Amb aquesta decisió queda encara més explícita, doncs, la posició de la Corporació sobre dos temes cabdals per a l’articulació del present i del futur dels nostres municipis i comarques, fet pel qual voldria agrair a tots els grups el consens i la unió mostrada perquè és a partir de la unitat d’estratègies que el món local podrà mantenir l’actual marc organitzatiu.
La desaparició d’una mínima estructura administrativa als nostres pobles voldria dir menys persones implicades en la gestió, una menor participació dels ciutadans en els afers locals i allunyaria la ciutadania de l’administració que els és més propera. Encara més, aquesta situació ens abocaria a una probable despoblació d’una part important del territori de Lleida i a un imparable desequilibri territorial.
En tot cas, tal com he defensat en altres ocasions, com a mesura d’estalvi cal avançar per a mancomunar serveis, agrupar i racionalitzar competències i respectar el principi de subsidiarietat. La tasca de la Diputació de Lleida ja sigui, per exemple, en actuacions de preservació del patrimoni, a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en promoció turística de les terres de Lleida, a través del Patronat de Turisme, així com també en la recaptació de tributs a través de l’Organisme Autònom de Gestió de Tributs, és prou eloqüent d’aquesta fórmula de col·laboració amb els ajuntaments que evita duplicitats. A més, les reunions bimensuals entre Diputació de Lleida, presidents de consells comarcals i alcaldes capitals de comarca enforteixen aquesta col·laboració en tots els àmbits en posar en comú i planificar l’execució de les línies que cobreixen les necessitats dels nostres municipis.
Però totes les propostes que puguem cercar, per molt que excel·leixin en gestió, tindran sempre un fre en el seu horitzó si no es resol el cronificat mal finançament de les administracions locals. Aquesta és una de les reivindicacions històriques del municipalisme català que cal tornar a posar de manera encara més insistent damunt la taula per tal de garantir la suficiència financera dels governs locals, atès que tota atribució de competències ha d’anar acompanyada dels recursos necessaris. Actualment, el percentatge de participació dels ajuntaments en els tributs de l’Estat és encara molt lluny del reclamat 25 per cent que facilitaria una adequada prestació de les competències pròpies i dels serveis que exerceix l’administració local i als que els ciutadans tenen dret com a retorn a la seva participació en els impostos.


La millora del finançament local del nostre país és una qüestió no resolta, que necessita solucions urgents. Per això, encara es fa més imprescindible el pacte fiscal per a Catalunya. La llei de governs locals que previsiblement enguany debatrà el Parlament definirà les competències i la suficiència financera per a cadascun dels ens locals que són la nostra realitat territorial a l’hora de prestar els serveis als ciutadans tal com estableix l’Estatut de Catalunya.

Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida