Jordi Basté a l'estudi de RAC1 (fotografia d'Albert Salamé).

El periodista Jordi Basté condueix i dirigeix ‘El món a RAC1‘ des de fa deu anys. És el programa líder de la ràdio catalana. La temporada vinent tornarà a ser al capdavant del programa. Diu que no ser-hi seria com escriure un llibre i no poder fer el capítol final. Ho diu en referència al procés d’independència, que hauria de fer el tram final amb el punt d’inflexió de l’1 d’octubre. Li demanem per la seva influència, per les pressions que rep, per la línia editorial i política del Grup Godó, pel populisme, per les tertúlies, per la mentida, per la llibertat d’expressió, pel mètode de l’èxit radiofònic… Li demanem també què pot aprendre de la seva competidora: Mònica Terribas. I també pel seu futur –’Si la pregunta és si els matins van arribant al final amb Jordi Basté, la resposta és que jo penso que sí’– i pels consells que pot donar als periodistes joves.

—Com porteu el pes de la influència?
—Ho dic moltes vegades i sé que la gent no s’ho acaba de creure. Dec tenir molt poca credibilitat en aquesta qüestió. No tinc cap voluntat d’exercir cap mena d’influència. De debò que no. De tant en tant, dono la meva opinió sobre què passa i què veig… Però molt de tant en tant. No tinc cap voluntat en aquest sentit. Una altra cosa és que no ho aconsegueixi i que fracassi. Però no vull exercir cap influència.

—Més enllà de les vostres opinions, sou el director i conductor del programa de ràdio més escoltat a Catalunya. Allò que hi passi cada dia tindrà influència segura.
—Jo dono la meva opinió en un minut, dos o tres. L’informatiu té una línia, sí. Però d’opinió, molt poca. Pot tenir influència allò que digui en Joan López Alegre o la Pilar Rahola o en Màrius Carol… Hi ha una mena de calidoscopi d’opinions al programa amb què cadascú se sentirà més còmode amb allò que diguin uns o uns altres. Però de voluntat d’influència, no en tinc gens ni mica. A més, pensar que algun dia la gent es creurà allò que jo digui com a The Wall de Pink Floyd em fa una certa por… o pànic.

—Quines són les claus de l’èxit de ‘El Món a RAC1?
—És una meravellosa pregunta que no és fàcil de respondre. Crec que hi ha una clau que puc pensar que té sentit. Durant molts anys, la ràdio va ser un lloc on una persona, dues o tres feien servir un faristol amb molta audiència perquè eren una referència absoluta. Però aquesta ràdio nostra va clavar una puntada de peu al faristol i va començar a fer ràdio a peu de carrer. Jo crec que la clau és parlar el llenguatge que parla la gent. Tenir la capacitat de ser abraçats i insultats per la gent… i un llenguatge radiofònic molt normal i planer.

—La idea és treure ferro a la informació? Desdramatitzar?
—És evident que passen coses que tenen una transcendència política, social, econòmica, cultural o esportiva. Cadascú dóna transcendència a allò que vol. Però és evident que passen coses grosses. I no es pot frivolitzar. Però sí que hi ha moltes coses que no s’expliquen. Massa sovint es dóna per fet que la gent ja ho sap tot. I la gent no ho entén tot. És més, la gent passa de moltes coses que li expliquem nosaltres perquè ni l’interessen. Els periodistes tenim un problema: ens pensem que allò que expliquem interessa molt la gent. I hi ha una majoria de les coses que expliquem que no interessen. Durant molts anys, ens hem perdut en temes que ens pensàvem que eren molt majoritaris i, en canvi, eren molt minoritaris.

—Feu populisme radiofònic? Dieu a la gent allò que vol sentir? Donar allò que la gent vol.
—És clar. Depèn de què sigui el populisme. La paraula ‘populisme’ està molt rebregada. I la gent reparteix carnets de populisme amb molta facilitat. Hi ha gent que ho fa des de la mediocritat. I moltes vegades, hi ha aquest elitisme que veu allò que no li agrada com una forma de populisme. Jo no sé si això que fem és populisme. Populisme ve de poble. No és que diguem a la gent allò que vol escoltar. No, no, no, no. Nosaltres expliquem allò que pensem que és notícia amb el llenguatge de la gent del carrer. Jo crec que aquesta és la clau que fa la diferència. Els digitals ens demostren que a la gent l’interessen coses molt estranyes. Sovint em poso les mans al cap. Però són coses que la gent comenta i vol saber. Amb la dictadura dels titulars esbiaixats… Com podem fotre –també nosaltres– determinats titulars? És la dictadura dels clics que porten més audiència i, per tant, més diners. Però és evident que hi ha temes que hem explicat a la gent durant molts anys sense tenir en compte si els entenia. Per exemple, la informació econòmica s’ha explicat de manera que tan sols l’entenien els economistes. I, molt sovint, els periodistes fem periodisme per als periodistes.

—Quines són les conseqüències d’aquest comportament?
—En Sergi Pàmies és una de les persones més intel·ligents que conec. D’aquelles que sempre cal escoltar. L’admiro molt i parlem de tant en tant. Un dia, fa molts anys, quan feia un programa esportiu, vam parlar molt del periodisme per a periodistes i directius. Aquelles coses que explicàvem no interessaven la gent. Això que va començar als esports, aquesta idea de parlar amb el llenguatge de la gent i sobre els temes que interessen la gent, ha arribat també a l’economia, a la política i als altres camps. Però això no és populisme. És informació digerible.

—Feu informació política, social i econòmica amb el dinamisme, el ritme i el to d’una retransmissió esportiva.
—Hi ha coses que formen part del meu cos. Per exemple, jo tinc un 20% de discapacitat auditiva, per culpa dels auriculars. Sempre que vaig a les escoles i a les universitats recomano que se’ls posin amb volum molt baix. Jo, des que tenia deu anys i que he fet ràdio, els posava alts i he quedat així. I què passa, ara? Que crido més del normal. I sembla que quan crides eleves el nivell d’èpica de la locució. I no és èpica, és sordesa. Això del ritme m’ho ha dit més d’una persona. Hem agafat el ritme radiofònic esportiu, de retransmissió, de Puyal… Però això està bé. El Bassas també ho tenia, això. I el Francino també. Es nota que ve dels esports, concretament de l’hoquei patins.

—S’abusa de les tertúlies als nostres mitjans?
—I ara!! Al contrari! La vida és una tertúlia, un debat. Cal fer tertúlies que agradin a la gent. Es pot criticar si hi ha les persones adequades… Ja sé que hi ha un gran debat sobre les tertúlies. Com a concepte, hi estic molt a favor. Molt! Em sap greu dir-ho perquè és llançar-me als lleons. Però tinc una edat i dic les coses que penso. Jo crec que és un gènere clarament a l’alça.

—Sovint són fetes de gent que no en sap gaire, de les coses que li toca parlar
—Quan fem tertúlia política, els qui vénen a fer-ne en saben, de política. Si passa res de l’àmbit de la sanitat, hem de mirar de tenir algú que en pugui parlar. I si hi ha un tema de desnonaments, mirem de tenir algú que també en sàpiga. El que no m’agrada és la paraula ‘tertúlia’. Hem de buscar un sinònim i canviar-la. Ja està massa gastada. Però el format és bo. A mi m’agrada molt fer tertúlia i sobretaula. Continuaré fent tertúlies allà on vagi.

—Algú que menteix pot tenir lloc a les vostres tertúlies?
—És una molt bona pregunta. Algú que menteix deliberadament no hauria de tenir lloc a les meves tertúlies. Això és cert. Algú que menteix i no demana disculpes, no hi hauria de tenir lloc. Això no hauria de passar.

—És el límit de la llibertat d’expressió?
—Sempre. Hi ha molts límits a la llibertat d’expressió. Però sovint traiem a passejar la llibertat d’expressió amb molta lleugeresa. La llibertat d’expressió té un problema. És memorable… Memorable… És dels valors èpics que tenim. Hi ha límits a la llibertat d’expressió? És clar que n’hi ha. Evidentment. Però les xarxes ens demostren que la llibertat d’expressió és de collons quan afecta els altres. Quan ens afecta a nosaltres per una qüestió negativa, aleshores és un desastre.

—Què podeu aprendre de Mònica Terribas?
—Buf! Cada dia aprenc de tothom qui escolto. És clar… Molt! I de la Mònica? Com voleu que no n’aprengui, de la Mònica? Se l’ha d’escoltar sempre! Menys de sis a dotze del matí, que s’ha d’escoltar RAC1, se l’ha d’escoltar sempre. Les seves entrevistes, les fa d’una manera que em semblen magnífiques. Jo les faig d’una altra manera. Però les seves són magnífiques. Jo aconsegueixo els meus objectius d’una manera i ella d’una altra. També puc aprendre de la seva autoexigència. Ella és molt autoexigent. Molt. És molt guanyadora. Tinc tantes coses per a prendre d’ella… Cada dia n’aprenc. Per això és amiga.

—Té sostre, l’audiència del vostre programa?
—El sostre em pensava que era l’audiència de fa tres anys. I ara ja no vull dir res. No ho sé. No ho sé…

—S’incorpora gent que sempre havia escoltat ràdio en castellà?
—Sí. I tant! Molta! Molta, molta, molta… Ens en sorprendríem.

—Aquest és un dels èxits actuals de la ràdio catalana.
—Aquest és el gran èxit! Sí. És aquest. Hem normalitzat que hi ha gent que parla en català i escolta ràdio en català, i que hi ha gent que parla en castellà i escolta ràdio en català. Que això l’ajuda? No ho sé. Però ho fa. No podem saber per què la gent fa les coses que fa. Les fa i punt. La ràdio és companyia. Escoltes aquell amb qui et sents més còmplice quan et dutxes.

—Si és recomanable de no posar tots els ous al mateix cistell, RAC1 és el cistell sobiranista dels Godó?
—Ha, ha, ha, ha! Si hi ha cap punt d’estratègia, l’hauríem de trobar el primer dia. L’any 2000, quan jo no hi era. I no ho crec. La ràdio ha evolucionat d’aquesta manera. Això és molt interessant. Això ho va començar un grup de gent i ho hem continuat un altre grup de gent que ens assemblem molt els uns als altres. Això ha estat deliberat? No. Va agafar-ho l’Albert Om al matí, després en Xavier Bosch. En Bosch em va donar pas a mi, jo vaig donar pas al Pou a la nit. En Toni sempre ha estat a la tarda. I hem anat fent. No vol dir res. No pensem tots igual perquè hi hagi un director que ho ha planificat així. Ha anat així. No tinc la impressió que aquells qui manen al grup hagin volgut una ràdio d’una determinada línia política.

—Però mentre els altres mitjans del grup sempre han estat defensors de l’statuo quo, la ràdio afavoreix debats de canvi…
—D’això, n’hauríeu de parlar amb la propietat del grup. Si a mi em pregunteu si ha tingut cap influència en la meva vida la propietat del grup, us diré que sí. Estaré permanentment agraït a aquest grup i als seus propietaris. Perquè m’han deixat fer com m’ha donat la gana. Sabent, molt sovint, que les coses que escolten no els agraden. Però també diu molt a favor seu que, en circumstàncies que potser haurien pogut aprofitar per deixar-me caure, no ho hagin fet. Fa deu anys que faig això. Hi ha gent que es queixa que aquí, a Catalunya, hi ha persecució. Ara que heu demanat per la Mònica, no sé si ens voldrien en cap mitjà de Madrid, a ella o a mi. Això també ens ho hauríem de demanar.

—Quines pressions rep en Basté?
—L’única pressió que rebo és la de les xarxes. El grup no em pressiona, el meu director no em pressiona, els polítics em diverteixen molt perquè em veuen com un marcià… Jo no sóc un periodista polític convencional. Quan en Pepe Antich era director de La Vanguardia, em va dir que no tenia cultura política. Li vaig dir que no s’equivoqués: no tinc cultura política, no tinc cultura esportiva, ni cultura cultural, ni econòmica… M’agrada molt el futbol. No m’agradava la política fa quinze anys. En canvi, ara m’entusiasma. Em genera un ‘mono’ apassionant. Pressió, en el sentit que entenem de pressió, no. Suposo que hi ha algú que rep pressió per culpa meva. Però en alguns casos em fan de dic de contenció.

—Que el director del programa més escoltat de la ràdio catalana no rebi pressions, es fa difícil de creure.
—Digui què digui, costarà de creure. Però això ja ho sabem. També diguis què diguis tu sempre hi haurà gent disposada a desconfiar-ne. Jo dic les coses que em passen. I la gent s’ho pot creure o no. Si la pregunta és: Javier Godó t’ha pressionat alguna vegada? Mai. Carlos Godó t’ha pressionat alguna vegada? Mai. El teu director t’ha pressionat alguna vegada? Mai. T’ha trucat un polític cagant-se en la mare que et va parir? Sí. Però no passa res. Ja poden anar dient. Entenc que costi de creure. Potser algun dia el meu cap apareixerà rodant per la Diagonal. Pot ser que algun dia passi.

—La nit de l’1 d’octubre dormireu dins una urna?
—[Riu] Tinc moltes ganes de fer un programa especial l’1 d’octubre. Si pogués, faria moltes bestieses. Però no m’ho facis dir ara, que diria alguna cosa sense haver-la pensada.

—Després d’haver dormit a la cel·la de Puig i Antich… Allò va ser criticat per ser una banalització d’un cas colpidor.
—Dormir a la cel·la de Puig i Antich… Molta gent ha fet cua per anar-la a veure. I els qui critiquen que jo hi dormís poden ser els mateixos que hi han anat. Potser hauria estat millor haver dit que em quedava a dormir a una cel·la sense especificar. Ens ho podríem haver estalviat. Quan em van dir que podria dormir a la cel·la del Puig i Antich, vaig pensar que em quedaria el record i l’experiència. Podria haver evitat de dir el seu nom.

—Què aportava informativament?
—Dormir en una cel·la permet transmetre als oients què se sent. És una experiència angoixant. Vaig dormir tan sols tres hores. La resta, la vaig passar parlant amb els funcionaris. Anava a fer un reportatge per a La Vanguardia, que això no s’ha dit. Aquesta és una polèmica que van generar cent persones. Són aquelles coses de les quals alcem polèmiques per temes molt menors.

—És un exemple d’una manera d’encarar temes seriosos donant-los un to més lleuger o més espectacular.
—L’error va ser dir el nom. Però vaig conèixer una gent fantàstica, els funcionaris, que em van explicar tot un món que desconeixia. I vaig viure la sensació que et tanquin en un espai reduït amb doble pany. És molt angoixant. I vaig conèixer una presó que forma part de la meva vida i la meva cultura. Recomano a tothom que pugui que ho faci. El primer que recomano és anar a veure l’exposició de la Model. I ja us avanço que l’any que ve dormiré una nit a una cel·la d’una presó en funcionament.

—Després de deu anys, quant temps més fareu El món a RAC1′?
—Sóc com un iogurt, amb data de caducitat. Potser semblo una llauna de sardines perquè els iogurts tenen caducitats curtes. Estic més a prop d’acabar que de continuar. Si la pregunta és si els matins van arribant al final amb Jordi Basté, la resposta és que jo penso que sí. Que no és un sí categòric. Faré un any més. M’ho mereixo. Plegar ara seria com haver escrit un llibre i no poder escriure l’últim capítol.

—Ho dieu per la independència?
—És clar. El problema és que he dit un any més i potser n’hauré de fer quatre més. Vivim moments èpics des de fa molts anys. Els meus deu anys simbolitzen també l’evolució del procés. Aquests deu anys tot ha canviat molt. L’evolució ha estat tremenda.

—I què fareu quan deixeu de fer el programa?
—Dormir. Ha, ha, ha! Dormir fins més tard. No ho sé. Aquesta és la meva pregunta. No me l’ha feta mai ningú. Què faré després. Tremolo quan em faig aquesta pregunta. Tinc molta inseguretat sobre mi mateix i el meu futur. Jo què sé. Us deveu pensar que he guanyat molts diners, però… La pregunta és què faré. Potser tornar als esports. Ja m’ho demanaré quan sigui el moment.

—Teniu algun consell per als periodistes joves?
—Naturalitat. És la millor paraula. Als concursos, tothom diu que les millors paraules són ‘amor’ o ‘estimar’. Però si no s’estima amb naturalitat, no s’estima. La naturalitat és molt important.

—En oposició a artificialitat?
—Correcte! Ser postís és una cosa horrible. Ser natural és saber dir que sí, saber dir que no, saber dir que t’estimo, saber dir que no t’entenc, i saber dir que t’odio. Però amb naturalitat. El gran problema de la política és que no hi ha naturalitat. Quan un s’equivoca mai no demana perdó. El polític que s’atreveixi a demanar perdó cada vegada que s’equivoqui, tindrà molt de guanyat. Però a tothom li costa molt demanar perdó. I també recomano paciència. Som en una època que tot es fa amb 2,5 quan s’hauria de fer amb 5. L’empresa pública mediàtica treballa amb 10 quan hauria de fer-ho amb 5. I la privada treballa amb 2,5 quan hauria de fer-ho amb 5. Potser algun dia aquests dos mons s’equilibraran. Als periodistes joves els aconsello que tinguin paciència.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]