Jordi Serrano, rector de la UPEC (fotografia: Jordi Carreño).

Jordi Serrano i Blanquer (1958) és l’actual rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) que començarà la setmana que ve amb aquest lema: ‘En l’interval sorgeixen els monstres.’ El programa inclou la visita del polític gallec Xosé Manuel Beiras, un debat entre Gerardo Pisarello i Joan Manuel Tresserras i un acte per a recordar els cent anys de la revolució bolxevica, per exemple. Llicenciat en història, de jove Jordi Serrano fou militant del PSUC, després va ser director de la Fundació Ferrer i Guàrdia durant vint-i-un any (1987-2008) i va estar molt vinculat als moviments laics del país. Per a parlar d’actualitat política, Serrano visita la redacció de VilaWeb.

L’1 d’Octubre anireu a votar?
—Sí, és clar. Ara, sóc dels que creuen que no ens el deixaran fer.  Però sí, penso que l’any 2010 es trenca una trajectòria. I en paraules de Pérez Royo, que el vam tenir l’any anterior a l’UPEC, la sentència del TC va ser un cop d’estat contra la constitució espanyola. Jo també ho crec: és un punt sense retorn. I, a partir d’aquí, no hi ha altre full de ruta federalista. No hi és. La tercera via era l’estatut de Maragall. I jo era un sincer defensor d’aquest estatut del 2003 al 2006. És l’intent que vam fer de reformar l’estatut. Doncs resulta que ens el bombardegen després d’un referèndum. Noi, a partir d’aquí, som en un carreró sense sortida que han creat els poders fàctics a Madrid. Som en una crisi del règim del 78. I jo aniré a votar perquè penso que accelerarà el procés de canvi de règim del 78.

I què votareu?
—L’1 d’octubre votaré sí. Jo vaig participar en l’Assemblea de Catalunya, en representació de l’Assemblea Democràtica de Sabadell. I el dret d’autodeterminació hi era. I va haver-hi una època que es va dir: home, hem aconseguit moltes coses a la transició, ara millor esperar. Però ara, què més hem d’esperar? A mi m’agradaria veure una república. Que no és allò que havia pensat anys enrere? No. Que no és una república espanyola amb un estat català federat? No. Però jo sóc historiador i sé que la història no va com un vol. La història va com va. I sóc molt optimista, en aquest moment. Pensa que fa uns anys el lema de la UPEC era ‘Resistències’. Anaven mal dades. L’hegemonia dels valors de dretes era bestial. Bestial. En canvi ara a Catalunya hi ha hagut  un canvi d’hegemonia. Hi ha hagut dos moviments de dissidència: el 15-M i el procés. Que en realitat són dues cares de la mateixa moneda: volem construir i decidir com viure. I aquesta és una idea molt republicana. I entre republicans hauria de ser fàcil posar-nos d’acord.

He llegit el vostre bloc. I darrerament sembla com si volguéssiu acostar el món dels comuns i els independentistes.
—Jo escric una mica de tot, i darrerament he escrit bàsicament sobre republicanisme i independentisme, sí. L’independentisme no sap que és federalista. I és un error molt gros. Perquè l’independentisme ve del federalisme, i de Pi i Margall. I el nexe d’unió és Pi i Margall. Passa que la gent no ha llegit bé Pi i Margall, un federalisme que sempre va de baix a dalt. I que diu que és la persona la que s’autodetermina, i s’autodeterminen els municipis, que es federen amb qui volen, i construeixen estats. El republicanisme federal volia construir un estat català. Per això considerar que el republicanisme federal del segle XIX no era catalanista, a mi em revolta. Si la Primera República hagués durat quatre anys aquí segurament hauríem tingut un estat català presidit per Clavé. O Cerdà. I això no ho sap ningú. I ens hauríem estalviat molts problemes. I amb una constitució com la de l’any 1883, què van fer els republicans federals: una constitució per Catalunya. Una constitució sinal·lagmàtica.

Sinal·lagmàtica?
—Vol dir sense pressions. És a dir, l’actual constitució espanyola és just la contrària. Feta sota pressió. Aquella altra volia ser una constitució que la volguessin els ciutadans, que aleshores es federen amb Espanya, o Ibèria, i després amb una federació socialista, o comunista, europea o mundial. Són paraules de Josep-Narcís Roca i Farreras, que segons el meu parer és el primer independentista català. Un republicà federal. Aquí, havent-se perdut la memòria històrica, en aquests moments tenim un fals debat entre comuns i independentistes. Perquè a l’hora de la veritat tots dos són republicans, tots dos estarien d’acord que són les persones que s’autodeterminen, i tots dos estarien d’acord que no hi ha res que pugui impedir a les persones de decidir el seu futur. I com s’organitzen. I a partir d’aquí crec que hauria de ser molt fàcil d’establir unes aliances entre totes les esquerres catalanes.

El món dels comuns, què farà?
—No tinc bola de vidre. Què passarà no ho sé. Ara, si vols liderar has d’anar al davant. Ho repetiré: si vols liderar, has d’anar al davant. Sé què dic. Aquí hi ha hagut un canvi d’hegemonia en la mentalitat del poble de Catalunya. Un canvi cap a l’esquerra. Veiem un esfondrament brutal del suport cap a opcions de dreta. D’oportunitats com aquesta, no n’hem vistes pas tantes. Per això crec que els comuns i la CUP haurien de demanar d’entrar a govern.

Tots dos?
—És clar. Ens trobem en un moment crucial de la història de Catalunya, o en un moment com un altre? Perquè si és un moment com un altre, si tot plegat és per a guanyar un diputat o dos, el poble de Catalunya s’emprenyarà molt. Encara més. Si aquest procés es frustra, no dic que es perdi, si aquest procés es frustra per la competència dels dirigents, l’alternativa seria una extrema dreta nacionalista catalana.

De Puigdemont, què en penseu?
—Puigdemont no és Mas, i Comín no és Boi Ruiz. I la Convergència i Unió es va ensorrant davant els nostres ulls. L’enquesta que es va fer per a la fundació del PDECat deia que el 32% són socialdemòcrates. Per què? Perquè la gent s’ha adonat que amb el neoliberalisme es viu pitjor.

Convergents antics i anticonvergents. Els dos grups que no accepten l’adéu de convergència.
—Hi ha elements objectius i jo em considero d’una esquerra lliure pensadora que intenta raonar: CiU havia arribat a tenir 72 diputats. I si hi hagués eleccions ara les enquestes diuen que no arriben a trenta. Aquí hi ha hagut un canvi molt important. Normalment les esquerres som molt crítiques. Doncs de tant en tant també hem de veure que segons quines coses s’han fet bé, a Catalunya. Per exemple, tot el descontentament arran de la crisi, en comptes de transformar-se en una cosa d’extrema dreta i lamentable, com a quasi tot arreu, aquí es transforma en opcions progressistes. Doncs diguem-ho: està molt bé.

He vist que heu estat molt vinculat al laïcisme.
—He estat director de la Fundació Ferrer i Guàrdia vint-i-cinc anys. Secretari general del Moviment Laic i Progressista. Aquest és un debat que sortosament anem guanyant. Jo vaig escriure aquell llibre que diu que Catalunya ha deixat de ser catòlica. Els casaments catòlics no arribarien al 8%. Això passa perquè les generacions educades en llibertat s’expressen en llibertat. Els qui creiem en l’educació com a motor de transformació social també hem de pensar que una educació nacionalcatòlica i feixista també té efectes. Si és bona, té efectes. Si és dolenta, també. Però tant en el procés català com en el cas del 15-M hem vist com arribava la fi de la por.

Hi ha una cosa que no veig clara: per què l’esquerra actual és tan crítica amb el cristianisme i tant poc amb les altres religions?
—Quasi tots aquests conflictes que semblen nous, ja els hem tinguts. Aquí, fa anys, una jove que a vint-i-pocs anys quedava vídua la fèiem anar negra de dalt a baix tota la vida. No en dèiem nicab, però oi que ens semblava aberrant? Doncs no sé per què no hem de jutjar amb els mateixos ulls, ara, als que fan això mateix en una altra religió. La gràcia dels catalans és que hem liquidat una part de la cultura catalana. El maltractament a les dones, per exemple, que surt als refranys de l’Amades. Què hem fet? Deixar de ser catalans en aquest punt. Doncs aquest mateix criteri hem d’aplicar amb els altres. I si ens  definim, definim-nos al costat de les dones valeroses que s’oposen a l’opressió. Vigilem perquè si no deixem la laïcitat en mans de l’extrema dreta.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]