A les pantalles de tot el món torna Joc de trons. La mateixa nit en què es decidirà, finalment, qui seu a la cadira de la secretaria general del PSPV, comença la penúltima temporada de la sèrie famosa. Les analogies, del carrer Blanqueries estant, semblen fàcils. És clar que aquí no hi ha dracs ni ressuscitats ni relacions incestuoses ni el glamur d’aquella dama roja que sap fer bruixeries, ni res. Batalles sí. Amb una altra mena d’acarnissament.

Diuen que ‘winter is coming‘, però a la ciutat de València hi fa una basca de les que aplanen les pedres. De moment, qui s’acosta és l’hora en què tancaran oficialment les urnes. Fins a les vuit del vespre poden votar encara els 18.276 militants que formen el cens per a les primàries. Vora les torres dels Serrans, els turistes prenen orxata, fan selfies, coses així. Molt a prop, dins l’edifici que aquest vespre agafa aires de fortalesa assetjada, la temperatura s’eleva encara més. Ha començat el compte enrere. Hi ha camises blanques a la porta. Somriures tibants. Un periodista que fuma. Gent que va entrant i saluda amb fredor, amb efusió, segons el cas. I el bàndol.

Suor
A la seu del PSPV, al carrer Blanqueries de València, també hi ha una urna. De cartó. Només entrar, a mà esquerra. I gent que deambula. A sobre del taulell de recepció, un bol transparent ple de caramels amb el logo del partit. Van bé per a fer alguna cosa amb les mans, amb els nervis, quan no pots sinó deixar passar els minuts, desembolicar el caramel, tornar-lo a embolicar, estrènyer després el paperet buit entre els dits. ‘Tot el treball està fet’, comenta algú a algú altre.

Arriba Ximo Puig, envoltat de part del seu equip. El president de la Generalitat valenciana és, aquí, i avui més que mai, el ‘company Puig’. O ‘compañero‘. Segons. El secretari general en pugna pel càrrec. Semblava que no podia ser però li va sortir un contrincant per a les primàries del PSPV: amb l’auspici i el suport d’un Pedro Sánchez amb ganes de venjança (Puig havia participat en la seva caiguda i després havia donat suport a Susana Díaz), acotxat pel nou secretari d’organització del PSOE (el valencià José Luis Ábalos), el batlle de Burjassot, Rafa García, va presentar candidatura contra Ximo Puig. I va encendre totes les alarmes.

Mentre a la sala que haurà d’acollir el discurs del guanyador fan proves de llum i l’ambient s’escalfa, s’han fet les vuit del vespre. A baix, a recepció, comencen el recompte. I ràpidament queda enllestit. El resultat acabarà convertit en un mantra que, durant alguns minuts, repetiran amb eufòria els partidaris de Rafa García, representats en aquesta fase per Matías Alonso, responsable de memòria històrica del PSPV i antic regidor a l’Ajuntament de València: ‘Setenta y dos. Diecisiete, sententa y dos. Diecisiete’. És a dir, setanta-dos vots per a Garcia, disset per a Puig.

Algunes cares són un poema. D’altres, no. ‘Ximo està tranquil’, ens explica un altre militant. ‘I si ell ho està, jo també’. I és que, tal com ens aclareix, l’urna de Blanqueries és, sobretot, per a ‘militants que no tenen agrupació, apuntats directament a València i no pas a cap barri, potser a darrera hora. La majoria són Sanchistes’. No pensa que hagi de ser significativa. I no diu ‘Garciistes’, per cert. Tothom té clar entre quins dos contrincants és la pugna.

Ovació
La web del PSPV on s’han d’anar actualitzant les dades a mesura que avanci el recompte es penja de seguida. La informació anirà arribant pels telèfons mòbils i aprofitant els moments en què se’n reprengui el funcionament. No hi haurà sorpreses i, des de bon començament, demostrarà que, efectivament, aquell ‘setenta y dos; diecisiete’ no era representatiu.

Fins que arribi el definitiu 56,7 % a 42,3% que col·locarà Ximo Puig amb tranquil·litat al capdavant del PSPV, el vespre es mourà entre els 54 – 43 i els 57 – 41. Ningú no pronuncia el tòpic de la ‘nit llarga’ perquè el recompte avança ràpidament i perquè no hi ha grans oscil·lacions ni resultats ajustats.

L’ambient es relaxa i, mentre arriben els candidats per als discursos (el perdedor, a la sala petita; el guanyador, a la gran), hi ha temps per a les curiositats: saber que, a Morella, on Puig va ser batlle, hi ha hagut dos vots per a García (79 – 2), i que a Burjassot, on García és batlle, Puig n’ha tret 11 (134 – 11), o que a Torrent, on Pedro Sánchez va arrasar a les primàries estatals, ara hi ha guanyat Puig còmodament (168 – 81). El PSPV ha reivindicat la seva dinàmica pròpia: durant la campanya, Ximo Puig s’ha encarregat d’explicar-ho i repetir-ho a tothom qui ho volgués sentir. Ara els vots li donen la raó: aquesta elecció no es podia entendre ni pretendre fer funcionar en clau de PSOE. No era una ‘segona volta’ d’aquelles. Era una altra cosa. Pròpia.

Una mica abans de les 21.30, compareix Rafa García per reconèixer la derrota. Envoltat de part del seu equip, tots amb camises blanques, s’esforça per mantenir el somriure i diu que ja ha telefonat a Ximo Puig. Parla, sempre en castellà, de participació baixa (finalment serà del 71,8%) i ho atribueix a l’estiu. Tantes vegades com li preguntin per una possible integració a la pròxima executiva (els dies 28, 29 i 30 de juliol fan el 13è congrés, a Elx), tantes vegades respondrà que vol ‘un congrés fort, un congrés potent’ amb una executiva formada ‘pels millors i per les millors’.

I se’n van a la sala gran, que ja no és vermell-infern, per fer-s’hi fotos de grup i mantenir la compostura. Se senten aplaudiments. Cada vegada més forts. Arriba Ximo Puig. La primera salutació, per als rivals, que de mica en mica se sumen també (gairebé tots) a l’aplaudiment. Com que continua entrant gent i més gent, i mentre Puig acaba de pujar a l’estrada per a fer el discurs d’agraïment, els camises blanques desfilen, discretament i silenciosa, cap a la sortida.

El discurs de Ximo Puig és interromput diverses vegades per aplaudiments. Ell repeteix que volen un partit ‘d’esquerres, feminista, federalista, valencianista’ i els aplaudiments desemboquen en ovació. Amb crits de ‘President! President!’, i de ‘País Valencià! País Valencià!’, els assistents marquen perfil col·lectiu. I celebren, també, simplement, una victòria que, tal com el mateix Puig recordarà després, han forjat en una campanya intensa que els ha fet recórrer de punta a punta el País Valencià.

Traca
Ja en conferència de premsa, i mentre un centenar llarg de militants es va aplegant al carrer i encenent alguna traca (no caldria, sinó), Ximo Puig explicita que se sent ‘absolutament reconfortat amb el resultat’ i recalca que aquesta victòria els permetrà ‘ser més PSPV i tenir més pes en el projecte federal’.

No deixa passar l’oportunitat de repetir la idea que ha anat escampant sistemàticament durant la campanya de les primàries, que volen ser ‘un projecte majoritari en la societat valenciana, que vaja més enllà del partit’. I, en clau interna, llança també un subtil dard: preguntat si té intenció d’integrar la candidatura de García a la nova executiva, i després del general ‘creixement amb les idees vàlides de totes bandes’, diu que ‘tal com ha fet Pedro Sánchez, no hi haurà quotes a l’executiva’. Davant dels militants ja havia pronunciat una frase pensada: ‘El PSPV ja no és un partit de famílies, sinó un partit que pensa en les famílies valencianes.’ En tot cas, Sánchez no va guardar cap lloc a l’executiva estatal per als derrotats en aquelles altres primàries. Ara Puig diu que se sent ‘amb la mateixa llibertat que Pedro Sánchez a l’hora de decidir’.

Des de la mateixa sala de premsa, Ximo Puig ha de sortir a la finestra a saludar. La gent de les traques li ho demana. Més ovacions. I una altra vegada, que a la primera no han sortit bé les fotografies. Tothom està content. Tothom? La dona que, dins d’un cotxe blanc pretén travessar la multitud, fa un gest cada vegada més sorrut. Prova de passar tant sí com no. Toca amb el morro del cotxe qui això escriu. Mou els braços amb impaciència. Sembla enfadada. Calma, senyora, que farà mal a algú. Darrere hi ha el conseller Vicent Soler. I una gentada. No ho veu, que no pot passar?

Vist des de fora, sembla una veïna enfadada. Però no. Quan finalment la gent s’esponja i el cotxe pot acabar de sortir, els companys de partit la identifiquen: era Pilar Marco, secretària de José Luis Ábalos.

No tothom està content, aquesta nit, a Blanqueries.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]