Són les sis del matí. Davant de casa, l’espera un cotxe fosc amb els vidres tintats. Té una antena més prominent que les que porten els cotxes que encara en porten. Al costat del cotxe, dempeus, una mossa de paisà aguaita a banda i banda del carrer. S’obre la porta de la casa. En surt el president amb texans i una camisa blanca. Ja es canviarà a palau. Als Canonges hi té un armari amb vestits, americanes, camises i corbates per a qualsevol ocasió.

Poc després de les set, arriba el cotxe del president a palau. Aparca a les cavallerisses i el president enfila les escales cap a la galeria gòtica. Abans d’anar al despatx, travessa el pont del carrer del Bisbe que uneix el palau amb la Casa dels Canonges. És un matí fred perquè el sol encara no ha escalfat l’ambient. A l’estança presidencial, el president pren un cafè sense sucre i es vesteix per a l’ocasió. Avui no és un dia qualsevol.

A les onze seran convocats –amb tan sols mitja hora d’antelació– els mitjans de tot el país i els forasters que han enviat equips especials per seguir els esdeveniments polítics més importants d’Europa. El govern signarà el decret de convocatòria del referèndum d’independència i el president oferirà una conferència de premsa al Pati dels Tarongers davant el bust del president Macià.

Avui és dilluns 4 de setembre. Fa poc més de dos mesos que el parlament va aprovar la llei de referèndums que dóna cobertura legal al govern. Evidentment, com ja era sabut, el govern espanyol va impugnar la llei aprovada al parlament pocs minuts després del ple. El fiscal va demanar l’encausament de la presidenta Forcadell i tots els diputats que havien votat a favor de la llei –entre els quals, sis diputats de CSQP. El Tribunal Constitucional, en una reunió extraordinària l’endemà del ple del parlament, va suspendre la llei i va aprovar una providència advertint el president, els consellers, els secretaris de departament i els diputats que qualsevol desplegament de la llei o acció que hi tingués relació seria motiu d’encausament per desobediència i prevaricació, considerats delictes greus.

El govern es reuneix a les deu per rebre les últimes instruccions del president i del vice-president sobre com caldrà actuar fins a l’1 d’octubre, data del referèndum. Tots els consellers s’han conjurat per fer-lo possible. Saben què s’hi juguen. Però si han arribat fins aquí és perquè ja eren conscients del risc i de les conseqüències del compromís democràtic del 27-S. De mica en mica, van arribant tots al Saló Daurat, on els esperen la gran taula rodona del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana i el mural d’Antoni Tàpies, que ret homenatge als redactors de les quatre grans cròniques medievals.

El president i el vice-president dinen acompanyats d’alguns dels seus col·laboradors principals a la Casa dels Canonges. Els han preparat un dinar lleuger perquè saben que la tarda pot ser moguda. Quan encara no han acabat el segon, arriba el secretari del govern visiblement preocupat. Mira el president i diu: ‘Us vénen a buscar.’

—Qui? –demana el president.
—La policia –respon el secretari.

El president mira el vice-president i la resta de comensals aixecant les celles. Fa cara de no creure-s’ho. Però ja s’ha alçat de la cadira i surt a rebre la comitiva d’agents. L’esperen al palau. L’hospitalitat –que no s’abandona ni en moments com aquest– ha fet que l’equip del president instal·lés aquells intrusos al saló de la Mare de Déu de Montserrat, avantsala del despatx del president. Quan hi entra el president, s’alcen quatre agents sense uniforme. El president els demana què han vingut a fer. I un li anuncia que tenen una ordre de detenció.

Mentrestant, a la porta del despatx s’han presentat el grup de mossos d’esquadra que asseguren el Palau. El president els mira, veu que esperen alguna instrucció, però els demana que no intervinguin. El president pregunta als agents de la policia espanyola on el portaran i qui ha emès l’ordre de detenció. Ve directament de Madrid, li diuen. De dalt de tot. ‘Tenim ordres de portar-lo a l’Audiència Nacional’, afegeixen. El president demana la presència dels advocats de la Presidència.

Són les set del vespre. Davant el Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, no hi cap ni una agulla. Hi és tothom. Bé… tothom, no. Les places dels ajuntaments de totes les ciutats i pobles del país són plenes de gom a gom. Els mitjans internacionals despleguen unitats mòbils amb aquelles antenes parabòliques per a connectar en directe amb els seus informatius. Han detingut el president de Catalunya.

L’escàndol és considerable. Alguns governs europeus han emès comunicats condemnant la detenció del president. No hi ha cap televisió del món que no n’hagi parlat en els seus informatius. Hi ha molta confusió sobre les intencions de l’estat espanyol respecte del president. El deixaran anar? Volen enviar-lo a la presó? L’ordre de detenció és justificada pels delictes de desobediència i sedició.

L’endemà, els carrers i el transport públic són buits a primera hora. Partits i entitats democràtiques han fet una crida a una vaga indefinida. Alguns piquets tallen les carreteres més importants del país. La Jonquera és paralitzada. També les vies d’entrada des de Saragossa. Alguns activistes han ocupat les pistes de l’aeroport del Prat. Els trens i els metros no funcionen.

Cap a migdia, els carrers i les places principals dels pobles i ciutats tornen a omplir-se de gent amb senyeres i banderes estelades. Les pancartes clamen ‘de-mo-cra-cy’ i ‘We want to vote’. El vice-president va assumir ahir el control del govern. Els consellers van passar el vespre al palau. Aquest matí s’ha convocat una reunió del govern, els diputats del parlament i els representants de les diputacions i els ajuntaments de tot el país. Estan decidits a mantenir la convocatòria del referèndum i a fer-lo possible.

PS: No vull cap mal al president Puigdemont. Potser aquesta no és la situació més probable. Però tampoc no és descartable. Per tant, seria bo que la mentalitat de qui vulgui que es faci el referèndum vagi acceptant que hi ha moltes hipòtesis possibles. Arribats on som, és evident que no hi ha cap alternativa. El referèndum s’ha de fer. Fins i tot algun acte repressiu d’alta intensitat ha de tenir la resposta més valenta de totes: fer el referèndum i una participació contundent. Espanya no deixarà que Catalunya se’n vagi sense haver exhaurit totes les possibilitats. No hi estalviaran ni por ni repressió, si creuen que és la manera de frenar el compromís de llibertat i democràcia dels catalans. Per això no es pot anar amb el lliri a la mà. Cal preveure totes les possibilitats i preparar-se per continuar avançant.

@PereCardus, periodista

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]