Les coses primer semblen impossibles. És aquell moment en què creure o afirmar que passarà el que tu voldries que passàs simplement desafia la lògica. Fins al punt de paralitzar-te. Els impossibles se somnien generalment en silenci i en soledat. Pertanyen al regne de la fantasia, més que no pas a la realitat social que t’envolta.

Però si d’alguna manera la soledat i el silenci es trenquen i se socialitzen, potser arriba un moment que allò que es veia impossible passa a ser vist com a improbable. Tècnicament, la diferència és ben escassa, però emocionalment no. ‘Improbable’ ja atorga alguna possibilitat a allò que abans no en tenia cap. I el somni que abans es gaudia, o se sofria, solitàriament passa a ser una cosa a construir col·lectivament. L’esforç agafa valor, en aquest context. Perquè la improbabilitat es pot tombar convencent la gent, un a un. I si es fa bé, allò que era impossible temps enrere passa d’improbable a inevitable.

Però no es pot passar d’impossible a inevitable sense acumular la força i els arguments que transformen una cosa d’improbable en probable. I ací és on la gran majoria de les idees, dels moviments, dels projectes s’estavellen. Cal molta paciència, cal molt rigor, cal molta força col·lectiva i líders que no defallesquen mai, que no pleguen mai.

El dia que la pressió del carrer va portar a les eleccions del 27-S i a la formació de Junts pel Sí la batalla per a dur l’improbable a la fase de probable va esclatar amb tota la força. L’estira-i-arronsa permanent que hem viscut des d’aleshores es va tancar amb la proposta de fer un referèndum d’autodeterminació en compte de fer un referèndum de ratificació de la independència o directament una proclamació de la independència. Tenint en compte el tarannà de l’estat espanyol, era triar el camí més difícil i complicat, perquè era evident que passaria això que passa ara. Que intentarien barrar el pas per la via que fos i posant sobre la taula el que fos. Però també, i en això hi estic d’acord, era el més bo pensant en l’escena internacional i el més contundent a l’hora de tancar la porta a l’especulació interna.

Per això aquestes darreres hores hem vist que la batalla és en el punt culminant. El pas de probable a inevitable ens el juguem ara mateix, aquests dies. Els dubtes d’aquestes darreres hores, motivats per l’excés de recel partidista, són la darrera revinclada especulativa dels qui encara pensen a vigilar-se ells amb ells en compte de llançar-se sense reserves a conquerir el demà.

Però, fent-se públics i notoris, aquests mateixos dubtes provoquen una reacció important en forma de vacuna i de pressió sobre els qui han de prendre les decisions clau. Que té efecte. Ahir tant el PDECat com ERC van reaccionar contra l’espectacle de dilluns fent pinya. És cert que encara hi ha una possibilitat de retirada, de derrota, d’autoderrota per a ser exactes. Però cada vegada resten menys passos per a fer que el procés siga inevitable, menys espai per al dubte. Perquè tots sabem que en el moment que el referèndum es convoque i tothom, sense excepcions, siga inhabilitat, aleshores ja no hi haurà camí de retorn i l’únic futur possible serà córrer amb totes les nostres forces.  Cap a la fita.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]