Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  16.05.2011  06:00

Autor/s: Assumpció Maresma Matas

Marta Rojals, un èxit de bit a orella

Segona edició de la novel·la 'Primavera, estiu, etcètera'

Men?ame
 

Aquesta setmana sortirà la segona edició de la novel·la 'Primavera, estiu, etcètera' de Marta Rojals. Ja era difícil de trobar el llibre els dies abans de Sant Jordi. La cara d'alguns llibreters dient que no als possibles compradors era d'impotència. Ara, finalment, es podrà tornar a comprar. Llibreters i aspirants a lectors estan d'enhorabona. VilaWeb aprofita l'ocasió per a entrevistar l'autora, que molts lectors ja coneixen pels articles que publica al diari des de fa temps.

Marta Rojals, de la Ribera d'Ebre, de títol arquitecta, de professió editora de llibres d'arquitectura, de vegades escriu. Malgrat l'èxit d'aquesta primera novel·la, no té aspiracions literàries. És directa quan li demanem si tornarà a escriure:' Si de cas, serà perquè em ve de gust'. No vol moure fitxa dins l'univers dels focus. I, en canvi, es mou com una anguila darrere l'ordinador connectat a Internet. Per això fem l'entrevista en línia. Amunt i avall de la xarxa, on ella viu, creix, apareix i desapareix com un autèntic personatge del present. Més que estar-se a Barcelona es pot dir que s'està al ciberespai. Moderna i pagesa de soca-rel recupera la parla del seu poble i la fa sonar lleugera, fresca, plena de sentit, per a explicar allò que ens passa, que ens ha passat o que potser ens passarà. Potser per això, al cap d'una setmana de sortir el llibre, els dependents de la FNAC ja l'havien escollida com la millor autora revelació.

Com descriuríeu el llibre a qui no l'hagi llegit?

—Hi ha dues parts i un petit joc. La primera es desenvolupa en clau de passat, la segona de present. El passat s'idealitza, la memòria fa trampa, ens quedem amb allò que ens n'interessa: posat per escrit tot queda més narratiu, fa més 'llibre'. El present és brut, instantani, sotmès a l'error, hi ha el que hi ha. Com a exercici, m'agrada molt més aquesta segona part. L'epíleg és un joc per al lector: s’hi donen uns ingredients i el lector es fa el plat segons com hagi rebut la informació dels capítols anteriors.

La Pedrona, l'Èlia, és un gran personatge. Com és?

—Cagadubtes, una mica fava, però vital.

I el vostre personatge preferit quin és?

—El pare.

El món rural interessa?

—No sé si interessa, però en certs aspectes potser sí que hi ha una mena de consciència d'allò que és autèntic, encara que sigui anant al Veritas a comprar.

L'èxit del llibre vol dir que ja s'ha acabat que, per a ser modern, s'hagi de ser urbà. Hi ha vida fora de Barcelona?

—El llibre va una mica d'això, també, tot i que he fet curt. Els pobles d'ara són molt més 'moderns' per dir-ho així que no pas el que descriu el llibre. El meu també.

Diuen que el llibre retrata la generació dels qui ara teniu trenta-tants... Era aquesta la intenció?

—No, no hi havia pensat gens, fins que no vaig sentir la paraula ‘generacional’ en boca de la meva editora, la Isabel Obiols. Però si els protagonistes eren d'aquesta generació, era inevitable.

Com sou?

—Uns decebuts. Ja ho diuen els diaris quan comparen la nostra generació amb la dels nostres pares: hem tingut millors oportunitats que no ells, i probablement els guanyaríem al Trivial, però vivim pitjor que ells.

Quins autors us han influït i per què?

—No ho sé, però recordo l'impacte de llegir per primer cop el Pla, Víctor Català, Maria Barbal, Jesús Moncada, Imma Monsó, Quim Monzó, Francesc Serés. Si no hagués llegit el primer Serés, probablement aquest llibre no existiria.

Per què?

—Algú em va dir que allò que jo escrivia li recordava l'estil del Serés i jo no sabia qui era. Vaig llegir 'La força de la gravetat' i em vaig al·lucinar. Era un escriptor jove que parlava de tractors, de fem, de magatzems... Vaig veure que la literatura no era 'allà dalt', sinó que podia explicar coses petites, d'allò que fèiem quan érem petits i pujàvem al parafang del tractor del pare. Em va fer veure que era possible parlar d'aquestes coses. Després de llegir-lo em vaig quedar descansada, tot allò ja s’havia escrit...

Vèieu aquest món exclòs de la literatura?

—Si llegies Pla, et trobaves amb l'Empordà i, encara que fos un món rural, el veies exòtic. En canvi, on vivim nosaltres et feia l’efecte que no hi havia res, que tot era pols.

Doncs n'heu tret molt de partit, de la pols.

—Ho he omplert de coses que ja hi són, però que no veus perquè t'hi has acostumat.

—Per què heu fet servir el registre dialectal?

—Amb l'estàndard ho perds tot, n'estic molt cansada. Quan va arribar TV3 tothom va començar a dubtar de com parlava. Si no es parla com la tele no vas avalat. Una de les poques coses que veia clara, si em decidia a escriure, era de fer servir el llenguatge que tenia al cap, que d'aquí a deu anys no recordaré, i ara amb prou feines. Això l'Olga Cubells ho explica molt bé, quan descriu com reaccionava la gent quan feia la seua tesi ['Els parlars de la Palma de l'Ebre (Ribera d’Ebre)'] i els entrevistava. La gent deia: 'Ella ho vol en català, no com ho diem naltros'. Tots tenien com un complex, però m’he trobat amb mallorquins que també els passava que abans de parlar el ‘seu català’ parlaven en castellà per estalviar-se uns altres patiments. Això és molt trist.

Heu fet servir el llibre de l'Olga Cubells 'Els parlars de la Palma de l'Ebre (Ribera d’Ebre)'...

—El llibre 'El parlars de la Palma de l'Ebre' té rigor científic, així que el vaig consultar a tort i a dret, i més encara perquè el català amb què em vaig criar a casa té més d'un cinquanta per cent de la variant oriental i no em sentia segura de res. El català del llibre igualment havia de sortir una mica contaminat, perquè la narradora, com jo mateixa, des dels divuit anys que està a Barcelona, i se suposa que pateix del mateix mal. La cosa que més m'ha preocupat del llibre, que més m'ha fet perdre la son, és aquesta. I encara me la fa perdre, perquè lingüísticament encara hi ha unes quantes potes que ballen.

Heu tingut mai la sensació que us hagin robat les paraules?

—Ui, moltes, moltes. Quan torno al poble i les sento, és com sentir campanetes. La part més divertida del llibre era anar-les apuntant quan les sentia i anar dient, aquesta la colo al llibre, i fer-m'ho venir bé perquè hi sortís.

Què domineu més, la descripció del món de les dones o la relació entre homes i dones?

—No ho sé. Si vols escriure és bàsic que t'hi fixis. En tot cas són dos temes que m'interessen especialment.

Quin us interessa més?

—Potser més el segon perquè porta implícit el primer.

Els homes s'han perdut?

—No els ho he demanat, he, he... Probablement, sí. Les dones hem fet una correguda, però tampoc no canviarem tres-cents mil anys d'evolució perquè els últims cent haguem tingut la intenció d'emancipar-nos. Ni nosaltres som tan masculines ni tan alliberades, ni ells són tan femenins ni s'han perdut tant. La genètica fa la feina. A mi, m'interessa mirar-m'ho des del punt de vista biològic.

I això què vol dir?

—Que no és dolent que hi hagi comportaments diferents segons el sexe. Si som conscients que som diferents, deixarem de barallar-nos per ser iguals. Jo no hi crec en la igualtat. I quan dic això no em refereixo a qui agafa l'escombra, perquè tenim braços tots dos, i tots dos la podem agafar. Em refereixo a coses més profundes: baixes maternals, patrons mèdics...

Us interessa la literatura de dones?

—A mi, m'agrada trobar una dona normal. M'agrada trobar-me un llibre que parli d'una gira de la faldilla amb naturalitat, que si te la poses d'una manera et fa el cul així o aixà, com he trobat en 'Criatures obstinades' d'Aimée Bender. O unes noies que es barallen com gates... Una baralla entre homes ja no em diu res, l'he vista mil vegades. Una baralla entre dones pot ser molt més crua.

Abans heu dit que us agradaven Monsó i Barbal. Quines escriptores us agraden?

—Víctor Català, Rodoreda... M’han fet llegir Agota Kristoff i ha estat un descobriment. De les d'aquí i ara, també m'agrada l'Empar Moliner, i això ho dic amb tot el convenciment, trobo que té molt de talent.

Rodoredegeu?

—He, he! Ja m'agradaria, la Rodoreda és insuperable. Fa molt que la vaig llegir i ho vaig fer de cop. Quan t'agrada escriure llegeixes d'una altra manera. Et fixes amb com és escrit, com ho fan...

L'èxit del vostre llibre s'ha cuit a internet. Que hi viviu?

—M’agraden molt les possibilitats de relació amb la gent que dóna internet. A molta gent, internet els ha salvat la vida. Gent que no sortiria mai de casa i que ara es relaciona amb els altres. Hi ha qui diu que són relacions de segona i que aïlla les persones, però això és mentida. Tens amics al carrer i tens amics a internet.

Us els esperàveu, tants elogis. Què en feu?

—No m'esperava res, bàsicament perquè no tenia ni idea d'on em ficava. També he rebut crítiques, eh? Però, si una cosa em fa gràcia, l’envio als de casa perquè estiguin contents. I aquest ritual em fa contenta, a mi també. És com fer un dibuix a la guarderia i veure com ta mare te l’enganxa a la nevera.

Per a qui escriviu?

—És difícil de dir. Però és una gran satisfacció que et diguin que tal cosa que has escrit, o tal altra, algú l’ha passada, o sentida, o pensada, en situacions similars. Suposo que és just la contrària de la ciència-ficció.

Us agradaria de guanyar-vos la vida escrivint?

—No, crec que deixaria de ser divertit. No sé com s'ho fa la gent que viu d'escriure. En aquest moment no ho veig com una cosa positiva, ni com un objectiu.

Com és que no heu publicat fins als trenta-sis anys?

—És fàcil d'explicar: sóc de ciències de la vella escola; és a dir, pertanyo d’alguna manera a aquella massa de caps quadrats que mai no s'han pres l'exercici de l'escriptura recreativa com una cosa seriosa.

Escriureu més?

—Si de cas, serà perquè em ve de gust, no perquè em senti pressionada per res. La gent em diu ara: no tinguis pressa a fer la segona novel·la. No tinc intenció de córrer, ni de res... Ni he pensat a repetir. Fent aquesta novel·la m'he tret un pes de sobre, i ara ja vaig molt lleugera pel món.

Però si teniu èxit...!

—Jo no m'he adonat de res. No tinc temps de pensar-hi. Això és de la mateixa bèstia, és la part pagesa que tinc. No em prenc gaire seriosament ni les coses bones ni les dolentes. Les deixo passar.

Men?ame