"Nedes per davall aigua i encara que volguessis dir quatre mots de la veritat no et seria possible"

Voldria que els meus textos fossin susceptibles de produir nous plers i noves coneixences: missatgers d'epifanies

No em suquis. No em treguis les espines. No em prenguis per un enfollit

Brod un llençol de fil amb paraules alades: tot el que és pensat i sentit no és res més que l’aparició de l’invisible

Per què ador l’inefable, l’impalpable, la tenuïtat de l’instant, aquest moment amarat d’evanescència en el centre de la temporalitat?

Em pos a perdre capes, a perdre tremps, a perdre històries: som una pelleringa dins la polseguera

M’agradaria que algú digués: aquest text m’agrada perquè està pastat de vacil·lacions

Obr la finestra i em trob un joiós pessimista

He après que totes les coses efímeres ens concerneixen eminentment a nosaltres, més efímers que res

Tot, en aquesta societat necrocapitalista, ens obliga a sofrir les idees dominants, a pintar amb els colors dominants, a moure’ns entre grans mots dominants

M’és igual si caic en recurrències, si m’ofeg en repeticions, si malson en cacofonies, si cal·ligrafii gargots, si m’embull una cosa de no-dir

Quan un mot en troba un altre per primera vegada hi ha un esclat poètic, no ho sabies? / La vida entre dos és la cosa més fràgil del món

Quan pas per devora un camp de blat, molt verd, sent només l’alè del vent a les espigues, tan suau com una carícia a frec de pell

Aquests no-resos dels rumors ens conten amb una paraula muda, amenaçada i ben precària com un foc covat davall les cendres, reserves de tendresa, detritus de joia, residus tremolosos de calidesa

La solidaritat i la fraternitat, són antídots contra la manipulació de les emocions?

Cada dia hem de practicar un nou meravellament: la recerca de la gràcia, la tensió de tot l’ésser sencer cap a ella

Cal nuar i desnuar, cal desfer i refer, cal parir, cal enterrar. Cal fer salts mortals sense xarxa

Sent la ploma, la tinta, el paper, la mà que escriu, els seus avenços, les seves reculades, els seus subterfugis, la seva energia, els seus bloqueigs, el seu tempo, la seva música

Vaig cap a la gènesi, vaig cap a l’origen, vaig cap a l’original, no ho sabies?

L’amor a la natura no és inofensiu. Cap amor no és inofensiu, no ho sabies? L’amor compromet tota l’existència, tota la vida

I no queda res travat, no hi ha cap paret mestra, ni cap traç segur, tot s’esfilagassa i s’esclarissa, tot és fragmentari i ple de buits, d’escletxes

Actuar vol dir preveure, però d’una manera que no deixi de banda estimar l’imprevist, saber-lo acollir

Caminam damunt el foc, és la nostra vida, no ho sabies?

Qui em demana, un altre cop, què és la literatura? Per què?

L’acte d’amor de recordar un mort és l’acte d’amor més desinteressat, lliure i fidel

És per l’ínfim que podré trobar l’infinit, per aquesta mirada serena damunt el groc de la vinagrella que pinta el meu paisatge

Llegim per sentir-nos vius. Escrivim per sentir-nos vius. Vivim on ens sentim vius. Estimam per ser vius

Escric a mà perquè tenc ganes de lleugeresa contra aquest temps feixuc

Cal repetir-se que hem d’anar aviat perquè la vida és curta i hem de fer moltes de coses?

Reveure no és retornar enrere sinó veure amb una pell nova, analitzar, revaluar, sedassar

Què vol dir habitar la terra? Quina és la cura que li devem per significar la nostra pertinença terrestre?

Per què em sembla que l’allunyament és la meva forma de resplendir?

Sí, ho veia ben clar: les coses són, ja, tant mots com coses i, recíprocament, els mots, ja, són tant coses com mots

La monetització de la vida és la pesta que ataca d’amagat, la pandèmia que no volem veure. La que estira tots els fils i s’amaga darrere cada explicació

Hem de fer armes ben pensades, cercar antídots ben potents, no amollar

El món s’ha convertit en un immens festival mercantil de la vulgaritat

Cal despertar les traces dels seus esqueixos, de les seves catàstrofes i dels nostres propis esclats i encegaments?

Per damunt la sequera del sementer hi ha l’alba vinosa i el crepuscle hemorràgic, la broma de l’horabaixa i la serena del vespre

Vull descriure un gerro de vidre transparent on una mà posa una margalida groga i que d’aquí neixi una bellesa còsmica