Featured Video Play Icon

Araceli Segarra necessita poques presentacions. Nascuda a Lleida el 1970, tindrà el nom lligat per sempre més al d’una muntanya: l’Everest. Va ser la primera catalana de fer aquell cim, l’any 1996. Llavors tenia vint-i-sis anys i ja en feia onze que practicava l’alpinisme i els esports de muntanya. A quinze anys va començar amb un curs d’espeleologia, que anà seguit de l’esquí de travessia, l’escalada en roca i l’escalada en gel. La pujada a l’Everest va tenir una forta repercussió, a més, perquè va col·laborar en el rescat arran de la tragèdia més greu de la història d’aquesta muntanya, en què van morir tretze persones. D’allò, ja fa molts anys, però Segarra no ha abandonat mai la muntanya.

Teniu impossibles?
—Home, sí. Però intento no caure i no creure en les exageracions. Jo crec en la part central, en el camí del mig. Però també sé que hi ha impossibles, hi ha coses que no es poden aconseguir. És veritat que, a vegades, somniant aquestes coses impossibles, pel camí n’aconsegueixes més.

El 2013 vau publicar el llibre Ni tan alt ni tan difícil. Volíeu desmitificar una mica el món de la muntanya?
—Faig servir la muntanya per desmitificar una cosa que és bastant comuna a molts mons i moltes professions, que és l’exageració. Aquestes frases que es diuen sovint –’no hi ha res impossible’, o ‘això és supercomplicat– van d’una punta a una altra, des de dir que tot es pot aconseguir fins a que tot és molt difícil. Jo no crec que per aconseguir coses difícils o coses que nosaltres veiem molt amunt, s’hagi de ser un superheroi: és la gent normal la que fa coses.

Dieu: ‘Als setze anys jo no sabia què volia ser, ni tampoc què volia fer, però tenia molt clara almenys una cosa: no volia morir-me d’avorriment en una feina […]. Tampoc no sabia que un dia aniria a l’Everest.’
—Sí, perquè passa que la feina que em va obrir els ulls, en aquest sentit, va ser una de les primeres que vaig fer a la meva vida. Tenia quinze anys o setze i envasava fruita. Aquella monotonia em matava! No m’importen les feines dures, però m’importa que sigui el que jo vull fer. Evidentment, si no hi ha més remei ho fas, però si puc tenir una petita opció d’escollir, si la vida m’ho permet, intentaré fer les coses que jo vull fer, encara que em costin més.

Les compteu, les muntanyes que heu escalat?
—No.

I els cims?
—Tampoc. No en tinc ni idea. Conec gent que s’ho apunta i jo no m’apunto res. Té un avantatge: que hi ha vegades que torno a llocs on no recordo haver estat i en gaudeixo com si fos la primera vegada.

‘He baixat de moltes més muntanyes de les que he pujat’, heu dit. Una retirada a temps, a la muntanya, és una victòria?
—Ho és una retirada a temps en general. Jo crec que s’ha de valorar si et surt més car el caldo que la gallina. També hi ha aquesta mena de frases… ‘No abandonis mai!’, es diu sovint. No! Crec que la cosa important és que quan abandonis sigui sempre havent esgotat totes les possibilitats, totes les opcions. Això senzillament et permet de tornar sentint-te satisfet. Sovint aquesta sensació de decepció que tens quan et retires, que molts qualifiquen erròniament de fracàs, és perquè realment no t’has esforçat al màxim. I ho saps. Però quan et retires sabent que ho has provat tot, te’n vas tranquil. Potser no content, però almenys tranquil.

Vau participar en el rescat de l’Everest del 1996, en la mateixa expedició que vau fer el cim d’aquesta muntanya. Els sentiments devien ser molt contraposats…
—Sí, perquè per a certes coses no et pots entrenar, ni preparar mentalment. Senzillament actues, reacciones. Millor o pitjor. Però una de les coses que vaig comprovar en aquesta tragèdia –que òbviament hauria estat millor no haver de comprovar– és que era en l’equip correcte. Perquè quan va passar tot, la filmació que fèiem es va deixar de banda, ens en vam oblidar completament i ens vam dedicar en cos i ànima a fer el rescat. Ens vam oblidar del nostre objectiu i això va ser cosa de tots. Havíem creat un grup en què les persones s’unien pels mateixos valors i els mateixos principis. Crec que aquesta unió va ser el que va fer que després tinguéssim la força per a fer el cim.

Dieu que la muntanya és un catalitzador, que tot hi passa molt de pressa. Què és allò més important que us ha ensenyat la muntanya?
—Depèn molt del viatge: dels companys, del projecte… Però el principal, amb el qual sempre torno, és que desaprofitem molt el temps i en coses que no valen la pena. Perdem el temps. Ostres, existim molt poc temps! Se’ns acaba la vida molt aviat, som molt fràgils, en un no res se’ns trepitja i morim… Les ganes de no desaprofitar el miracle que és existir és una de les coses amb què torno més sovint. Però hi aprens moltes coses més, també. A no precipitar-te, a tenir paciència…

Com us mireu el pas del temps en la vostra professió?
—Malauradament, abaixant el nivell tècnic i el nivell de dificultat, però per sort de manera infinita perquè a la natura no necessites pujar la paret més difícil.

És més difícil el món de la muntanya per a una dona o la muntanya no entén de sexes?
—Per mi és una etiqueta que posem a les dones, perquè una dona té la mateixa capacitat per a escalar que un home.

 

Podeu mirar l’entrevista sencera al vídeo de l’encapçalament.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]