Notícies

Dimecres  19.12.2012  08:59

Amàlia Garrigós: Carta a Ràdio 9

La històrica locutora escriu una emotiva carta reivindicant la dignitat de la ràdio, després de ser acomiadada

Men?ame
 

Amàlia Garrigós, veu històrica de Ràdio 9,  és una de les professionals que ahir va saber per correu electrònic que seria acomiadada. La notícia ha estat rebuda amb indignació per molts professionals i oients de la ràdio. Garrigós va publicar ahir al seu bloc una emotiva 'Carta a Ràdio 9' dedicada a la ràdio, que ja ha tingut un fort impacte a la xarxa. Heus-la ací:

Estimada ràdio:

T'escric aquestes lletres perquè ha arribat el moment, mil vegades anunciat, de la nostra separació forçosa. Ens hem sigut fidels, en les alegries i en les penes. Ens hem estimat i respectat, per damunt de les nostres possibilitats, tots els dies de les nostres vides durant 23 anys.

Recordes quan ens coneguérem? Era setembre del 1989. Jo portava el títol de periodista davall del braç. Tu estaves preciosa vestida amb el disseny exclusiu de la Llei de creació del 1984. Anaves mudada com un margalló amb els principis bàsics d'objectivitat i respecte al pluralisme polític i cultural. Em vas enlluernar... De seguida férem bona lliga i, confiades, encetàrem un camí que era verge. Ens meravellava contar les notícies del món en la llengua materna, recitar poesia o escoltar música en valencià. Crec, sincerament, que hem contribuït perquè el valencià arribe a la població amb més naturalitat.

Te'n recordes dels inicis quan eixíem juntes amb la unitat mòbil? La de vegades que, després d'una connexió, ens han preguntat: ‘açò quan eixirà per la tele?’ i tu, mirant-me de reüll responies: ‘no sóc la tele, sóc Ràdio Nou’. T'ho prenies amb bon humor però el ben cert és que has sigut la germana menuda i invisible de Canal 9.  Els qui t'han gestionat, no han sabut apreciar la teua immensa personalitat. Ets màgica. Et conec per dins i encara em pregunte com t'ho fas per arribar a tots els racons, a través de les ones, i ser tan immediata.

La taula de mescles era i és el teu pont de comandament. Primer treballaves amb els plats on sonaven els vinils, amb els magnetòfons Revox que rodaven com les aspes d'un molí de vent, i amb aquells artefactes, que es deien cartutxos, i que emetien falques de publicitat en bucle. El teu pas de l'analògic al digital fou una revolució que et va dur a explorar el so amb l'ajuda dels tècnics: els autèntics directors de la simfonia sonora. I a tu, coqueta, t'encisava que tinguérem cura de la teua posada en escena.

Ets pròxima i per això no et va agradar gens que informaren al detall dels successos de la primavera àrab al Caire i que, en canvi, ignoraren  la primavera valenciana que esclatava quatre carrers més amunt i que afectava els nostres veïns. El pecat no és teu, sinó d'aquells que t'han gestionat i que han sigut més papistes que el Papa. Una gestió que, especialment en els darrers 15 anys, ha sigut ideològica i no professional, partidista i no pública. Així, han anat despullant-te, peça a peça, del teu bonic (i necessari) disseny inicial.

23 anys és tota una vida... Quantes voltes m'has encés el pilot roig de l'estudi? Quantes hores hem estat en l'aire? Has viscut algunes gotes fredes. En eixes llargues nits et mostraves segura i útil complint amb la teua raó de ser: el servei públic.

En l'etapa que compartírem els informatius no et pogueres resistir a traure el morro del micròfon per la finestra de l'estudi i mostrar als oients la sorollosa perolada en contra de la guerra de l'Iraq.

M'agradaves quan et vesties de gala orgullosa de viure la diada dels valencians; quan amb roba informal, li donaves veu als nostres escriptors, passejaves pels nostres pobles i comarques o recuperaves expressions en desús de la nostra llengua.

T'he vist feliç enfundada en uns vaquers ballant al ritme de la música dels nostres creadors. Durant sis anys, vas ser l'escenari (per primera vegada en la història de RTVV) on van actuar en directe 350 músics valencians. Però de nou, l'ombra dels controladors, ensombriren el teu rostre. Algú no volia que tocaren els Obrint Pas. Vas respirar fons i no vas callar. Ells són un referent musical indiscutible... I aquell dia feren un acústic inoblidable.

Has suportat tantes inconveniències i tantes manipulacions... No obstant això, sempre has sabut trobar el badall per on es colava la llum. Hi ha alguns que es pensen que són més llestos que tu, però has de tindre present que hi ha una cosa que es diu dignitat i que tu mai has perdut, perquè saps que sense ella, no som res.

Em preocupes, amiga i companya, perquè no sé com et vestiran a partir d'ara. Davant la indignació, la ràbia i la tristesa, pensa en tot moment el que hem aconseguit juntes i t'eixirà, sense voler, el somriure. Jo, com deia l'Ovidi, no me'n vaig, sóc qui torna. Faré vacances.

Un bes sonor,
Amàlia

Men?ame