Hem vist com els populismes, el creixement de l’extrema dreta i la tensió política poden arribar a estigmatitzar el procés independentista català; que hi ha la temptació de ficar-ho tot dins el mateix sac. Ho fa l’unionisme, forma part del seu argumentari no únicament contra la independència de Catalunya sinó contra la possibilitat de votar-la, sobre la convocatòria d’un referèndum. Una altra cosa és que ho faci l’opinió publicada internacional, i en general no és el cas. Hi ha hagut alguna excepció, que podria fer pensar en un canvi d’enfocament: el diari Politico publicava fa poques setmanes una llista dels possibles nous ‘moments Trump’, o de ‘possibles victòries del populisme’, en què incloïa el referèndum català. Però avui veiem un enfocament ben diferent a les planes del Financial Times, en un article del professor de política pública Nick Pearce, de la Universitat de Bath, a Anglaterra.

Pearce parla de la crisi del liberalisme per la irrupció i el creixement de les opcions d’extrema dreta i populistes en un context de crisi financera, política i social. Destaca una frase del filòsof John Gray: ‘Del liberalisme, només en resta la por en el futur.’ I afegeix: ‘S’ha anunciat una era postliberal aquest 2016, l’any del Brèxit, de Donald Trump i de Vladímir Putin.’

Després fa aquest diagnòstic: ‘El liberalisme europeu va unir forces al segle XIX amb el nacionalisme per a donar una expressió política a les demandes d’autonomia i autogovern. Avui, tots dos s’han separat en bona mesura, tret del cas dels nacionalistes cívics, que proven d’alliberar-se d’estats més grans, com passa a Escòcia i a Catalunya.’

En oposició al cas català i a l’escocès, ‘el nacionalisme té ara una cara antiliberal, i ho fa amb orgull. Els nacionalistes conservadors autoritaris governen una bona part del món, incloent franges de l’est d’Europa. La política liberal recula.’

Tot seguit, el professor explica: ‘La pressa a llegir les exèquies del liberalisme és prematura.’ Ho diu pel ‘llinatge ideològic’ que arrossega: ‘des de la defensa clàssica del dret de la propietat i les restriccions sobre el poder arbitrari, fins al liberalisme emancipador de moviments de defensa dels drets civils a tot el món. Fins i tot quan ha estat feble políticament, ha donat idees i energia a uns altres moviments’. I hi afegeix ‘el model nòrdic de democràcia social’, a més ‘del liberalisme roosveltià nord-americà’. Fins i tot la democràcia cristiana de després de la Segona Guerra Mundial.

Però també lamenta que aquestes últimes dècades el liberalisme ‘hagi perdut de vista les arrels insurgents en la lluita contra els ordres establerts i hagi perdut terreny a mesura que la política, després de la crisi financera, s’ha centrat en qüestions com ara l’ocupació, la seguretat i la identitat’.

‘La renovació del liberalisme vindrà de la resistència. Ja a l’est d’Europa hi ha una rereguarda liberal que lluita per a defensar els drets democràtics i constitucionals, de Polònia a Hongria. Podem esperar que el liberalisme nord-americà, en la seva millor versió radical i sorollosa, mantingui la seva posició contra els atacs a les normes constitucionals, la degradació ambiental i les incursions als drets de les minories.’

Considera, en fi, que en àmbits com aquest, ‘en diferents arenes polítiques nacionals’, un liberalisme recuperat pot treure’s de sobre la caricatura de desarrelat i antipatriòtic i de correcció política.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb