Calia un altre diccionari normatiu? I, a més, un diccionari fortament discrepant respecte al de l’Institut d’Estudis Catalans? Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, es veu que sí, perquè acaba de presentar l’edició en paper del seu Diccionari normatiu valencià. Aquest diccionari, que ja fa un parell d’anys que es pot consultar en línia i que l’AVL considerava obert al públic i en procés de revisió, sembla que ja pot donar-se per acabat i definitiu.

Però a més de discrepant, calia publicar ara un diccionari contradictori, deficient i irresponsable? Perquè –diguem-ho clar des del començament– el Diccionari normatiu valencià (DNV) constitueix una monumental irresponsabilitat, indigna d’una entitat pública i d’una institució que forma part de la Generalitat Valenciana.

Semblava que l’AVL havia pres un bon rumb quan, precisament durant l’elaboració d’aquest diccionari i en les definicions de català i valencià, reconeixia per primera vegada i de manera inequívoca que es tracta de dues denominacions de la mateixa llengua. I més encara quan, en un gest de dignitat, l’AVL resistia les pressions del govern valencià del PP, que li exigia continuar presentant valencià i català com a idiomes diferents. Això, però, ha durat poc: l’AVL pot reconèixer que valencià i català són sinònims, però en la pràctica actua com si fossen dues llengües diferents, amb normes diferents segons les fronteres autonòmiques.

Per començar, l’AVL ha elaborat un diccionari, dit precisament normatiu, sense gens de coordinació i amb greus contradiccions respecte a l’altra –més ben dit, la primera– institució normativa: l’Institut d’Estudis Catalans. L’IEC no és solament institució de referència normativa per llei –com ho és l’AVL–, sinó que, a més, ho és per història (amb més d’un segle d’existència), per la representació de tots els parlars i territoris i, sobretot, per l’obra feta (és l’entitat responsable de la major part de la tasca normativitzadora).

El Diccionari normatiu valencià deu ser un dels pocs del nostre entorn amb l’adjectiu normatiu en el títol, cosa ben anòmala en el context cultural actual. Les ‘acadèmies’ o institucions de referència de les llengües del nostre entorn, com la resta de les institucions de països avançats, esperen guanyar-se l’autoritat pels seus fets, no pas la invocació a l’obediència deguda. Ara, quan un diccionari es declara normatiu, hauria d’actuar en conseqüència i complir la funció fonamental de la normativització: unificar el lèxic de referència, fixar-ne el significat i, sobretot, allò més bàsic: oferir-ne una forma gràfica única. Sols en casos excepcionals i molt justificats se sol admetre més d’una opció gràfica, perquè només si els usuaris disposen d’una forma unificada i permanent, aquesta podrà actuar com a referent –encara que potser no coincidirà del tot amb la pronúncia espontània– i es podrà aprendre i reproduir. Citem un cas ben conegut: què guanyaríem promovent totes les variants –d’altra banda, ben vives, arrelades i documentades– dels pronoms personals nosaltres i vosaltres (nosatres, nosatros, mosatros, natros, naltros...)? Doncs precisament el diccionari que es proclama normatiu és, de tots els actuals, el que més actua en la direcció contrària: com a diccionari descriptiu i dialectal. Però amb la greu conseqüència que, pel fet de presentar-se com a normatiu, el totum revolutum de paraules i variants que recull esdevenen automàticament ‘normatives’, encara que puguen etiquetar-se com a ‘col·loquials’ (comparem-ho: bufat, mamat i torrat, com a sinònims de begut o embriac, són col·loquialíssims i alhora i, sense disputa possible, normatius).

En comptes de seguir una línia coherent amb la normativització consolidada i amb caràcter ‘normatiu’ que invoca, el DNV multiplica fins a arribar a centenars –potser fins i tot algun miler– les formes dobles: argelaga i argilaga, esmorzar i almorzar, cranc i carranc, divorci i divorç, esbarzer i albarzer, caminar i acaminar, mostrar i amostrar, llegó i lligó, bardissa i albardissa, llagostí i llangostí, dragó i andragó. I, a més, en un bon grapat d’aquests casos, l’AVL dóna preferència a les formes amb menys tradició gràfica, les més allunyades de la base etimològica o les més restringides en extensió dialectal: bacallar (i no bacallà), cagarnera (i no cadernera), falaguera (i no falguera), mitat (i no meitat), etc.

Però la cosa no s’acaba en simples i freqüents doblets. Són abundants les paraules que es poden escriure ‘correctament’ de tres i fins i tot de quatre maneres diferents! Així, prenent simplement el camp de la botànica, comprovarem com de fèrtil és el DNV. Podem escriure indistintament albarzeral, albarzerar i esbarzerar; xiprerar, ciprerar i cipreral; falguerar, falaguerar i falagueral; lletsó, llicsó i lletissó. De fet, arriba fins a quatre possibilitats en ametlerar, ametleral, ametlleral i ametllerar; noguerar, nogueral, anouerar i anoueral; llimerar, llimeral, llimonerar i llimoneral; nesplerar, nespleral, nispreral i nisprerar. I tot plegat no es limita tampoc al lèxic, perquè toca també la morfologia: es poden escriure indistintament centenars de paraules amb les terminacions -eixement o -eiximent (coneixement o coneiximent, creixement o creiximent), –ista o -iste (esportista, esportiste, a més de deportista i deportiste) o -esa o –ea (tritesa o tristea, riquesa o riquea).

Precisament per aquest caràcter ‘normatiu’ no s’entén quin significat té l’etiqueta de ‘col·loquial’ aplicada a simples variants gràfiques o de pronunciació, més pròpies d’un diccionari descriptiu o dialectal, que és sovint l’orientació que sembla prendre el DNV. Reprenent l’exemple de nosaltres, seria com si el DNV recollís com a ‘col·loquials’ nosatros, nosatres, mosatros, natros (o atres per a altres o consevol per a qualsevol), cosa que, amb bon criteri, no fa. Però el DNV es complau en aquesta línia dialectalista d’inclusió de variants formals, moltes de les quals ja han estat àmpliament superades per a la majoria dels usuaris, que coneixen i usen només les formes de referència. Per això, no es veu gens clar el sentit d’incloure acaminar, amostrar, conseguir o escomençar, ni per què només les dues darreres s’etiqueten com a ‘col·loquials’. I la mateixa cosa cal dir de sancer per sencer, llauger per lleuger, llançol per llençol, gavinet per ganivet, cluixir per cruixir, giner per gener, lligó per llegó, llògic per lògic.

I en molts d’aquests casos es fa difícil endevinar quin és el criteri, si n’hi ha cap, que governa l’admissió d’aquestes variants, perquè davant un mateix fenomen, el DNV sembla actuar de manera arbitrària: recull sancer, llançol i llauger però no jagant (gegant) ni calandari (calendari) ni la variant jauger. Admet giner (gener) i lligó (llegó), però no gineta (geneta) ni ginoll ni lligir. Acull la metàtesi (transposició de sons) de gavinet, però no la de llangonissa, que és ben antiga i té una extensió dialectal segurament superior. Cluixir es considera ‘col·loquial’ respecte a cruixir, però, amb el mateix fenomen fonètic, clossa no ho és respecte a crossa. S’inclouen llògic i llegítim, però no lliteratura o llingüístic, que potser tenen un ús més ampli.

A banda, l’etiqueta ‘col·loquial’ també dóna entrada a una sèrie de castellanismes no admesos per la immensa majoria dels altres diccionaris de referència, castellanismes que ja tenen un equivalent genuí ben conegut i estès: antepassat, enterar-se, quarto (només com a ‘habitació’), tamany, tipo, tonto, vago, xiste o xillar, o fins i tot un calc tan clar i recent com agulletes. Però ben sovint els castellanismes no presenten cap restricció com a ‘col·loquials’ i s’admeten sense cap marca: alcançar, arrastrar i arrastre, despedir, precís (‘necessari’), sarpa, etc. I això que el DNV ha fet algunes rectificacions respecte al Diccionari ortogràfic i de pronunciació, que anava molt més enllà, amb entrades com enfermer, manguera, toldo o xorra, ara suprimides.

Podríem pensar que aquesta línia de l’AVL es limita a la llengua general i no afecta la terminologia especialitzada, un camp en què la univocitat entre forma i significat és una exigència i en què cal respectar al màxim els termes consolidats. Però això no és així ni de bon tros. Així, el DNV admet orgue com a sinònim d’òrgan i, per tant, es pot parlar del fetge o del cor com a ‘orgues’, igual com podem referir-nos, sense cap restricció, als ‘orgues reproductius’ o als ‘orgues de govern’ de la Generalitat o de la Unió Europea. Semblantment, número pot equivaldre a nombre sense cap limitació i, en conseqüència, poc es pot objectar si algú ara vol escriure sobre els ‘números enters’, ‘racionals’, ‘irracionals’ o ‘imaginaris’. De fet, el DNV ja va alternant –no se sap si per error o amb consciència– l’ús de número en comptes de nombre en les definicions (vegeu les veus aliquanta, alíquota, clau 3, googol o googolplex). En una línia semblant, fulla pot utilitzar-se com a full (p. ex. una ‘fulla de paper’ o una ‘fulla de càlcul’), però –aquesta sí– reservada només a àmbits col·loquials.

Com en tants aspectes, l’AVL arriba a contradir les seues pròpies obres i criteris. Així, mentre que el seu Vocabulari jurídic només dóna crida i cerca per a l’ordre donada per l’autoritat judicial a la governativa per a perseguir i arrestar un delinqüent (equivalent al castellà busca y captura), el DNV presenta crida i cerca com a terme ‘antic’ i prescriu l’ús de busca i captura, que ni tan sols figura en el seu Vocabulari jurídic. Semblantment, el Vocabulari jurídic no recull barco i presenta només vaixell, però barco figura sense cap restricció en el DNV. La cerca és definida com a ‘examen dels elements d’un conjunt de dades a fi de trobar les que tenen una forma determinada’, que no sabem si coincideix o no amb el concepte de busca pel fet que aquest darrer es defineix igual, però amb l’afegitó específic que és ‘generalment seqüencial’. Ara bé, en qualsevol cas, el dispositiu que fa les cerques, encara que no siguen ‘seqüencials’, cal anomenar-lo preferentment buscador i no cercador.

Concloguem. Si es tracta de la mateixa llengua i si aquesta té altres institucions reconegudes com a referència normativa –i recordem-ho: anteriors a l’AVL i responsables de la major part de la tasca normativitzadora–, no hauria de ser un imperatiu col·laborar-hi estretament i fixar les normes en comú, no sols per rigor acadèmic i institucional, sinó sobretot en benefici dels usuaris? I l’AVL no hauria d’haver aclarit primer els seus criteris –massa sovint deficients i contradictoris– abans de llançar-se a publicar una obra que es reclama ‘normativa’?

El resultat, ben deplorable, és que ara tenim normes discrepants en centenars de punts de la normativa gràfica i lèxica. Allò que és normatiu o preferent per a l’AVL no ho és segons la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans i a la inversa. No sabem si l’AVL ha pretès elaborar un diccionari només per a l’àmbit estricte del País Valencià o per a tota l’àrea del català. Tampoc no es veu clar si té la pretensió d’assumir de debò la unitat lingüística que proclama i treballar, com caldria, amb l’Institut d’Estudis Catalans, però també amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i les universitats i les administracions públiques, si més no, amb les valencianes.

Amb una llengua amb tants problemes d’ús social seria molt saludable actuar amb responsabilitat –i no com una simple unitat administrativa amb mentalitat autonòmica i particularista–, a fi d’oferir una obra ben feta i útil per a tots els usuaris de la llengua, i no afegir més entrebancs a la normalitat pel cantó de la normativa. Si algú s’anomena ‘acadèmic’ i pretén imposar obres ‘normatives’, té com a mínim l’obligació de respectar l’obra consolidada i, si cal revisar-la, fer-ho amb rigor, visió global i coherència, coses que es troben massa a faltar en el Diccionari normatiu valencià.

Nota. He escrit aquest text sense haver vist l’obra impresa. He suposat que l’edició electrònica actualitzada del DNV coincideix amb la versió en paper.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]