Anna Cassasas (Foto: Arxiu ACN)

Anna Casassas (1958) és la primera traductora a guanyar el premi Trajectòria, que s’atorga aquesta setmana a la Setmana del Llibre en Català. Casassas fa més de vint anys que tradueix del francès i de l’italià cap al català. Per les seves mans han passat Marcel Proust, Claudio Magris, Honoré de Balzac, o Amin Maalouf.  Segons diu ‘traslladar una partitura en francès o italià a l’harmonia del català, em sedueix com les veus del mar’. Des de fa vuit anys Anna Casassas viu en un poble de França, a quatre hores de Barcelona, on baixa de tant en tant. Pocs dies abans de rebre el premi, atén telefònicament VilaWeb.

—Abans de traductora, éreu advocada. Quants anys vau fer d’advocada?
—Set anys, a Figueres. No em podia avorrir perquè era molt estressant. Però no m’agradava. Érem tres socis, i en teoria fèiem de tot, però criminal no en fèiem mai. Un cas de criminal, em sembla que en vaig fer, en set anys. Fèiem civil i empresa. A mi no m’agradava el tracte amb l’administració: els notaris, els jutges. I amb els clients tampoc gaire. En canvi la feina de rumiar i escriure, sí. Estudiar els casos a veure com s’havia de fer, tot això m’agradava molt. Però en canvi la part social… Suposo que devia fer d’advocat de 1985 a 1992.

—I per què us vas passar a la traducció?
—De l’advocacia plego, pum!, i em trobo que no sé què fer. Jo l’únic que sé fer són dues coses: o cosir o alguna cosa que tingui a veure amb la llengua catalana. I perquè cosint guanyar-se la vida encara és més difícil, em poso a treballar amb la llengua. Faig de correctora a l’editorial Empúries. Xavier Folch em fa passar ràpidament de corregir a traduir.

—Curiós que lligueu cosir amb escriure.
—El que m’agrada de cosir, i de traduir, és que són feines solitàries. Anar fent, i paciència. La feina d’advocat i la de traductor també és similar: com ho escrius, com convèncer a l’altre, com expresses una cosa que no és el que tu penses, sinó el que pensa una altra persona, i com has de trobar la manera d’expressar-ho. Tampoc és tan diferent.

—El vostre germà és poeta, Enric Casasses, i vós traductora. Però el vostre pare era científic, químic.
—El pare era dels que deia que la divisió entre ciències i lletres era una mentida i una trampa. El pare era de tot, no només químic, i té un llibre de poesia publicat. I els seus pares eren mestres, d’aquells represaliats després de la guerra, perquè eren molt catalans, i molt mestres, i pedagogs, els meus avis. La mare també era química. És, de fet, però jubilada. No s’ha dedicat mai a escriure, tot i que si ho fes segur que ho faria bé, perquè li agraden molt les paraules. El pare i la mare tenien unes converses sobre el sentit de les paraules, i un tip d’anar a buscar diccionaris a l’hora de dinar, que de petita era tota l’estona. Paraules. Paraules.

—Paraules. La darrera paraula que heu après?
—Avui, una en català. Estic traduint Els tres mosqueters. I avui algú m’ha fet la broma entre espadatxí i espadutxí. I m’ha agradat molt això de l’espadutxí, espaduxtina. Ve de l’espadutxí, en italià, però en canvi vol dir persona viva, àgil. La faré servir? En el llibre no, que no m’hi entra! Però a la meva vida, segur!

—Traduïu del Francès i l’italià. Per què, francès i italià?
—A veure, el meu home és francès. Però no hi té res a veure. Perquè no tinc dos homes, un francès i un italià. Ha ha! Tot i que l’home francès és fill d’italians, sí. Això és casualitat.

— Potser el francès i l’italià el tradueix tot el vostre home, i ens teniu ben enganyats.
—Haha! T’imagines? El meu home és escultor. No li agraden gaire les paraules, no. S’expressa per un altre camí que no és el verbal.

—I vós viviu a França
—El mes que ve fa vuit anys. A l’altra banda d’Esterri d’Àneu, visc. En algun lloc has d’anar a viure. No hi ha cap relació especial. Bé, sí que n’hi ha una: fugir de la contaminació. Buscava un lloc on no hi hagi contaminació, on l’aire fos net, i l’aigua fos neta, i aquí ho és. Però regularment baixo a Barcelona a veure editors o fer presentacions. Aquí amb quatre hores sóc a Barcelona. Tinc un peu a la Gascunya. És bonic. Però de llocs bonics n’hi ha molts. Si vols ser traductor ja vol dir que t’agrada més o menys estar sol. I a mi m’agrada estar lluny del soroll.

—Feu servir diccionaris en xarxa, o en paper?
—Tinc els de la xarxa encesos, i els de paper, al voltant de l’ordinador. No hi ha el mateix a cada lloc. Depèn de què busques. Jo els necessito a tots dos. Però els de paper tenen un avantatge, que jo no en sabré passar mai: jo els diccionaris en paper els tinc escrits des del primer dia. Hi vas afegint coses, als marges. Detalls que afegeixes, comentaris. I si me’ls llenço què faig? Perdo tota l’experiència. Estic segura que els altres traductors també ho fan.

—Es troba un bon diccionari francès català a la xarxa?
—No. A Internet, tal com ho veig jo, trobes bons diccionaris monolingües. Italià italià. Francès francès. En francès francès hi ha molt material. Són coses llargues, amb molts exemples. Exemples que en els de paper, no són tants. I a la xarxa, sí. Però diria que els joves ho fan millor que no pas jo, això d’internet.

—L’inici de la seva carrera quin seria? Quin és el moment que dieu, ja sóc traductora?
—El segon llibre que vaig traduir era Sobre la lectura de Marcel Proust. I sincerament, és una feina important. Passa que estàs insegur. I dius ‘oh, déu meu, agradarà?’ Però de traductora, jo ja me’n sentia. Almenys la intenció de fer-ho a fons, hi era. I això encara ho tinc ara: a veure, aquesta vegada que no la vessi. Perquè sempre dius, un dia l’acabaré vessant.

—Llibres que us hagin marcat?
—A mi m’han agradat molt les novel·les de Claudio Magris. I també em va agradar molt de traduir L’últim dia d’un condemnat, de Víctor Hugo. Era com una peça de rellotgeria. Unes frases en què tot està col·locat allà dins amb precisió i si badaves, pam!, te’n faltava un tros. Havies de mirar de com fer-ho per posar tots els adjectius, tot sencer. El Proust, que és increïble, amb aquelles frases tan llargues, plenes de coses. El llibre de Giordano Bruno, perquè és el llibre més antic que he traduït. I Mecanoscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki, que em va fer molta il·lusió. Vaig tenir la sensació que em va tocar com una rifa. Em va portar a la meva, d’adolescència, perquè era un dels llibres que m’havia agradat més. De cop, poder-lo traduir. De veritat, puc?

—I autors, quins autors heu conegut?
—Abans, en general, als traductors ni t’avisaven quan venia un autor a Barcelona. Si per casualitat ho sabies abans que hagués marxat, t’espavilaves pel teu compte a anar a la presentació i veure’l de lluny (almenys jo no he tingut mai prou barra per presentar-me tota sola: hola!), i me’ls mirava des del públic. De vegades, encara és així.  Però ara hi ha editorials més respectuoses amb els traductors, i que tenen en compte el traductor.  També un cop el llibre ja està publicat. Aquestes editorials (perquè encara n’hi ha d’altres que no et fan ni cas) t’avisen i a més, de vegades, fins i tot et tenen en compte quan organitzen els actes que hi faran: vull dir que potser pots participar en una lectura amb ell, o tenir-hi una conversa en públic, o altres opcions, aprofitant que com a traductor ets segurament qui coneix el llibre més a fons, aquí. Un coneixement que val la pena compartir. Així, per exemple, aquest hivern passat va venir en Fiston Mwaza Mujila, autor congolès que escriu en francès, de qui Periscopi ha publicat Tram 83, i vam fer tres actes junts, tres vespres consecutius: un gran plaer. Abans ja el coneixia una mica perquè havíem tingut converses per skype, i l’estada a Barcelona em va permetre conèixer-lo més. En el cas d’en Claudio Magris l’he conegut i hi tinc molt bona relació, però només perquè ell és excepcionalment agraït i amable amb els traductors.

—Us podeu guanyar bé la vida, els traductors?
—Treballant molt i molt i molt, et guanyes la vida per anar vivint. A Catalunya crec que som bastants, els professionals que vivim d’això. Però que vivim bé, no. Que vivim.

—Hi ha més traductores que traductors, o només m’ho sembla?
—Ho he sentit d’altres vegades que hi ha més homes que dones. Però no. Xavier Pàmies, Ferran Ràfols, Miquel Cabal, Jordi Martín, Yannick Garcia. Hi ha molts homes. Que jo sàpiga.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]