Després de Gaddafi

Les revoltes que des de principi d’any sacsegen els països àrabs comencen a donar fruit, amb la caiguda de dictadors que semblaven eternitzats en el poder. L’assalt final a Trípoli per a enderrocar Muammar al-Gaddafi després de mig any de guerra civil no s’hauria pogut culminar amb èxit sense la col·laboració militar occidental de l’OTAN. Però, si la part bèl·lica és més o menys resolta, la tasca que ara s’ha de fer és molt més delicada i complexa.

Fins fa quatre dies Occident se servia de Ben Alí, Mubàrak o de Gaddafi mateix com d’una mena de barrera de seguretat al nord de l’Àfrica per a allunyar-ne els radicals islamistes tant com fos possible. I poca gent trobava malament que dictadors impresentables tinguessin una relació cordial i pintoresca amb els dirigents europeus. Però el panorama geostrarègic mediterrani va canviant, i continuarà canviant durant força temps, perquè, si poden haver caigut els cràpules, els problemes subsisteixen.

Que ho sap ningú, qui mana ara realment a Egipte, a Tunísia, o a Líbia? Aquest és el gran desafiament que tenen les potències occidentals. Democratitzar aquests països d’una manera real, ajudar-los a l’estabilitat i a tenir unes relacions més fluides amb Europa és la clau per a poder proposar un futur d’estabilitat a la riba sud de la Mediterrània i, de retruc, també a la riba nord. La pregunta és si els països occidentals, més enllà de les teories sobre la democràcia, seran capaços d’establir mecanismes eficaços de col·laboració amb aquests països. 

Els catorze quilòmetres que van d’Europa a l’Àfrica per l’Estret de Gibraltar separen aquests dos continents de més de catorze punts de riquesa. Aquí està l’origen de molts dels problemes actuals. I això, no ho arreglen pas les bombes de l’OTAN. Occident ha d’anar més enllà dels seus interessos per assegurar-se el petroli de Líbia i col·laborar eficaçment amb un país que després de Gaddafi es troba totalment desestructurat, sense xarxa social ni política, i que ha de començar la reconstrucció pràcticament de zero. Una nova oportunitat es presenta per a una Europa més preocupada ara per la crisi econòmica que no pas pel futur que espera als libis.

Josep Martinoy, periodista