Fotografia: Albert Salamé.

Javier Pacheco (1970) és l’únic candidat a secretari general de CCOO i, si no hi ha cap sorpresa, la setmana entrant serà l’home que substituirà Joan Carles Gallego al capdavant d’un dels dos sindicats hegemònics a Catalunya. El XXI congrés comença el 4 d’abril. Pacheco, que va créixer a l’Hospitalet de Llobregat, va agafar consciència sindical treballant a la Nissan i va dirigir la poderosa sectorial d’Indústria del sindicat. També és militant d’ICV. Rep VilaWeb a la seu de la Via Laietana, de Barcelona.

La gent us coneix poc. Us podeu presentar?
—Vaig néixer a Barcelona i créixer a l’Hospitalet, en un entorn d’immigrants. Sóc de pares extremenys, que van venir als anys seixanta a Barcelona. Em vaig criar en un barri d’andalusos, extremenys, gallecs. Em vaig casar quan tenia dinou anys, i ara tinc una filla de vint-i-set, i una altra de disset. I som els mateixos quatre. Nascut el 1970, no sóc un sindicalista que ve de l’heroïcitat de la lluita contra el franquisme. Quan hi arribo, el sindicat participava en la democràcia. Hi arribo a través de l’empresa. Nissan. És on agafo consciència sindical. A la família, no.

Per què us presenteu de secretari general, ara?
—Perquè m’ho crec. Crec que tinc capacitats per a donar al moviment allò que cal: una mica d’empenta i renovació. Trencar amb la generació de la lluita antifranquista i que arribi una generació més propera. El món sindical és molt diferent, ara. Tinc les capacitats per a retrobar l’orgull de pertinença i la capacitat de voler conquerir alguna fita. Hem passat una època molt llarga de resistència i hem de ser capaços de fer que la nostra gent vulgui ser l’avantguarda i passi a l’ofensiva. Puc aportar-hi coses. Pel meu perfil, per la trajectòria i per la manera de fer és el moment.

Veniu de dirigir la sectorial d’Indústria de CCOO. Com la tenim, la indústria, a Catalunya?
—El sector serveis té tres quartes parts del PIB de Catalunya, i ara el sector industrial no arriba al 18% del PIB. L’època culminant dels anys setanta es va arribar al 27%. I crec que ara idealment hauríem d’arribar un altre cop al 25%. Alemanya, per exemple, està entre el 25% i el 30%.

Doncs tot el dia parlen d’èxit d’exportacions.
—Si totes les exportacions fossin industrials, estaria bé. Però en molts casos no s’exporten productes fets a Catalunya.  Simplement distribuïm. Molt producte alimentari, per exemple, prové de països d’Europa, passen per aquí, s’hi fa l’embalatge i torna a marxar. O en tèxtil, que es fa una costura final. I després s’exporta.

Foto: Albert Salamé

Quina és la cosa més bèstia què heu vist aquests darrers anys, en conflicte laboral?
—Per impacte, la Lear de Tortosa. Eren cinc-cents treballadors. I a Tortosa això és molt. Deixaves una zona molt castigada. En termes de lluita, de confrontació sindical, la pitjor ha estat a Alstom, i Nissan, la meva empresa. Era una doble intenció: es volia modificar la correlació de forces sindicals, volien aprofitar l’acomiadament de persones per fer fora la gent de CCOO. Una lluita llarga i dura. I la que m’ha semblat un gran despropòsit és Valeo. No hi ha cap motiu perquè aquesta gent se’n vagi de Martorelles. I no seran mai capaços d’amortitzar el trasllat de Martorelles a Saragossa. Mai. Prenen la decisió política d’on posar la xinxeta. I allà es van tancar.

Al congrés aprovareu tres resolucions importants.
—Una és la lluita contra la precarietat. L’altra és la feminització del sindicat, perquè nosaltres fem una passa important per la feminització, i tindrem una executiva amb més dones que no pas homes. Al sindicat, com a la societat, la dona no ocupa l’espai que li correspon. Ja no ens conformem amb la quota, hem de garantir la paritat. I la tercera és la construcció d’un país. El fet nacional.

Fet nacional, què direu?
—Tenim una resolució del X congrés que ens ha permès d’arribar a un consens i a un punt de centralitat. Allò que alguns dèiem fa quatre anys, ara es torna a dir: el dret de decidir. Al si del sindicat hem fet una enquesta interna que ens dóna eines. I tenim que el 85% de la gent és a prop de partits que defensen el dret de decidir. El 42% federalistes, el 40% independentistes i diria que el 13% autonomistes. Bastant semblant a la societat, excepte els federalistes, que en tenim més. I ara nosaltres actualitzarem la ponència tenint en compte tot el que ha passat.

Què ha passat?
—El conflicte institucional. Volem denunciar els atacs soferts per part del govern espanyol i també algunes de les articulacions que han volgut treure profit del conflicte. Nosaltres, com a integrants del Pacte Nacional del referèndum, volem posar la força social de CCOO per a garantir el caràcter vinculant del referèndum. Farem això. Crec que tindrà un consens molt ampli.

40% d’independentistes a CCOO. Us ho esperàveu?
—Sí, m’ho esperava. La gent de CCOO és a la PAH, a les marees i al moviment independentista. És la nostra força. Som prou representatius del país. I una altra cosa que hem vist. Cada vegada més l’afiliació té un sentit de catalanitat. Les respostes només català, o més català que espanyol pugen com més va més dins CCOO. Com més joves, més catalans. I les dones se senten més catalanes que no pas els homes. Interessant. Molt interessant.

La vostra dona és independentista?
—La meva dona… no ho sé. Ha! Les dones són més independentistes, sí.

També em va sorprendre que el partit més votat a CCOO fos ERC.
—És això que us deia. Què ha passat? ERC ha ocupat un espai diferent de la societat, i per tant també a CCOO. I és el PSC que cau. ERC i Podem han robat vots al PSC. ICV es manté més o menys on era. L’afiliació fa el mateix viatge que el país. I ho valorem.

I en canvi, vós sou militant d’ICV. Vau anar a llistes del partit a les darreres eleccions municipals del Prat de Llobregat.
—Vaig completar una llista.

I sou federalista.
—No. No sóc federalista.

Confederalista?
—Jo sóc candidat a secretari general de CCOO. I no em moureu d’aquí. No em moureu d’aquí. He estat present a la presentació d’independentistes de CCOO i dels federalistes de CCOO. Jo sóc el candidat de CCOO. I sí, pago el carnet d’ICV perquè sóc militant polític, evidentment. Però jo no formo part de cap grup. Ni estic dins els federalistes ni dins els independentistes.

En un referèndum d’independència que votaríeu?
—Jo votaria el que votés la majoria de CCOO.

Entesos.
—No us ho diré. No tinc posició personal des que vull representar tot el sindicat. Si poso la meva posició a una banda, seria un error. I defraudaria una part del sindicat. Sí que us dic una cosa: no tinc cap problema que Catalunya sigui independent. Cap. I no tinc cap problema que no ho sigui. Passi què passi, l’endemà jo hauré de fer les mateixes coses. El que no té senyera són els calers. I la burgesia, el capital, no té senyera. Ens farà les mateixes putades que ens fa ara. Per tant, no tinc cap problema que Catalunya sigui independent. No sóc pas jacobí.

Hi ha el debat de si el referèndum s’ha de fer tot i sense permís. CCOO què hi dirà, en aquest debat?
—Nosaltres posarem la força social perquè sigui vinculant. No perquè tingui permís o no. Nosaltres posarem la nostra força social, que no és poca, perquè sigui vinculant.

El 23-F qui va anar al Palau Generalitat a donar suport al govern? Doncs CCOO. La gent no ho sap. Potser us tocarà fer això mateix ara. I CCOO haurà de sortir al carrer a dir referèndum tant sí com no.
—Nosaltres defensarem la legitimitat de les institucions catalanes. Evidentment. Si l’estat espanyol suspèn el nostre autogovern, el sindicat no farà costat a l’estat. Farà costat a la Generalitat de Catalunya. Ho tenim claríssim. Suspendre per evitar que el poble de Catalunya expressi la seva voluntat? No. Ara, no farem costat al Parlament per a tot allò que vulgui fer. Per exemple, no ens hi hem posat al costat pel pressupost.

M’agradaria que em valoréssiu l’home que substituïu: Joan Carles Gallego.
—No sé si mai tindrà el reconeixement que es mereix. A ell i a tots els qui s’han posat al capdavant del sindicat aquest darrer període. Hi ha posat la seva mirada llarga. La seva intel·ligència. Alguns volien un sindicat que anés al carrer tot el dia, amb molta conflictivitat, vagues a la grega. I ell ha dut el sindicat a la centralitat. I ha estat valent en la reestructuració per a gestionar el sindicat i aconseguir que fos viable tot i la pèrdua d’afiliació per culpa de la crisi. Ha estat molt coherent. I va decidir de deixar pas, quan es podia tornar a presentar. No sé si li ho sabrem reconèixer. És més fàcil de recordar el sindicalista de la conquesta i de la lluita amb alguna victòria. Però no recordem mai la gent que aguanta. I és molt meritori.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]