Ahir, al Parlament de Catalunya, vàrem veure i viure moments d’un cinisme polític difícil i impossible de superar. Com quan el diputat del PP Alejandro Fernández es va atrevir a afirmar que Junts pel Sí i la CUP no acceptarien el resultat d’un referèndum acordat i legal, si el resultat d’aquest referèndum era negatiu. Fernández parlava del referèndum legal i acordat, aquell que el seu partit es nega rotundament a fer. I malgrat això, es permetia encara d’acusar Junts pel Sí i la CUP, que precisament lluiten contra l’estat que governa el seu partit per aconseguir el dret de votar de tots els catalans. Dels qui volen votar que sí i dels qui volen votar que no.

A aquella mateixa hora, per si calia un contrast més nítid encara, dos alts funcionaris de la Generalitat havien de perdre el matí declarant davant la Guàrdia Civil en un altre interrogatori ordenat pel govern del partit del senyor Alejandro Fernández. I malgrat això, des de la tribuna del parlament, gesticulant i fent uns crits d’allò més ridiculitzables, el portaveu del PP provava de capgirar la realitat i presentar-se ell –que és qui persegueix les urnes, vol impedir l’expressió del vot popular i fa servir la repressió de la Guàrdia Civil– com el perseguit.

Molta gent es va indignar, cosa que és comprensible. Cada dia que passa la pressió antidemocràtica de l’estat és més intensa i, amb això, es fa més difícil d’acceptar amb esportivitat i humor numerets com el que vàrem veure ahir. Però la indignació no ens hauria de fer perdre de vista ni la ruta ni els objectius ni les maneres. Perquè eixir-nos de la via que ens ha portat fins ací seria l’error més greu que podríem cometre.

Som a dos mesos i cinc dies del referèndum, amb totes les coses que això implica. Una dècada de feina i treball de centenars de milers de persones ha dipositat en la votació del primer d’octubre la clau que obre tots els panys. Totes les dades demoscòpiques deixen clar que la població vol votar i que l’obstrucció per part dels partits unionistes és contestada, fins i tot, des dels seus propis votants. A més, totes les dades demoscòpiques deixen clar que la victòria serà del sí. I el govern ha estat ben clar sobre què passarà immediatament després. És lògic i normal, per tant, que totes les caretes ja hagen caigut, símptoma evident de la desesperació dels partidaris de l’status quo, fins i tot dels revolucionaris professionals partidaris de l’status quo.

Alerta, però, que som en el moment més delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà després del dos d’octubre. Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses. Hi haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà d’haver-hi una Teresa, dic qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco que puge a l’autobús l’Onze de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als indecisos, un Pep que torne a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe un avió de lluny per venir a votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima que escriga consignes, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.

Si un de tots, només un, en les setmanes vinents, no fa allò que li toca fer, aquesta humiliació cínica a què vàrem ser sotmesos ahir tots plegats en el Parlament de Catalunya haurà tingut sentit. Perquè fent això que fan, busquen cansar-nos, dividir-nos, afeblir-nos, dir que som menys, dir que ens hem trencat, ficar-nos la por i el dubte al cos. Si per mandra, per suficiència, per creure que no cal, per imprudència, pel que siga, un de sol deixa de fer el que li correspon ara, cal que sàpiga que ens ho posa molt més difícil als altres, en el moment més complicat. Però si les Tereses, els Franciscos, les Júlies, els Peps, les Laures, els Miquels, les Fàtimes, els Ramons, els Carles, els Oriols, les Carmes, els Vicents fem tot allò que ens toca fer i continuem fent-ho amb la serenitat, l’alegria, la consciència i el rigor amb què, contra totes les amenaces i pors, hem posat dempeus aquest moviment, aleshores això està fet. Ja.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]