El poeta Carles Rebassa.

Carles Rebassa, poeta nascut a Palma el 1977, s’ha estrenat en l’àmbit de la narrativa amb la novel·la Eren ells (Angle Editorial), una història sobre un grup de joves adolescents que van al mateix institut. Una novel·la que sobretot és estil, radical en el discurs i en la forma, polida també en la construcció de la trama. En aquesta llarga entrevista anem desgranant el procés d’escriptura, la dificultat i la potència d’escriure sobre l’univers d’un grup de joves adolescents, que viuen amb una gran intensitat els grans temes de la vida: l’amor, la mort, el sexe, la relació amb la família, enmig d’un procés de descoberta, d’experimentació, d’innocència i de crueltat també. Rebassa no emmarca pas la història en l’àmbit de la moral, i deixa que els personatges de la ficció tibin i tibin. Però el poeta, que així se sent i s’anomena, va més enllà del llibre, per parlar del món editorial català, de la idea de cultura i de la manca d’idea de cultura de les formacions d’esquerres. I finalment, per tancar el cercle, Rebassa parla de Blai Bonet.

A un home de poesia com sou vós, poeta i estudiós i recitador de poetes, què us va empènyer a posar-vos a escriure una novel·la, on hi ha uns personatges desenvolupats, arguments, diàlegs, una intriga…: tot un artefacte literari?
—No ve d’ara. Jo sempre he escrit sense tenir en compte si escrivia poemes o narracions. Però el que és cert és que he publicat poc. La meva idea és que val més publicar només allò de què et puguis sentir responsable sempre, fins i tot si s’escau que amb el temps hagis canviat de posició sobre un tema. A més, em molesta molt publicar sistemàticament coses, quan no n’hi ha cap necessitat. I sobre la idea d’escriure un gènere o un altre, no m’ha preocupat mai. Passa que en aquest país quan escrius un llibre de poemes ja t’etiqueten de poeta i a fer recitals. Hi ha gent a qui ha sobtat una mica que hagi fet aquesta novel·la, però, vaja, ja n’havia escrit abans, només que no havien passat el procés de selecció que jo els faig. Aquesta sí que l’ha passat.

I com establiu aquest criteri de selecció? Perquè un mateix sovint és massa a prop de les pròpies creacions i deu ser difícil d’aconseguir-hi prou distància.
—També té relació amb el procés d’escriptura. Quan ets tot sol que escrius el text i el vas estirant, malament. No, un text funciona quan tu i el text escriviu alhora. Això és el que em va passar finalment amb Eren ells, que el vaig començar escrivint jo i vam acabar escrivint-lo tots, tots els que hi ha dins del llibre. I amb la poesia passa igual, sents que el poema s’escriu o reescriu sol. I després, en poesia, quan dius els poemes en diversos recitals, saps si aquells poemes tiren o no.

Sou dels qui creieu que el poema ha de poder ser dit?
—No necessàriament, però sí que quan dius un poema en certa manera l’edites i el proves davant d’uns lectors. D’aquesta manera veus si té la consistència, la tendresa o la contundència que li vols donar.

Què fa que dins la vostra trajectòria literària, la primera novel·la no hagi arribat fins ara? Per contra, la poesia, que sembla que comporta una complexitat més alta, el dir de veritat, l’heu desenvolupada des del començament?
—De vegades un poema és un fragment de tota una cosa que es va filant. A vegades és com un cos físicament petit, que va creixent en espiral i va canviant amb el temps. Però passa que les exigències tècniques d’una novel·la són molt diferents. La poesia s’escriu d’una manera radicalment diferent que una novel·la com Eren ells. Una cosa és començar a escriure un capítol o una escena, que seria l’equivalent de fer un poema, i una altra és quan ja vas decidit a fer una cosa que després ha de passar un procés de muntatge i que cada frase que escrius en una pàgina té conseqüències en totes les pàgines que vénen després. Tècnicament, per a mi és molt més difícil escriure Eren ells que no qualsevol poema dels que he fet.

També requereix un temps més dilatat, un temps del qual no disposes de vegades, per qüestions de supervivència laboral.
—Passa que el poema l’escrius i després n’escrius un altre i l’amolles… Solc tenir-ne molts de començats i després el procés és de reescriptura, de correcció, eliminació, etc. Però la feina de tenir al cap tot el laberint d’una novel·la, les entrades i les sortides i direccions i tots els desitjos de tota la colla que tens allà dins és molt diferent.

A Eren ells hi ha un treball d’estil brutal.
—Per a mi la literatura és l’estil. A mi, les novel·les que només se centren en allò que passa m’avorreixen, no m’agraden. M’interessa més com fer servir el llenguatge per mostrar un seguit de coses que passen, perquè òbviament si fas una novel·la hi ha una trama i passen coses, però l’acció no és la cosa més important, passa a segon pla. És la manera com la presentes o com fas que diversos elements que hi ha al llibre vagin apareixent i vagin precipitant les coses.

En aquest cas, aquesta colla de nois d’un institut que protagonitzen la novel·la, se singularitzen d’entrada perquè a cadascun els heu cercat una veu i un punt de vista.
—D’una manera una mica inconscient, vaig donar a cadascun dels protagonistes la primera, la segona i la tercera persones. I després la part més difícil era cercar la veu dels altres personatges que no en tenien: el noi que es mor, per exemple. A partir d’aquí sí que es trena una estructura que t’ajuda a l’hora de tirar l’acció cap endavant. I és curiós perquè és com un peix que es mossega la cua: d’aquest estil ve la manera com es presenten els personatges i de la manera com es presenten els personatges ve l’estil. En Sebastià, que sempre és el que va endavant, sempre parla de jo, jo i jo. Després, en Veces, que sempre és el que s’amaga però sempre té una veu acusatòria, va dient tu, tu, tu. I després, n’Albert Abat, que és el personatge que mira més tots els costats de les coses, és qui té la tercera persona. I la resta es reparteixen aquestes veus.

Són un grup de joves de disset anys. Per tant, parlem d’uns joves encara en l’adolescència, en explosió, en descoberta, amb una potència on es barreja la curiositat, la por, la novetat, la ingenuïtat, la mala bava, fins i tot la crueltat. És un còctel tremend. Escriure una novel·la sobre uns personatges d’aquesta edat té molt de risc.
—Per a mi, aquests llibres que parlen d’adolescents tenen dos problemes: primer, que es mira aquesta cosa de l’adolescència com si fos una cosa fixa, com si fos un període fix i sempre des de fora, des d’una distància que fa que no sigui part de tu. I el segon problema és que hi ha com un sentit moral dins aquests llibres. És clar, no m’estranya que molts joves trobin que aquests llibres no els representen. Jo em sento molt identificat amb totes aquestes pulsions que en diuen de l’adolescència. Aquesta curiositat, aquesta ingenuïtat, aquest fer les coses com si les fessis per primera vegada i aquesta sensació, que moltes vegades s’oblida amb els anys, que tu no estàs complet, tu t’has d’anar construint. Et trobes al mig de la vida incomplet i has de cercar la manera de completar-te. Però això ens passa durant tota la vida. Jo he intentat parlar des d’aquest espai.

Sovint en aquest tipus de novel·les es cau en l’error de pensar que són per a un públic juvenil. En canvi, Eren ells és una novel·la per a adults, de dalt a baix.
—Home, jo voldria que fos una novel·la intergeneracional, des del punt de vista del perfil del lector, però certament, no és una novel·la juvenil.

Estaria molt bé que la llegissin els joves, però seria un error considerar-la una novel·la juvenil.
—De tota manera, aquesta etiqueta de literatura juvenil és una cosa que no l’he arribada a entendre mai. A mi la considerada literatura juvenil, la d’en Jordi Sierra i Fabra, no m’agradava gens.

Quan dèieu abans que vau començar escrivint poesia, segurament deu tenir molt a veure amb la vostra formació literària, que si no vaig errada, té molt a veure amb la poesia i amb alguns grans poetes.
—Potser el terreny en el qual m’he trobat més madur i més segur ha estat el terreny de la poesia, òbviament, perquè sempre he estat més lector de poesia que no de novel·la.

Això no és molt habitual. Fins i tot en la vostra novel·la, hi trobem joves lectors, però em sembla que cap no és lector de poesia.
—No ho especifica.

Situar la novel·la dins una història de joves adolescents també permet d’aprofundir temes molt coents: la identitat, la identitat sexual, la relació amb la família… Hi ha molts grans temes que donen vida al llibre. Són aquests sobre els quals els personatges s’interroguen, s’interpel·len, s’amaguen.
—Aquests grans temes que en literatura es toquen de manera contundent, en l’adolescència són temes que es toquen cada cinc minuts. Com que viuen tots en una espècie d’olla bullent i van passant d’una banda a l’altra, hi són pertot.

Hi ha un moment que definiu aquests joves com ‘carn humana en transformació’. És una manera gruixuda de dir-ho, però aquesta idea de transformació és la que fa que tots encarin els grans temes de la humanitat. I d’una manera molt natural.
—Cada personatge ho fa des de la seva circumstància. Perquè tots són conscients de la seva transformació, sovint lenta però a vegades no tant. N’hi ha que la viuen amb una esplendor fantàstica i alguns altres amb un dolor horrorós. Aquest canvi, aquesta ànsia que he intentat posar en aquest llibre, que sempre és a punt de passar alguna cosa, són ells mateixos que ho senten dins el seu cos, dins la seva persona.

I la mort, que és un fil conductor de les seves emocions. Volen evitar-la, però no poden, perquè es fa present a partir de la mort d’un noi de l’institut, de la mateixa edat que els protagonistes.
—Sí, n’hi ha que volen fer com si no els afectés, i parlen amb una crueltat espantosa d’aquest noi que s’ha mort. I jutgen certa actitud com una covardia, la de començar a mostrar una falsedat social. Hi ha totes aquestes reflexions al voltant de la mort, que els apareix per primera vegada.

Quan dèieu abans que us sentíeu identificat amb totes aquestes pulsions d’adolescents, ho referíeu a estar molt viu, molt atent, inconformista. Però això deu ser molt cansat, hi ha més mecanismes que et permeten aquest estat.
—Viure cansa, però són vint-i-quatre hores al dia de moltes coses.

També hi ha una certa foscor en aquest llibre, que inquieta. En general, per als adults, mirar-te l’adolescència fa por. És un moment determinant de les persones, que poden tombar cap a un cantó o cap a un altre. Als pares els fa basarda l’adolescència dels seus fills.
—És veritat que hi ha molts pares que tenen terror a l’adolescència, quan els fills encara no hi han entrat. I també hi ha gent que té terror a la pròpia adolescència. No ho sé, he vist molta gent que en un moment determinat se sent una mica frustrada per haver pactat. No sé si m’explico. Recordar segons quines coses… Jo em sento responsable de tota la meva vida conscient i entenc que algú que ha pactat sí que té problemes. La qüestió és completar-se i no conformar-se. I sempre mirar amb curiositat. I sempre hi ha una primera vegada de tot. Hi ha constants primeres vegades que vénen.

En aquest llibre també és molt important la sexualitat.
—Sí, però he mirat d’evitar que en el llibre hi hagués tractats de sexualitat i de descobriment de la sexualitat, sinó que hi hagués personatges que tenen necessitat de fer una cosa i la fan. Evidentment, després hi ha tota una reflexió, perquè la societat va jutjant i va passant comptes. Però no volia fer un text de desvetllament sexual ni de reivindicació de la diferència ni contra el bullying. Que no fos un llibre iniciàtic, però tampoc el contrari. No he volgut fer una novel·la d’iniciació.

Certament, tampoc no la trobo una novel·la d’iniciació, tot i que el jurat del premi Pin i Soler així ho va destacar. Per cert, per què us vau presentar al premi?
—Per dos motius. Primer, perquè era una manera de dir: ‘He acabat la novel·la’. I segon, perquè no s’havien d’enviar còpies en paper. L’envies en pdf i prou. Si has d’anar a la copisteria i fer-ne sis o set còpies, amb anelles i enviar-ho per correu… és un dineral! Ho vaig enviar en pdf i prou.

El premi Pin i Soler té caràcter, no és qualsevol premi tampoc.
—És clar. És un premi que té solvència i m’hi vaig presentar, també, perquè l’havia deixat de publicar Columna. És una bona cosa que l’hagi agafat Angle. I hauria de ser una tendència, perquè les grans editorials editen el premi i ja t’arreglaràs. No donen vida a la novel·la.

Veig que no teniu en perspectiva de convertir-vos en un autor del Grup 62.
—No. De fet ja ho era, perquè el recull de poesia Els joves i les vídues va sortir a Edicions 62. Però no. No tenim un mercat clar: hi ha gent que fa el que pot i gent que ho podria fer i no ho fa. No tenim una indústria editorial forta, no tenim una actitud lectora forta, no tenim una columna vertebral cultural i social forta.

La realitat del món editorial català és que tenim un grup gran, el Grup 62, unes poques editorials mitjanetes, i un eixam de petites editorials i microeditorials. Però en conjunt, s’edita més i millor que no pas fa uns anys.
—Sí, les editorials mitjanes i petites han fet que hi hagi més varietat, s’ha tornat a un procés més artesà de l’ofici d’editor, i de relació entre l’editor i l’autor.

L’edició del vostre darrer llibre de poesia, Pluja de foc, d’Edicions Terrícola, la trobo preciosa.
—L’edició és molt bona i el tracte humà, damunt del text i la manera d’enfocar el llibre, és una cosa molt important. És una edició agradable per a l’autor i també es veu en la relació que tenen els llibres amb els lectors. En canvi, al Grup 62 et publiquen un llibre i ja no en tornes a saber res més fins que no reps una carta on et diuen que n’han destruït cent cinquanta exemplars perquè hi havia goteres al magatzem o perquè s’havien de destruir.

En aquest llibre, Pluja de foc, hi ha algun poema que he trobat que es comunica amb la novel·la, per exempleEl moviment’.
—Sí, perquè és un poema on vas corrent, corrent, corrent, i al final hi ha una fita i darrere d’aquesta fita hi ha moltes coses més que no veus. I això és una idea que en la novel·la també surt molt: aquesta necessitat de començar a córrer perquè allà darrere, després d’aquell camí en comença un altre i darrere hi ha la muntanya i la lluna i darrere la muntanya hi ha tot el món.

Són poemes del 2011 al 2014, que coincideixen amb tot el moviment del 15-M i l’arribada de la crisi, i totes les esperances i totes les decepcions d’aquell moment i la ràbia de tornar-nos a enredar.
—Ens han enganyat. Ens han tornat a fer la transició. Ens han enganyat perquè ens havien dit que hi creien a totes. I en canvi alguns han aprofitat el moviment popular per entronitzar-se i uns altres fer un canvi de samarretes.

Hi ha poemes molt explícits. Però és interessant perquè és un recull que conté una anàlisi de l’època recent. En general, els creadors heu patit moltíssim la crisi econòmica. Crear quan no tens garantida la subsistència bàsica és molt difícil. Com ho heu viscut?
—Jo de patrimoni no en tinc i les he passades magres, sobretot com a treballador més que com a creador. Per mi, hi ha una frase molt referencial que és d’en Lluís Vicent Aracil, dita a final dels anys setanta o primers dels anys vuitanta: ‘S’ha passat de la subversió a la subvenció.’ Quan tot el procés de creació es basa en una lògica econòmica i subvencionada i si jo no cobro no vinc, doncs aquí és quan la cultura se’n ressent. En moments de més mancança i precarietat social és quan s’ha de ser més contundent i menys ploramiques. I, és clar, la crisi econòmica serveix per a retallar en cultura, perquè la cultura no és un espai d’interès de cap govern ni de cap estructura econòmica i capitalista. I qualsevol mostra de cultura que no sigui la cultureta oficial fa nosa. I moltes vegades tens la sensació que quan tries un camí i una manera de fer cultura, fas nosa, tant si hi ha crisi com si no. Quan hi ha crisi, aquesta és l’excusa perfecta, quan no n’hi ha, doncs és l’ostracisme, el menyspreu. Però no has de plorar per això, has de disparar.

Però la cultura ha de ser de franc?
—No, entenc que la feina s’ha de cobrar. Però no hem de crear sentit de classe, classe cultural. I jo crec que sí que hi ha una tendència a la creació de classe, a l’entronització. Hi ha una mancança de cultura sòlida i d’autoestima cultural en aquest país, que qualsevol jovenet que fa un llibre de poemes sembla que cagui or i que li hagin de netejar el terra quan passa. I potser és un indocumentat i no sap quan fan dos i dos. L’aparença, aquesta cosa tan provinciana de pensar-se que ets algú perquè surts a la tele… Sí, això fa que provoqui un sentit de classe cultural que s’ha de traduir en un lucre econòmic, que no es correspon amb la feina. Però és clar que la feina s’ha de cobrar.

En aquest últim llibre de poemes hi ha molt de compromís, denúncia, ràbia amb noms i cognoms.
—Això és una cosa que el Dante ja feia.

Però, precisament, en aquesta època els artistes i creadors han estat més callats i esmorteïts que no els tocava.
—Perquè també hi ha molts artistes que han pactat amb el poder i que no tenen consciència o bé decideixen de no fer segons quines coses per si van en contra de segons quins sectors. Si critiques el Macba en un poema, o el Liceu o el CaixaFòrum, doncs probablement no et trucaran per anar a fer-hi res. Perquè aquest país de mafiosos funciona d’aquesta manera. I tot sovint em diuen: ‘Ai, és que tu ets un poeta polític.’ I bé.

No us agrada que us diguin poeta polític?
—No, perquè tot són capsetes, per aïllar les coses, no per a crear un diàleg general.

La radicalitat és imprescindible en un creador?
—Jo crec que sí. Si no tingués aquest sentit de radicalitat hauria fet la novel·la Eren ells amb un sentit moral. I no ho he fet. A vegades és molt difícil de fer un poema que digui segons quines coses i dir-lo en veu alta, perquè dius una cosa que no t’agrada haver-la de dir i molta gent que no té ganes de sentir-la. Però penso que aquesta és una de les feines que ha de fer un escriptor, tant a la novel·la com al poema.

Però prendre la radicalitat no vol dir escriure deshumanitzat.
—No, no, és clar que no. De fet, la moral sí que és una cosa deshumanitzada i deshumanitzadora. A mi m’agrada més l’ètica de les coses. És aquest sentit horitzontal on hi és tot. En canvi, la moral té un sentit vertical.

Des de la mirada d’un poeta radical que no defuig la confrontació, expliqueu-me com veieu el moment que vivim.
—Des d’un punt de vista econòmic, veig que tendim de manera gradual i molt lenta cap a una desigualtat espectacular, mentre anem dient i sentint que tots els problemes s’han acabat i que la crisi ja ha passat. Com que funciona des d’una lògica capitalista, aquesta és una forma de control, de controlar aquesta classe mitjana que diuen que hi és, però que cada vegada hi és menys. Des del punt de vista del nostre país, és molt complicat, perquè estem en un moment polític complicadíssim. Per a mi el meu país no és aquesta comunitat autònoma; per tant, mirar-ho en general és d’una complexitat molt forta. D’una banda, ha desaparegut el PP de València i de Mallorca, però no ha desaparegut, perquè tota la claveguera continua anant per sota les voreres. En l’àmbit parlamentari tot és molt fràgil. Tot és basat en discursos que són mentida. Tot el que és realitat del procés independentista no se n’acaba de treure l’aigua clara. Per tant, tens una idea de la gent que tens al voltant, de la gent que lluita i de la gent que no lluita, però que de tant en tant ensenya les mans. No sabem cap a on anirà. Tot el que sigui força popular és bo, perquè és crear preguntes perquè es mirin de resoldre col·lectivament. Però passa que hi ha tantes eines de manipulació i de control d’opinió que és molt difícil de tenir una idea general de les coses.

Quan dieu que el vostre país no és Catalunya, entenc que el vostre país és el que ens aplega com a comunitat cultural i lingüística, els Països Catalans.
—Això mateix. Per a mi és un marc cultural, però també és un marc polític. Des de l’esquerra i des de l’extrema esquerra, aquest és el meu marc polític.

Hi ha un fet preocupant de l’esquerra i l’extrema esquerra, el fet que molta d’aquesta militància troba la cultura elitista. A un poeta com vós, que viu la cultura d’una manera tan compromesa i plena d’exigència, no us revolta aquest fet?
—Sí, perquè és un discurs absolutament reduccionista i mediocre.

Això tant passa als comuns com a la CUP, per parlar de les formacions més clarament d’esquerres en aquests moments.
—Perquè tenen aquesta idea de la cultura burgesa i la cultura de barri. I quan s’ha de concretar aquesta cultura de barri és quan no saben en quin sentit s’han de moure. No et pots imaginar la quantitat de recitals que he fet en ateneus i casals de barri, i un cop ets allà t’adones que t’han convidat per una qüestió de quota. Diuen: aquí s’ha de fer cultura, i un dia posaran un film i un altre dia un recital de poesia, perquè la poesia també és nostra. I què recitaràs? Ovidi Montllor, Estellés i poca cosa més. I sí, és preocupant perquè realment no hi ha un discurs, no hi ha una consciència de què és la cultura. Un dia, l’escola de formació del moviment Endavant em van demanar que fes una xerrada sobre cultura i hi vam anar amb en Julià de Jòdar. Jo vaig dir que la primera cosa que ens hem de demanar no és què podem fer per la cultura, sinó què és la cultura. La idea que tenim de cultura popular… Què és la cultura popular? Ens hem d’apuntar a fer ball de bastons? Això sí que és cultura popular, però hi ha moltes més coses que ho són i que hem d’anar a cercar. I el problema és que no tenim un debat des del punt de vista de la cultura de base, sobre què és cultura i cap a on l’encaminarem. Perquè això de la cultura burgesa que és la de la subvenció i de la gent que surt a La Vanguardia, aquests són els de sempre que s’ho van passant, de generació cultural en generació cultural. I no tenim ni un debat fet ni començat ni un calendari per a començar a fer el debat sobre què n’hem de fer, de la cultura.

No sembla que interessi gaire al procés aquest debat, tampoc.
—No, gens.

No voldria acabar l’entrevista sense preguntar-vos sobre Blai Bonet. Tot el treball que fèieu sobre aquest poeta, com està? Oblidat, aparcat o viu?
—És viu. Això és una feina que vaig començar ara farà vint anys. Va ser quan vaig conèixer en Blai Bonet i vaig començar a parlar-hi. Ell i jo havíem de fer un llibre, però es va morir i jo em vaig quedar amb el llibre. Però estava per moltes altres coses, tenia dinou anys o vint. La qüestió és que amb el temps he anat fent tota una altra cosa i jo vull que surti el que ha de sortir. Ara el llibre es troba en un procés, que és dels més difícils, que és el de l’escriptura.

Encara té el mateix nom?
Mite i pols de Blai Bonet, sí.

Creieu que Blai Bonet estaria content ara? Se n’ha editat la poesia completa en un volum, l’editora Maria Bohigas ha tornat a posar en circulació El mar i també l’ha editat traduït a l’espanyol i va publicant-ne més obres, com ara Judes i la primavera…Blai Bonet és viu entre els lectors.
—Òbviament, és una bona cosa que s’editin els llibres. Però passa que en comptes de convertir-se en un autor del cànon contemporani català s’ha convertit en un autor de culte. I això en una cultura de cent milions d’usuaris està molt bé, però en una cultura com la nostra, un autor de culte per a mi és un problema.

Per què ho dieu que s’ha convertit en un autor de culte?
—Perquè s’ha convertit en el poeta superestimat, superespectacular, supermeravellós d’una colla d’escriptors, però no en un escriptor popular. Hi ha aquesta paraula lletja que es diu ‘normal’. Jo entenc que té unes particularitats pròpies, que xoquen amb el nivell general de cultura que tenim en aquest país, amb el fet que tenim la cultura atacada per totes bandes, la qüestió lingüística espantosa que patim… Per tant, la situació de Blai Bonet no és essencialment dolenta, però tampoc essencialment bona. I l’altra cosa que he de dir és que Blai Bonet, quan era viu va tenir una colla de pares putatius, que van fer moltes coses bones per ell, però que van parlar en nom seu i ell no s’hi sentia identificat. I ara en Blai Bonet té una colla de fills putatius, que han fet un seguit de coses molt bones per ell, però que parlen en nom seu i crec que la figura central de Blai Bonet no s’identifica amb aquests fills putatius.

Què voleu dir, que no mostren el veritable Blai Bonet?
—Per a mi, darrere de la força d’un autor, darrere la força dels seus textos, hi ha tota una visió del món, tota una actitud cívica, humana, ètica, moral, etc., etc., que tot sovint desapareix en el cas d’en Blai Bonet, i es queda només en la meravella del text, i amb el ‘per fi apareix l’obra poètica’ i, en fi, tot queda al replà i no s’aprofundeix.

I teniu data per a publicar el vostre llibre sobre Blai Bonet?
—No.

I teniu editorial?
—Potser  sí, diuen els d’Angle Editorial que sí, que hi estan interessats.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]