de les primeres eleccions autonòmiques, es viu la peculiaritat de tenir, no pas el 3%, sinó el 5% com a mur per a la representació parlamentària. És un re-5%, de fet, perquè, per acabar de reblar el clau, no s’aplica per circumscripcions electorals: encara que un partit o coalició ultrapassi el fatídic 5% dels vots en una circumscripció, només aconsegueix escons si també el supera al conjunt de l’autonomia.

I això, com sempre passa en les coses del sud, no és caprici ni casualitat: aquest 5% ha servit i continua servint d’efectiu invisibilitzador polític i, durant molt de temps, ha impedit que les opcions nacionalistes tinguessin veu a les Corts. Ara n’ha deixat fora Esquerra Unida. Sempre penalitza cap a la mateixa banda (simplificant: premia la concentració de la dreta, penalitza la pluralitat de l’esquerra).

Derogar la barrera del 5% ha estat reivindicació històrica dels partits de progrés i de país (per posar-hi una etiqueta àmplia). És, de fet, una pura reclamació democràtica, de simple respecte, una garantia perquè tants vots com ara en queden fora tinguin també representació. I sistemàticament ha topat contra el mur de la majoria del PP (i, abans, del PSOE de Lerma), bastida precisament (no només, però també) gràcies a la providencial barrera.

Ara, però, aquesta majoria ja no hi és.

(Toquem ferro.)

I és cert que ja hi ha comissions d’estudi i compareixences. De fa un any, si no m’he descomptat. I de segur que tot té un procés i un mig i dues vores i nomenar una ponència i redactar un dictamen i impulsar una proposició de llei i etcètera.

Però és que el temps passa (vola!).

I encantar-s’hi té conseqüències.

Enlloc no s’ha escrit que ens hagi de tornar a caure a sobre la llosa del PP, però tampoc no diu enlloc que ens n’haguem deslliurat. Tot depèn, sembla, de marges estrets. Arribar a les properes autonòmiques amb la barrera tramposa intacta seria un autogol imperdonable.

Però no passarà, oi que no?

Oi que no?

Oi que no?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any