No recordo quin any va ser, exactament. Els acords de pau no s’havien consolidat, encara. La guerra entre republicans i unionistes era ben viva als carrers. Es respirava tan sols d’obrir les finestres. La diferència entre l’estat lliure, al sud, i els sis comtats presoners es feia evident quan travessaves la falsa frontera per qualsevol dels seus llocs de pas. Uns quants dies a Derry. Uns quants més a Belfast. Després d’haver fet una volta per tot el sud de l’illa, l’ambient havia canviat considerablement.

Banderes d’uns colors o uns altres, segons el barri o el poble que visitaves. Les patrulles de soldats armats pertot arreu. Els murals més poètics, els republicans, i més tètrics, els unionistes, tenyien les parets de les ciutats. Sistemes de vigilància –joves organitzats– a l’entrada dels barris més conflictius. El Bogside, Falls, Shankill… Les reixes a tot arreu. Els murs. Les portes controlades. Els pubs amb càmeres de vigilància i les dobles portes. Els cartells avisant els despistats. Les vorades dels carrers pintades dels colors. Verd-blanc-carabassa. Blau-blanc-vermell.

Els albergs sempre plens de bascs i alguns catalans. Les visites als murals. Els pelegrinatges als cementiris per a veure els monuments als de la vaga de fam, amb Bobby Sands i companyia. La visita a la seu del Sinn Féin o al club dels ex-presoners i els veterans de l’IRA. Les incursions a la zona controlada pels paramilitars unionistes. Les converses als pubs republicans sobre la lluita per la llibertat. Explicant els Països Catalans a tothom qui escoltés.

Un vespre, en sortint de l’alberg per anar als pubs de Falls Road, vaig trobar el carrer tot desert. Era estrany. Les nits anteriors no eren així. Per anar a Falls havia de passar a prop del capdavall de Shankill. Quan era a la vora d’aquella zona, vaig entendre què passava. S’havia desplegat l’exèrcit. El so constant de l’helicòpter. Algunes patrulles a peu, acompanyades de prop per tanquetes blindades, es movien com només havia vist fer a les pel·lícules. Amb les metralletes apuntant, ara allà, ara ací. Vaig quedar ben quiet en un portal. Fins que van desaparèixer per un altre carrer. I me’n vaig tornar cap a l’alberg.

Bona part dels hostes s’aplegaven al voltant d’un televisor. Aquella tarda havien assassinat un unionista en un bar de Shankill. Segons la informació de la BBC, havia estat un atac entre bandes unionistes que disputaven el control del barri. Tocava anar a dormir sense prendre cap cervesa, sense escoltar cançons de lluita i sense cap conversa revolucionària.

L’endemà el carrer tornava a tenir l’activitat de cada dia. Seria un bon dia per a visitar la zona del crim del dia anterior? Quan començava a enfilar Shankill Road amunt, vaig veure clar que no havia estat una bona idea. Els crits d’uns homes que alçaven mans i braços de manera agressiva em van fer avinent que no era benvingut al barri. No hi volien cap curiós ni cap tafaner. No estaven per orgues.

Els dies següents tot va tornar a la normalitat. Una normalitat tensa. Marcada per la divisió i l’enfrontament sistemàtic. Vaig passar aquells dies amb un desig no confessat. I si l’atzar em feia topar amb Martin McGuinness o Gerry Adams en algun d’aquells indrets? Aleshores no hi havia les selfies, però a fe de Déu que hauria demanat de fer-m’hi una fotografia. Havia llegit tot el que n’havia trobat, d’aquells dos homes.

Gerry Adams era la figura més coneguda internacionalment. Escrivia llibres i era més popular que McGuinness. Però a mesura que t’immergies en aquell món t’adonaves que McGuinness era un líder molt respectat i amb un poder específic. Es deia –i encara es diu– que era el cap del consell militar de l’Exèrcit Republicà Irlandès. Ell ho ha negat sempre. Fos com fos, era un dels republicans amb més pes i més respectat d’Irlanda del Nord. I això li va permetre de portar tot aquell món cap a la pau. Havia estat un home dur en temps de guerra i ara havia decidit de ser un home conciliador per a aconseguir la pau.

L’esforç per la pau el va portar a compartir govern amb qui, juntament amb les forces d’ocupació britàniques, havia estat el seu principal enemic, el reverend Ian Paisley. Els republicans irlandesos havien estat sempre vinculats amb la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica. I l’exemple de Mandela va ser decisiu per a McGuinness i Adams. Amb qui es podia fer la pau, si no amb l’enemic?

En podrem treure moltes lliçons de McGuinness. També de la seva època de governant. Al capdavant del Ministeri d’Ensenyament i com a vice-primer ministre. No sabem quants secrets ni quants consells útils s’ha endut a la tomba. Però tan sols cal veure com ha reaccionat la comunitat internacional, el seu poble i els seus adversaris per comprendre la magnitud del personatge. Pot ser que per pocs anys no hagi vist la seva Irlanda reunificada.

Per tot plegat, go raibh míle maith agat, Martin.

 

@PereCardus, periodista

[Christy Moore va cantar The time has come a l’enterrament d’ahir… ‘My heart like yours is breaking but together we’ll prove strong‘]

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]