24.04.2011 - 06:00
Les cues de lectors esperant dedicatòria anunciaven l’èxit de dos dels llibres més venuts d’aquest Sant Jordi, el d’Albert Espinosa, ‘Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine’ (Rosa dels vents), que venia precedit per l’èxit de la sèrie ‘Polseres vermelles’ de TV3, de la qual Espinosa n’és el creador; i el de Ramon Solsona, ‘L’home de la maleta’ (Premi Sant Jordi, Proa). Però com sempre, hi ha molts altres llibres ben venuts, moltes signatures fetes i un bon grapat d’anècdotes per explicar. N’hem aplegat algunes.
‘Em diuen que sí, que es ven bé el llibre, explicava Ramon Solsona. Jo no estic acostumat a ser un autor de masses, perquè no ho sóc, i no estic acostumat a tenir gent fent cua i esperant perquè els hi signi el llibre. Fins i tot m’han dit que anés més per feina, que fes les signatures més curtes per poder atendre tothom.’ I entre les anècdotes que explica Solsona hi ha la visita de la vídua d’un músic que esmenta al llibre, en Jaume Morral, ‘és aquell que em va dir que els grenyuts ens han fotut la feina’.
Pels autors de tots els pelatges la festa de les lletres va començar a les deu del matí amb l’esmorzar a l’hotel Regina. Jordi Puntí va arribar una mica tard perquè venia de Catalunya Ràdio, de participar en el programa El Suplement. La seva novel·la ‘Maletes perdudes’ (Empúries) va ser un dels llibres més venuts el Sant Jordi de l’any passat. L’autor recordava que va signar tot el dia sense parar: ‘Vaig viure aquell Sant Jordi amb una mirada molt neta. I enguany ja no sóc el ‘tio’ verge, que s’estrena. Aquest any la sensació és diferent. Sé més què esperar. I no m’ho crec gens , eh!, perquè la previsió és que signi la meitat d’exemplars o menys que l’any passat. No sóc tonto. Aquest any ‘Els castellans’ és un llibre més petit i encara no ha fet gaire recorregut. I, sí, crec que ‘Maletes perdudes’ es continuarà venent aquest any. Els darrers premis que ha rebut li han donat una altra empenta’. De cara a les dedicatòries, pel llibre ‘Els castellans’, Puntí comenta que ha practicat uns dibuixets de pisos d’extraradi i en fa una demostració per a la càmera (‘clic’).
També va passar per l’esmorzar Euduard Márquez, que enguany presenta una de les novel·les més ben valorades literàriment d’aquest Sant Jordi, ‘L’últim dia abans de demà’. Literàriament, el 2010 i el 2011 s’assemblen: no hi ha grans favorits ni grans noms ni un best-seller que espatlli la diversitat de títols. I això, segons els llibreters, ajuda a donar visibilitat als autors catalans. ‘La lliçó de l’any passat, diu Márquez, l’hauríem de saber llegir. L’èxit del Puntí és molt esperançador, perquè vol dir que el ventall s’ha obert i que el dia de Sant Jordi la gent també opta pel llibre literari.’ Márquez feia notar que no és gens fàcil que els títols d’autors catalans tinguin una rellevància per Sant Jordi, perquè els toca competir amb els autors catalans que escriuen en espanyol i que s’han traduït, amb els autors estrangers traduïts, amb els llibres mediàtics i amb els llibres amb premi.
A les onze i pocs minuts els escriptors ja es trobaven a les parades. Carme Riera i Najat el Hachmi, dues dames de la literatura catalana amb novetat, estaven de costat en una parada subterrània del TMB (Transports Metropolitans de Barcelona). I després van continuar juntes a la parada de la FNAC de la Plaça de Catalunya. La Najat El Hachmi, que signava ‘La caçadora de cossos’ (Columna) comentava que no li agradava signar llibres sota terra el dia de Sant Jordi, que és una diada per estar al carrer. I deia, rotunda: ‘Anirà molt bé aquest Sant Jordi, si més no a Barcelona. Fa dies que ho dic. Família meva i amics de Vic m’han dit que vindran a passar el dia a Barcelona.’ Deia que els lectors que se li van acostar eren molt afectuosos i explicava una anècdota: ‘Un senyor m’ha demanat que li dediqués el llibre a la seva dona i m’ha dit que el llegirien junts. I Carme Riera, que ha publicat ‘Natura quasi morta’ (Edicions 62) en contava una altra, d’anècdota, que li va passar el dia abans de Sant Jordi: ‘Una senyora em va donar les gràcies pels meus llibres d’autoajuda. I jo li vaig recomanar que llegís ‘Una natura quasi morta’, que anava molt bé pel cutis.’
Sergi Pàmies i el seu celebrat ‘La bicileta estàtica’ (Quaderns Crema) no parava de signar exemplars. i això que el llibre va sortir el setembre del 2010. Deia amb sorna que la gent que se li acostava eren figurants pagats pel seu editor, Jaume Vallcorba. Pàmies portava una petita llibreta vermella on anotava situacions i comentaris per publicar la crònica de la festa al seu diari. Pàmies va ser dels autors que va constatar la presència de molta gent de fora de Barcelona. I d’històries en tenia moltes per explicar: la d’una lectora, de nom Laura, que li va dir que va llegir el llibre a la biblioteca i que li va agradar tant que ara l’ha comprat perquè el vol tenir a la biblioteca de casa seva. Una altra lectora li preguntava per la seva mare, la Teresa Pàmies. I en Francesc li demanava que no deixi d’escriure i que no deixi la ràdio tampoc, que li fa passar tan bones estones. Un jove, l’Enric, li feia signar el llibre. El primer que llegeix del Pàmies? Què dius ara! Pàmies i Monzó a ‘muerte’!
Mentrestant a la parada de l’editorial Bromera, la primera vegada que posava parada pròpia, el responsable de l’editorial, Josep Gregori, i alguns escriptors i amics brindaven amb cava pels vint-i-cinc anys del segell. I més lluny, al paral·lel, al reobert Molino, l’escriptor Biel Mesquida i l’actriu Pepa López feien un recital de poesia eròtica amb el títol ‘Bells verds. Viatge al plaer en tres segles’. De fet era una versió reduïda d’aquest espectacle que van estrenar l’any passat pel Fetival de poesia de Barcelona.
Matthew Tree signava ‘Com explicar aquest país als estrangers’ (Columna). Una noia s’hi va acostar i li va dir: —Ha sortit el llibre en anglès? —Sí, el trobaràs a Amazon, li diu Tree. —Creus que un irlandès entendrà què és aquest país amb el teu llibre? —Jo diria que sí. Ho explico des d’un punt de vista molt personal…
Una altra autora que no parava de signar era Sílvia Alcàntara amb la seva segona novel·la, ‘La casa cantonera’ (Edicions de 1984). El llibre ja porta tres edicions i 18.000 exemplars editats. També signava força exemplars de la primera novel·la, ‘Olor de colònia’, que continua el seu exitós recorregut. Davant de Sílvia Alcàntara hi havia una noia jove. Se la veia força emocionada. Li explicava: ‘La llegirem amb el meu club de lectura, que som una colla de cinc amigues que ens trobem un cop al mes, sopem plegades i comentem un llibre. La vaig sentir en una entrevista a RAC 1 i em va agradar i em vaig anar a comprar ‘Olor de colònia’. Ara vull llegir la segona.’ I un noi robust i contundent diu a l’escriptora: ‘Posa, pel Jordi, de l’Escola d’escriptura de l’Ateneu, a veure si se m’enganxa alguna cosa’.
