Jordi Solé: ‘Les pressions espanyoles perquè no ens rebessin eren el pa de cada dia’

  • Entrevista al nou eurodiputat d'ERC, en substitució d'Ernest Maragall, i fins ara secretari d'Exteriors del govern

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
03.01.2017 - 02:00
Actualització: 03.01.2017 - 07:43

Jordi Solé començarà dilluns vinent una nova etapa com a diputat d’ERC al Parlament Europeu, on substituirà Ernest Maragall, a mig mandat. Aquest últim any ha ocupat el càrrec de secretari d’Exteriors de la Generalitat, al departament que dirigeix Raül Romeva. I ha tingut prou temps de veure com l’estat espanyol mirava de desactivar els passos que feia la Generalitat en la internacionalització del procés, fent ús dels seus serveis diplomàtics o bé del Tribunal Constitucional.

El Tribunal Constitucional pot entrebancar l’acció exterior de la Generalitat?
—La suspensió parcial de la llei d’acció exterior no afectarà gens la política exterior del nostre govern, com tampoc no va afectar la suspensió de la secretaria d’Exteriors.

Però la sentència sí que invalida el contacte diplomàtic, la relació bilateral amb els altres estats.
—Però el govern té moltes maneres de mantenir el contacte amb els altres governs i càrrecs polítics. Hem de millorar la posició del nostre país al món, no solament en termes polítics, sinó econòmics, de recerca, lingüístics, culturals i socials, i això no deixarem de fer-ho, per una via o per una altra. La diplomàcia, amb tot el sentit de la paraula, la farem quan tinguem el nostre estat, sense cap mena de restricció. Però això no vol dir que ara deixem de fer el que hem vingut a fer.

I com ha anat fins ara el contacte que heu tingut amb governs dels altres estats?
—Aquest últim any hem volgut informar la comunitat internacional tan directament com fos possible sobre tot allò que passa al nostre país, i sobre els motius i les etapes a seguir de la nostra revolta democràtica. Ho hem fet de vegades d’una manera més directa i de vegades no tant. I diria que el resultat és positiu, sobretot tenint en compte que hi ha un govern de l’estat que ha intentat que no féssim tot això.

Com ho ha intentat?
—Suspenent la secretaria d’Exteriors. I fent molta pressió sobre possibles interlocutors nostres perquè no ens rebessin, perquè no hi hagués reunions, perquè no hi hagués actes….

Aquesta pressió us l’han feta saber aquests interlocutors?
—Alguns sí.

I què n’opinaven, de les pressions?
—És una situació molt incòmoda per a ells, i en la majoria de llocs molt difícil de comprendre, perquè que algú de fora vingui a demanar o fins i tot a exigir en alguns casos a un govern o a diputats que no es trobin amb segons qui és difícil d’acceptar per la majoria de governs i de partits.

Quins exemples n’hi ha?
—Algun dia posarem exemples concrets, però ara no seria prudent. Però aquestes pressions perquè no ens rebessin els nostres interlocutors han estat el pa de cada dia, han estat habituals. I malgrat això hem aconseguit trobar-nos amb molta gent.

Entre aquests interlocutors heu trobat qui barregés el procés català amb els populismes en auge a Europa?
—Aquesta ha estat una part de la nostra feina. Ens expliquem per fer conèixer de primera mà la nostra versió sobre què passa, però també per mirar de trencar estereotips que algú s’ha fet perquè no s’ha informat bé o perquè algú l’ha informat malament.

Us hi heu trobat, doncs?
—Sí, en alguns casos ens hi hem trobat. Estereotips com ara que això és un moviment insolidari, de base econòmica, i només voleu deixar de subvencionar uns altres territoris i per tant sou uns egoistes. Aquest és un dels estereotips que es fan servir, però cada vegada menys, perquè cada vegada es coneixen més bé les raons del procés. Un altre estereotip és el que diu que això és un nacionalisme populista, carca, de la vella escola. I hem d’explicar que això no té res a veure amb els nacionalismes populistes i excloents que desgraciadament guanyen terreny a Europa. I hem de dir-los que és un moviment de base cívica, popular, que Catalunya és un país obert i acollidor. I que la definició de català és molt oberta. Però el gran canvi d’aquests darrers mesos és que no ens hem trobat tant aquests estereotips.

A Brussel·les el problema català no deu ser rebut amb els braços oberts, i menys en aquest moment de crisi profunda de la UE.
—Val més que no esperem que el context internacional i europeu estigui tranquil i que sigui una bassa d’oli, perquè això no arribarà mai. Tot el que ha de passar a Europa aquest any és una variable a tenir en compte, però no pot ser la variable decisiva, que és el mandat democràtic que tenim, el compromís adquirit per les institucions del país, per una majoria parlamentària i pel govern… I, per tant, complir aquest compromís. És cert que no hi ha ningú que salti d’alegria per la nostra reivindicació. Però és un deure que la ciutadania ha donat a la majoria parlamentària i al govern, i ho hem de fer.

Com s’aconsegueixen nous aliats per al procés, en un moment que els referèndums no tenen bona premsa?
—Projectant una imatge del país i del procés positiva, en el sentit que és una reivindicació d’arrel democràtica i àmpliament compartida. Explicant que ens hem anat carregant de raons, que hem anat acumulant cops de porta i greuges; que tot això no ha passat d’avui per demà i que estem molt legitimats per fer-ho, i que serem un soci fiable de la comunitat internacional i de la UE.

I que sigui un procés sense acord amb l’estat?
—La comunitat internacional entén que no ens pot demanar impossibles. Ens avenim a mirar de pactar les coses, però si no hi ha ningú que vulgui pactar amb nosaltres no ens poden dir que esperem el dia que tinguem possibilitats de pactar això. I menys si no hi ha hagut cap voluntat realment d’encarar una demanda política per part de l’estat. La comunitat internacional també veu que la unilateralitat no és la millor opció, però no ens poden demanar impossibles.

Quins són els estats amics?
—No m’agrada fer aquesta mena de llistes…

Però hi ha estats que entenen més el missatge.
—Podem parlar d’estats que tenen una cultura democràtica més sòlida, que tenen experiències pròpies d’autodeterminació….

Els països bàltics, Suïssa, els nòrdics…?
—Al final acabarem fent la llista! Països de mida mitjana, que tenen molt clar que una part del seu progrés depèn de cooperar i col·laborar amb els altres estats europeus.

Amb aquests hi heu tingut més bones sensacions.
—És més fàcil en uns llocs que en uns altres de trobar complicitat.

En les mostres de suport a Forcadell ja vam poder veure una llista, un cert mapa dels estats on hi ha més complicitat.
—Sí, però més enllà que a priori hi hagi països que puguin sentir més simpatia pel que fem, no tinc cap dubte que tothom, estats més petits i més grans, amb una cultura democràtica més sòlida i menys sòlida, estats de més amunt i de més avall, tots, s’acabaran adaptant a la decisió democràtica que prengui aquest país.

Des d’Afers Exteriors heu fet contactes perquè la Catalunya independent pugui tenir un crèdit pont per finançar el moment zero?
—No, no és una feina que pertoqui, que hagi pertocat a la meva secretaria.

Però això farà falta, oi?
—Això podria ser un element dels primers mesos que serà molt important, sí.

Es parla molt d’Israel. Ha de venir d’allà?
—El món és molt gran i els mercats financers i els actors financers no tenen pàtria.

No em direu si el govern ha avançat a lligar el crèdit pont?
—No, perquè no formava part de les meves responsabilitats.

Com és que en ple procés el secretari d’Exteriors deixa el càrrec a mig mandat?
—A mi em van demanar que agafés la responsabilitat de la secretaria, sabent que només podia ser per al 2016, perquè anteriorment tenia el compromís de rellevar Ernest Maragall ara. Això ho sabia el conseller quan m’ho va proposar. És un relleu que hem fet amb la Maria Badia, que ha estat tot aquest any directora general de Relacions Exteriors i que coneix perfectament la feina que hem fet. És un relleu molt fàcil i molt natural i no hi haurà cap trencament amb la feina feta.

Quins consells us ha donat Ernest Maragall?
—Ell ha aplicat molt bé la premissa que fent una feina rigorosa i tenaç a favor de qüestions europees, des d’una visió europeista, i, al mateix temps, projectes una bona imatge del teu país i una vocació d’implicació del teu país en la construcció europea. Això ha fet ell; ha deixat una bona empremta.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any