Josep Pich Mitjana (Manresa, 1967) és professor d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra. Doctorat amb una tesi sobre Valentí Almirall, aquests darrers anys els seus estudis s’han centrat en el període comprès entre el 1870 i la guerra de 1936-1939, amb un interès creixent per la premsa i especialment per la satírica. Un dels seus darrers objectes d’estudi ha estat la publicació satírica que ell considera millor: el Be Negre. Juntament amb Josep Contreras i David Martínez Fiol, preparen un article sobre aquesta revista que publicarà la revista Afers i que porta per títol ‘Somriures abans de la tempesta’. S’hi analitza tant la publicació com la figura del director, el periodista del Bages Josep Maria Planes, que considera una figura cabdal del gran periodisme català de l’època. Planes fou assassinat per un escamot de la FAI poc després de començar la guerra de 1936-1939 per haver denunciat l’assassinat de Miquel Badia, dirigent d’Estat Català, la facció mes independentista d’ERC. Amb la mort de Planes a la carretera de l’Arrabassada es clavaven set trets al cap al periodisme d’investigació al nostre país. Planes no havia fet gaires amics, perquè El Be Negre havia repartit estopa a tort i a dret, però en només dotze anys havia fet una carrera fulgurant en el periodisme contemporani. Ara ens queden tres llibres seus que en recullen els articles i una web  extraordinària dedicada a la seva figura.

 

El Be Negre , la premsa satírica  s’acaba, com tantes coses, amb l’arribada de la guerra…
—Sí. La guerra acaba el periodisme en català, o si més no el periodisme en català, professional i de gran difusió, però també s’acaben molts periodistes, que o s’han de reconvertir i signar amb pseudònims, o són depurats, o passen a la premsa feixista amb molta menys llibertat creativa. Hi ha l’excepció de Josep Pla i la gent del grup Destino, Gaziel a La Vanguardia i Xammar que no torna de l’exili. Parlem de tres grans homenots. Per a mi Planes hauria estat el quart en discòrdia. I no entraré a discutir si Pla era espia o no i el seu grau de compromís amb el règim. Pla era un periodista internacional de primer ordre que es disfressa de pagesot de l’Empordà per blindar-se i no mostrar el Pla europeu que dominava llengües, preveia a la perfecció què passaria i era un gran cronista. En canvi, sí que desapareix per a sempre la tradició de la premsa satírica en català, que va del 1870 fins al desembre del 1938 i que no es recuperarà fins molt recentment. També es perd bona part de la tradició del periodisme d’investigació iniciat per Planes i es perd perquè li acaben fotent set trets al cap.

—Qui eren els lectors del Be Negre?
—El llegien segur els de la Penya de l’Ateneu i una classe mitjana cada vegada més àmplia i no sols barcelonina. Però heu de pensar que a l’època molta gent encara no sabia llegir. Ara el podem llegir nosaltres perquè tot és digitalitzat i penjat a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues de la Biblioteca de Catalunya (ARCA).

—I en quin espectre polític l’hem de situar?
—D’alguna manera s’hauria de vincular amb el grup d’Acció Catalana d’Amadeu Hurtado, Rovira i Virgili i companyia, però els del Be Negre no feien amics ni entre els seus. A tots els deixen verds quan cal, per bé que sense tanta mala bava. La revista tenia dues bèsties negres que trinxen. Em primer lloc, els escamots d’Estat Català, fins que després es faran amics i afluixen. I després fustiguen tant la FAI –i en part la CNT– pel que fa a l’extrema esquerra com a la Falange per l’extrema dreta. Eren anticlericals, però molt més moderats que la Tralla. Seguien un model francès republicà laic i de tarannà progressista.

Feien tan pocs amics que en Planes va anar de poc que no es bat en un duel amb el batlle de Barcelona…
—És que es van atrevir a publicar que la dona de Jaume Aiguader, una pintora, li feia el salt, i allò era intolerable. Planes es va haver d’amagar a la masia familiar, a Sant Mateu de Bages, perquè l’alcalde l’havia reptat a duel i el seus padrins són ni més ni menys que en Companys i en Dencàs. Es decideix que es farà un duel a primera sang amb espasa i en Planes comença aprendre esgrima per si de cas.

—I com va acabar?
—Que el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, se n’assabenta a València i diu que això no pot ser. Aiguader volia el duel igualment i Macià estava disposat a organitzar-lo, però llavors els padrins es barallen amb ell i li diuen que no l’ha de fer i al final no es fa. Això que sembla banal ocupa un capítol sencer de les memòries de Lletés i es pot seguir amb pèls i senyals. Ha estat un dels descobriments de l’article.

De fet, heu emprat moltes memòries de l’època, un document sempre controvertit pel punt de subjectivitat que contenen, no?
—Parlem d’egodocuments i, és clar, tenen un gran punt de subjectivitat. Però sense les memòries dels testimonis directes hi ha moltes coses que seria impossible de saber. Sort que en tenim unes quantes que es complementen entre sí, especialment les de Lletés i les de Tísner, de dos moments concrets diferents de la publicació. A més a més, passa una cosa, tothom que participa en el Be Negre n’està realment orgullós i el reivindica. Els qui fan el DIC, per exemple, no en diuen res i se n’amaguen. El Be Negre era un diari de culte, progressista i proper als més progressistes de la Lliga i als més moderats d’ERC. Per exemple era detestat per Estat Català, per la FAI i pels feixistes.

Josep Maria Planes

Curiosament, Planes acaba essent molt amic de Miquel Badia, d’Estat Català, l’anomenat ‘capità Collons’. I és cert que qui mata els germans Badia és Justo Bueno i el seu escamot de la FAI, però també hi ha qui diu que el lloc on trobar-los el facilita el president Companys…
—No en tinc cap prova documental.

Però…
—Però es cert que en Miquel Badia i en Companys s’odiaven profundament, més enllà de la política, per un motiu de faldilles. No es pot assegurar que Carme Ballester, la segona dona de Companys, i Miquel Badia haguessin tingut un afer abans i que acabés preferint en Companys, però  hi ha molts rumors que ho indiquen i alguns ho han defensat. Una cosa que sí que sabem és que Justo Bueno i el seu escamot de la FAI reivindiquen l’assassinat perquè ho expliquen a Tísner i li diuen que si ho publica és home mort. I la primera cosa que fa Tísner és publicar que en Justo Bueno l’ha visitat i li ha explicat la mort dels germans Badia i la seva implicació.

—I encara hi ha més coses rares en l’assassinat…
—Sí. Els maten justament el dia que van desarmats perquè han portat la pistola a reparar. És clar que Badia sempre anava pel mateix carrer de Muntaner a una tertúlia que tenia i que no va ser gaire curós amb la seva seguretat. I també és ben cert que a Companys no el degué entristir gens ni mica la mort de Badia. Ara, d’aquí a dir que hi era al darrere… També és cert que Badia volia fer dimitir en Companys de president al preu que fos, i això ho sabia tothom.

—Josep Maria Planes el maten precisament per haver denunciat els anarquistes de la FAI i acusar-los del crim. Valentia?
—O una gran imprudència pròpia de l’edat que té. Explica el crim i fa una acusació directa. Planes és un transgressor que té una gran trajectòria que li permet d’estar al mateix nivell que Pla, Gaziel i Xammar i podia haver entrat a l’Olimp dels millors periodistes europeus de la seva època. No tenia ni trenta anys i era un dels millors periodistes del continent, però el maten.

Però ell ja se l’havia jugada abans, quan va fer la seva mítica sèrie sobre els gàngsters de Barcelona acusant directament alguns membres de la FAI de ser lladres.
—Sí, no tothom de la FAI era gàngster, però molts gàngsters eren de la FAI. Lletés ho explica molt bé en les seves memòries: Planes era un noi molt jove que estava en un període de gran ambició política i això és el que pot explicar l’amistat amb Miquel Badia. Badia era el cap de la policia de Barcelona i passa informació dels gàngsters, una informació que només podia provenir d’ell. Deien que Badia era la rauxa i Planes el seny. Planes no era un bon orador, però tenia una gran capacitat intel·lectual, molt superior a Badia, i tots dos junts podrien haver arribat molt lluny. Això explica els articles del 1934, que aconsegueixen avortar un primer intent de matar Miquel Badia i expliquen la croada del 1936 de Planes, perquè quan et maten un amic t’emprenyes una mica.

Justo Bueno, assassí dels germans Badia

Tísner també ho denuncia…
—I ell no era amic de Badia, ni tan sols li queia be, però diu que no es pot acceptar la mort d’un policia pel fet de ser un policia. També explica que es va fer del PSUC i que uns mesos després es va trobar al front Justo Bueno, que li va dir textualment: ‘Sort que som al mateix bàndol. Fa uns mesos jo t’hauria vingut a buscar per matar-te.’ Perquè havia explicat l’encontre a la redacció on admetia la mort dels Badia. El fet curiós és que tots dos ho denuncien a la publicació seriosa en la qual treballaven, Tísner a la Rambla i Planes a la Publicitat. Potser això era massa gros per al Be Negre, que en canvi no havia dubtat a demanar la il·legalització de la Falange i de la FAI.

D’on prové el vostre interès per la premsa satírica?
—La meva tesi va ser sobre Valentí Almirall, que d’alguna manera és el creador d’una de les grans publicacions satíriques de casa nostra, la Campana de Gràcia. En vaig estudiar els orígens i em vaig trobar treballant ben aviat en la història de la premsa, de la qual la satírica n’ocupa una bona part. També vaig codirigir la tesi de Josep Contreras, que estudia les publicacions de la segona república i he fet articles i estudis sobre algunes d’aquestes publicacions, com ara el DIC, Defensa dels Interessos dels Catalans.

Aquesta era molt de dretes, oi?
—Efectivament, era una publicació molt de dretes, però de dretes nacionalistes. Llavors em faltava encara investigar sobre el Be Negre perquè tothom que n’havia parlat n’assenyalava una característica essencial: la qualitat la feia molt superior a les altres.

I és realment així? També dieu que el referent, el model en què s’inspiren, és la revista francesa Le Canard Enchainé.
—Sí, el nivell de qualitat del Be Negre és realment molt alt, i crec que això es deu en bona part a la figura de Josep Maria Planes, el director. També penso realment que segueix la trajectòria de la revista francesa, però només com a model, no pas per copiar-la: aplica a la realitat catalana una versió pròpia de l’humor francès per crear un model molt digne i un producte català que hauria pogut continuar fins als nostres dies si la guerra no hagués arribat. Tot i això, va fer poc més de dos-cents números, mentre que publicacions com la Campana de Gràcia o l’Esquella de la Torratxa superen els tres mil. Per una altra banda, és complicat de llegir-lo perquè tots els textos tenen dobles sentits i s’ha de conèixer una mica el període i l’època.

Era una revista molt intel·ligent…
—Ho era tant que la redactaven a l’Ateneu Barcelonès. Però és que cal mirar qui la feia. Hi havia Josep Maria Planes com a director, Àngel Ferran com a redactor, Francesc Fontanals (Soka) com a dibuixant, Rossend Llates, Valentí Castanys com a dibuixant, Avel·lí Artís-Gener (Tísner) que hi escriu i hi dibuixa, Sempronio, Ernest Guasp, Josep Maria de Sagarra els primers anys; després, Joan Cortés i Vidal, Manuel Amat, Joaquim Muntañola, Josep M. Xicota, Carles Sindreu, Enric Fernàndez i Gual, Salvador Mestres, Feliu Elias (Apa) i Romà Bonet (Bon); i en els darrers temps el gran Eugeni Xammar, que signava Peer Gynt uns articles demolidors extremadament independentistes. Molts havien de fer feina també en més mitjans de l’època perquè eren professionals del periodisme. Però el nivell era altíssim. Com a curiositat, val a dir que a la immensa majoria els pagaven per centímetre de paper publicat.

Bé, ara la publicació té una segona vida a internet. La coneixeu?
—Sé que existeix, però no hi estic enganxat. Però em fa gràcia saber que té una segona vida.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]