L'afer Centelles amaga moltes responsabilitats. Hi ha la deslleialtat espanyola, sí (i què volíeu?). I també la incapacitat catalana. I és clar que la família té dret de vendre a qui vulga l'obra del pare. Però, a mi, no m'agradaria de tenir uns fills que regalassen tota una vida de lluita a l'enemic.

No parlem d'un fotògraf qualsevol, d'obra plana i camuflada. Parlem d'un gran lluitador, a més d'un gran fotògraf. Parlem d'un home que va organitzar l'arxiu fotogràfic de la guerra per a la Generalitat de Catalunya, que va lluitar contra el feixisme ací i allà. Centelles es va jugar la vida arreglant passaports per a la resistència francesa. I va veure com els franquistes li robaven l'obra que havia hagut de deixar a casa per dur-la al mateix edifici (al mateix edifici!) on ara els fills en portaran una altra part, previ pas per taquilla (i en això els temps han millorat molt).

Jo no sé en concret per què estan tan enfadats amb la Generalitat. Tres cents mil euros de diferència són molts diners; d'això, no en tinc cap dubte. I Centelles mereix més que no se li ha reconegut; això és obvi també. Però no s'hi val a tirar pilotes fora tot el partit: hi ha també la dignitat de la memòria, i això no es pot valorar solament amb diners.

Si les fotografies de Centelles, les hagueren venudes a un museu parisenc, o a la George Eastman House, em sabria greu, però no hi tindria cap objecció diguem-ne política ni moral. Em semblaria una actuació legítima. Però Salamanca és una altra cosa. Perquè els fills no tenen manera de poder-ho vendre a Salamanca sense ferir la memòria del pare. I, tanmateix, ho fan.

director@vilaweb.cat

A mi, no m'agradaria de tenir uns fills que regalassen tota una vida de lluita a l'enemic.

Els fills no tenen manera de poder-ho vendre a Salamanca sense ferir la memòria del pare.